ANTONY AND THE JOHNSONS

Vull celebrar l'arribada del nou disc d'Antony & The Johnsons, "The Crying Light", amb un petit homenatge a aquest geni.
Serveixi aquesta maravellosa versió que va fer el mateix Antony del tema "Mysteries of Love", escrit per David Lynch i Angelo Badalamenti per a Blue Velvet.

MICAH BLUE SMALDONE

Membre de Fire on Fire, Micah Blue Smaldone ens ofereix un folk intimista i emotiu, interpretat de manera sentida però gens excesiva. Gran vocalista i molt bon guitarrista, la seva obra està plena de bones cançons. El seu últim disc es diu "The Red River".

Us convido a seure i disfrutar en bona companyia d'aquest moment de calma.

"The Red River":

PENA DE MORT

Seguim recordant a la gent que mor al món assassinats pels estaments judicials i els governs de gairebé un centenar de paísos.
Per fer-ho us proposo els temes que Nusrat Fateh Ali Khan i Eddie Vedder van incloure a la banda sonora de la maravellosa película de Tim Robbins, "Dead Man Walking", un contundent alegat en contra de la pena de mort.
En aquesta ocasió, Eddie Vedder està acompanyat pel nebot de Nusrat, Rahat Fateh Ali Khan.

"The Long Road":


"Face Of Love":

GANA

És habitual, ara que ve el Nadal, recordar els pobres que passen gana, com si en tot l'any no haguessin estat passant-la, com si no haguessin existit. Bé, potser hi ha un dia internacional de la gana on totes les televisions es fan ressò...

(Goya - Mendigo ciego con un perro)

La gana, la lacra que sembla no podrem vencer... i a mi em ve al cap un llibre: "Sult" de l'escriptor noruec Knut Hamsun, traduït aquí com "Hambre".
En aquest llibre, datat de l'ant 1890, Hamsun retrata el que és passar gana, però ho fa en un entorn encara més terrible: una ciutat benestant, on el protagonista ha de veure i viure envoltat de luxe i despreci per la seva pròpia miseria.
Ja fa temps que vaig llegir el llibre (en una edició de Ediciones de la Torre, amb traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo, desconec si n'hi han més) però el recomano fermament, doncs crec que el que retrata Hamsun es totalment vigent i colpidor.

"Fue en aquella época cuando yo vagaba pasando hambre por Christiania, esa extraña ciudad que nadie abandona hasta quedar marcado por ella..."

Ara, seguirem mirant anuncis i comprant pels sopars que venen...

THE DIRTY THREE

Quan es tracta de parlar d'un concert en directe que m'hagi marcat a la meva vida sempre recorro a un parell o tres. Un d'ells és el que van oferir fa uns anys els australians The Dirty Three a la sala razzmatazz 3.
Pels qui els coneixiem va ser una sorpresa trobar-nos aquella mena de tifó sonor que ens va apabullar d'una manera brutal, acostumats com estavem a la melancolia i pau dels seus discos. El que era calma esdevenia furia i tots els que estavem a les primeres files només podiem obrir la boca i de tant en tant deixar anar algun crit d'aprovació.
Rememoro aquells moments amb dos videos, en un trobareu la calma i en l'altre el directe. Amb vosaltres Warren Ellis, Jim White i Mick Turner.

"The Restless Waves" (video dirigit per Braden King):


"One Thousand Miles":

GOLDMUND

"The Malady of Elegance" ha estat una de les sorpreses de l'any.
Sota el nom de Goldmund, Keith Kenniff ens ha ofert un disc ple de racons on refugiar-nos de les tempestes del cel i de l'ànima.
Us convido a descobrir-lo.

"In a Notebook":

BYE BYE BUSH!

Hem hagut d'esperar massa i gairebé ens enfonsa el planeta.
Celebrem la seva marxa i convidem a l'esperança, tal com ho deu fer Neil Young qui li va dedicar aquest "Let's Impeach The President"

MARK LANEGAN

Per a la meva "noia del divendres", a qui li dec tota la llum de la meva vida.

"I'll Take Care of You":
I know you've been hurt
By someone else
I can tell by the way
You carry yourself
But if you'll let me
Here's what I'll do
I'll take care of you

I loved and lost
Same as you
So you see I know
Just what you've been through
So if you'll let me
Here's what I'll do
I got to take care of you

You won't ever have to worry
You won't ever have to cry
I'll be there beside you
To dry your weeping eyes

So darlin' tell me
That you'll be true
'Cause there's no
doubt in my mind
I know what I want to do
And just as sure as
One and one are two
I just got to take care of you
I'll take care of you
I'll take care of you

EDUARDO GALEANO

És del tot necessari escoltar o llegir a persones que, com Eduardo Galeano, fan reflexions tan lúcides, ens ajuden a comprendre millor el món i a fer-nos determinades preguntes. Més que necessari!
L'entrevista que he penjat li va fer Jesús Quintero a "Ratones Coloraos", programa de televisió de Canal Sur.

FRANCIS BACON

L'obra de Francis Bacon sempre m'ha perturbat i emocionat d'una forma contundent. Les seves imatges poc tenen de còmodes i amables. Ens mostrava la figura humana d'una forma que em transporta al Crit de Munch, m'ofereix unes sensacions similars.
El passat mes de setembre es va inaugurar a la Tate Britain una exposició retrospectiva que és una enorme temptació. Afortunadament la temptació s'aproparà una miqueta i, a partir del mes de febrer del 2009, la podrem visitar al Museu del Prado de Madrid.
Estar davant de les seves obres serà un d'aquells moments que em quedaran gravats a la memòria de per vida. Segur.

MATT ELLIOTT

El músic britànic Matt Elliott està a punt d'editar el seu nou disc titulat "Howling Songs". He tingut la sort d'escoltar-lo i us puc dir que és de lo milloret que he disfrutat aquest any.
Segueix la línia que ja va marcar amb els últims treballs, barrejant música de cambra, electrònica i música folklorica de l'est d'Europa, i resultant-hi melodíes plenes d'evocació, melancolia i tristesa.
Mentre no arribi un nou vídeo posaré aquesta maravella del disc "Drinking Songs" filmada per Sandrine Romet-Lemonne.

"The Kursk":

STEVE JANSEN

Potser ha arribat tard a calar dins el meu cor aquest disc de Steve Jansen, pero us puc dir que ho ha fet d'una forma més intensa del normal.
"Playground Martyrs" s'ha convertit en una de les meves cançons preferides, la genialitat de Steve Jansen, els pèls de punta, l'ànima del revés...
Al disc la trobem en dues versions, una amb el seu germà David Sylvian exercint de vocalista, i l'altre amb la dolça veu de Nina Kinert, i us les vull presentar en forma de dos vídeos (un primer poc encertat, tot i les imatges boniques, i un segón que serveix de protesta per uns crims amb arma blanca succeïts a Londres)
Un incís: Samadhi Sound, possiblement un dels millors segells de música del món.

"Playground Martyrs (amb David Sylvian)"


"Playground Martyrs (amb Nina Kinert)"

ABEL FERRARA

Aquest passat dilluns vaig tenir la sort de poder assistir a la projecció de "Chelsea on the rocks", documental d'Abel Ferrara sobre el mític Chelsea Hotel novaiorqués.


Al finalitzar la projecció, es va situar al mateix nivell que el públic i va demanar que li fessim preguntes. Per mi va ser un moment molt emotiu, tenia davant un dels directors que més m'ha impactat mai en una sala de cinema. Entre els seus títols, els meus preferits son "Bad Lieutenatnt", "The Addiction" i "The Funeral".
Si Woody Allen representa una cara de NY, Ferrara n'és l'altra, la fosca, la dura, la mítica...
Vull posar una escena esfereidora de "Bad Lieutenant" on veiem un monstruós Harvey Keitel en el seu millor paper.

MAX RICHTER

Poques coses queden a dir ja de Max Richter, un dels compositors contemporanis indispensables. Si no el coneixeu, passeu-vos pel seu myspace per escoltar algun tema, val la pena l'estona que hi dediqueu ;)
Acaba de treure disc, "24 Postcards In Full Colour" i ho vull celebrar amb aquest video del seu disc "The Blue Notebooks" (2004).
Espero que us emocioni tant com a mi.

"The Nature of Daylight":

ELS DISCS DE L'OBSCURA. "CATHEDRAL"

No se quan durarà, però tinc la intenció de comentar certs discos que m’han travessat de tal manera que es podria dir que formen part de la meva positiva obscuritat, discos que els portes dins teu tota la vida, que son capaços de crear unes atmosferes i uns sentiments determinats, que superen qualsevol sensació primerenca que havien produït en mi, per convertir-se en part de la banda sonora de la meva vida.
Vull començar parlant del disc de Castanets, “Cathedral”. Castanets és el projecte personal de Raymond Raposa, un joveníssim músic de San Diego i Cathedral va ser la seva segona obra.

33,33 minuts realment esfereïdors. Com parlar-se a un mateix a la nit, mentre la lluna no apareix al cel i la foscor ens envaeix.
Vull remarcar sobre tot l’entrada del quart tema “You are the blood”, que transforma el disc d’una forma excepcional i ens transporta a un món únic, amb els temes “No light to be found”, “Three days, four nights”, “As you do”...Leonard Cohen, Black Heart Procession, el folk més fosc...

El vídeo que us he posat em sembla adient, malgrat no es veu la cara de Raymond, ja que exemplifica perfectament el que vull transmetre del disc.

"No Light to be Found/You are the Blood":


Lletres:
"No Light to be found":
I've got something that my baby wants
And I've got something that my baby wants
And she's got something that I want too
Baby and I are through

I've been down to the bottom
With a bad, bad man
Down to the bottom babe
With a bad, bad man

Lay me down with your gentle hand

Well he said this darkness, it was untrue
And first he said this darkness, darlin',
It was untrue
And that there was no light to be found in you

But I know, darlin', that that's not true

And I had a dream so black
That I could not tell
Oh, honey, I had a dream so dark
That I could not tell

But I know that's just as well

And I don't know, babe,
Just where you've been
I don't know, darlin',
Just where you've been

But I've hung myself heavy here
Babe, I don't know where the hell I am

I thought that man, babe,
He might have something that I need
I thought that man, darlin',
He might have something that I need

But he had no anger
For you or for me
And, babe, I swear
That man never even knew I was here

Some of these friends of mine
How I miss them so
Good Lord, these sweet friends of mine
How I miss them so

But some of these, others beg
Well they're driving me around
On some cold, dark, and strange
And deathly roads

Take me down to your river
I want to see how it runs
Down to your river, darlin',
I want to know just how it runs

But if that man
Waits on the path
Then I know for good
That I'm done

And I got a feeling
That man, he's just begun

"You are the blood":
You are the blood
Flowing through my fingers
All through the soil
Up in those trees

You are electricity
And you are light
You are sound itself
And you are flight

CASA AZUMA

Intentaré posar-me en situació. 1976. Un barri humil d’Osaka, ple de cases tradicionals de fusta, on segons es deia, la visió del carrer no era la més agradable. Un petit solar, poca llum. Un arquitecte jove, Tadao Ando, afronta el projecte de construir-hi una casa.


Aquesta obra sempre m’ha fascinat: es tracta d’un prisma rectangular, amb una façana cega respecte al carrer. El prisma queda partit en tres, amb un patí en la seva part central i per on entra tota la llum de l’habitatge.



Em fascina la solució de Tadao Ando, donant-li l’esquena al barri i centrant-se en l’interior, com una mena d’introspecció, aconseguint crear un món propi dins una societat determinada, que és el que, en el fons, alguns volem respecte a nosaltres mateixos, un món propi, ple de llum.


Reflexiono sobre el concepte de llum a “l’obscura”, la llum que ens dona vida i que d’alguna forma també ha estat sinònim de saviesa, però que necessita d’aquest contrari, de l’obscuritat, per tenir valor. Busco petites escletxes per a que la llum passi dins meu, tal com va fer Ando amb la seva Casa Azuma, oferint-li una gran obertura per on hi entrava.

Aquest és un vídeo en el que, a més de la Casa Azuma, se'ns presenten dues obres més, també fascinants: L'Esglesia de la Llum i el Museu d'Art Modern de Fort Worth.


"La arquitectura puede tener un carácter abierto y ser capaz de comunicarse con la sociedad siempre que provoque a ésta con interrogantes. Creo que el papel fundamental de la arquitectura es estimular activamente a la sociedad. En uno de mis primeros trabajos, la Casa Azuma, en Sumiyoshi, dividí en dos un espacio dedicado a la vida cotidiana -compuesto por una geometría austera- mediante la inserción de un espacio abstracto destinado al juego del viento y la luz. Mi objetivo fue introducir un interrogante en la inercia que ha invadido a la vivienda humana." (Tadao Ando).

“Pienso que la arquitectura se torna interesante cuando se muestra éste doble carácter: la máxima simplicidad posible y, a la vez, toda la complejidad de que pueda dotársela”. (Tadao Ando).

"La arquitectura sólo se considera completa con la intervención del ser humano que la experimenta. En otras palabras, el espacio arquitectónico sólo cobra vida en correspondencia con la presencia humana que lo percibe. En nuetra cultura contemporánea, en la que todos estamos sometidos a una intensa estimulación exterior, en especial por el medio electrónico, resulta crucial el papel del espacio arquitectónico como refugio del espíritu. Aquí, de nuevo, lo más importante son la imaginación y el elemento de ficción que contiene la arquitectura, más que lo sustantivo de ella. Sin adentrarnos en el ambiguo reino del espíritu humano -felicidad, cariño, tranquilidad, tensión-, la arquitectura no puede alcanzar ese contenido de ficción que pretende. Y éste es el reino auténticamente propio de la arquitectura, aunque sea imposible formularlo. Sólo después de contemplar ambos mundos, el actual y el de ficción, puede existir la arquitectura como expresión y elevarse al reino del arte". [Tadao Ando).

Recomano a qui no conegui la seva obra, que hi doni una ullada i disfruti d’ella i del pensament que hi podem trobar-hi reflectit. També us he de dir que jo mateix m’ho aplicaré ja que no sóc un estudiós de l’obra d’Ando, tot i que em fascini.

CLEAN

Per què és tan complicat que programin pel·lícules que et remoguin per dins?
Pel que jo sé, no se si estic mal informat, "Clean" d'Olivier Assayas, no ha estat estrenada al nostre país.
Ahir vaig poder disfrutar-la. I dic disfrutar-la per molts motius: pel seu guió, pel ritme, per com utilitza la música, per on ens posa la camara la visió del que està passant, i sobre tot, sobre tot, pels seus actors (immensa Maggie Cheung).

ANTONY AND THE JOHNSONS

El gran Antony, amb els seus inseparables Johnsons, editarà el proper 7 d’octubre un nou EP “Another World”. Aquest disc serà el preludi al nou llarg que veurà la llum a principis del 2009 i que sembla que durà per títol “The Crying Light”.


En motiu del llançament d’”Another World”, Antony and the Johnsons faran una mini-gira on presentaran nous temes, acompanyats per una orquestra que comptarà amb els arranjaments de, ni més ni menys, Nico Muhly.
Entre les ciutats que veuran l’esdeveniment es troba Saragossa (“culpeu” a la expo), on hi actuarà el 12 de setembre. No se que hi penseu, però un concert com aquest mereix ben be, com a mínim, plantejar-se el viatge, no?

"River of Sorrow" (amb Marc Almond)

LA PESTA (FRAGMENT)

.
W.Eugene Smith. "Sense Títol" (1.945)

"Oyendo los gritos de alegría que subían de la ciudad, Rieux tenía presente que esta alegría está siempre amenazada. Pues él sabía que esta muchedumbre dichosa ignoraba lo que se puede leer en los libros, que el bacilo de la peste no muere ni desaparece jamás, que puede permanecer durante decenios dormido en los muebles, en la ropa, que espera pacientemente en las alcobas, en las bodegas, en las maletas, los pañuelos y los papeles, y que puede llegar un día en que la peste, para desgracia y enseñanza de los hombres, despierte a sus ratas y las mande a morir en una ciudad dichosa."

Albert Camus. "La Pesta" - Fragment - (1.947)

TIGER LILLIES & ALEXANDER HACKE

Aquest tema es diu "The Mountaintops" i correspón a l'obra inspirada en H.P. Lovecraft que van crear el grup britànic The Tiger Lillies conjuntament amb el músic alemany Alexander Hacke (Einstürzende Neubauten)i Danielle de Picciotto, que va crear les il·lustracions per a l'espectacle.
La raó per la qual poso aquesta entrada és simplement perquè des que he vist el dvd no em puc treure del cap la cançó, la veu de Martyn Jacques...

WILLIAM BASINSKI

No se que dir. Quan m'he topat amb aquest senzill video m'he quedat estorat. Conec William Basinski des dels seus indispensables "Disintegration Loops". També ha esta col·laborador de Current 93 i d'Antony and The Johnsons entre d'altres.
Crec que la seva música és fascinant, doneu-li un temps!

"Melancholia":

NICO MUHLY

Vaig conèixer Nico Muhly a través del seu disc "Speaks Volume". Quan el va editar tenia 26 anys i no era precisament la seva primera obra. Compositor nascut a Vermont, a col·locar al costat de la larga llista de nous valors de musics clàssics contemporanis, com ara Max Richter o Johann Johannsson.

Col·laborador de Björk i Bonnie "Prince" Billy, entre d'altres, està a punt de treure el seu nou disc "Mothertongue".
Us recomano fermament el seu "Speaks Volume", estic segur que el disfrutareu.

Aquest és un vídeo fet per Una Lorenzen, crec que val la pena veure'l tot i que ja tingui un anyet.
"It Goes Without Saying":

MICHAEL CASHMORE

La música, instrument idoni per ilustrar sentiments.
Buscava imatges per "The Snow Abides", cançó del maravellós e.p., del mateix títol, de Michael Cashmore que Antony canta com si l'hagués creada ell.



"The Snow Abides":

Through the towering streets
Grey flecked with the Sun
I am fallen and tumble
Endomed in snow glass orbed Alice eyes
America is dreaming of a restless Autumn
Snow abides
When I saw you
My heart arose

Royal black and blue I am not lost
Yet little star
In the doorway I catch a sign
Shuddering still
Oh there is too much, there is too much
And can I? And I cannot, cannot...
Snow abides
When I saw you
My heart arose - ecstatic butterfly

Slipping away
Waving goodbye
Leaving quicksilvered fire
In pools on your way

When I exit and I recall your eyes
Leaden depth and dark
Hinting at space
Oh the richness
Too much of everything
And unborn uncreate

To be unborn, to be unborn
To be unborn, to be unborn

Like an Angel fallen whilst I saw your eyes
Leaking lights
Follow the clouds drifting like comets
Ten twenty years, where will you sleep?
You move for the Sun lie down in blossom
But a body can scarcely hold in
And man may not bear
The goldform Angelic
I heard someone whisper
As you ran by me
Waving goodbye

A youtube res oficial, fins que em trobo amb aquestes imatges amateurs. No sé qui és aquest noi, però... a vegades les imatges s'acosten molt al que pot inspirar la música, no creieu?

MORI EUROPA!

"El Parlament Europeu dóna avui el sí definitiu a la llei per expulsar sensepapers.
Populars i liberals imposaran el vistiplau a la directiva que permet internar fins a 18 mesos immigrants clandestins. Els repatriats no podran tornar a la UE en cinc anys..." (Diari Avui)

"La Unió Europea tira pel dret. Els membres de la UE reunits a Brussel·les han arribat a un principi d'acord per continuar el procés de ratificació del Tractat de Lisboa malgrat el "no" al referèndum irlandès." (www.3cat24.cat)

"Europa niega el visado al grupo congoleño Konono n° 1. El grupo congoleño Konono n°1 no actuará hoy en el Sónar porque sus integrantes no han podido obtener el visado para entrar en la Unión Europea (UE). La actuación formaba parte de una gira de 23 conciertos en diferentes países europeos, de los que ya se han tenido que suspender seis. En un comunicado, los responsables del Sónar aseguraron que los componentes de Konono n° 1 llevan más de un mes "bloqueados" en Kinshasa sin poder viajar a Europa, "mientras los cuerpos diplomáticos británicos, franceses, belgas y suecos son incapaces de atender los trámites necesarios" para otorgarles el visado." (El Periódico)

"La UE aprueba la directiva que permite una semana laboral de 60 horas. De la mano de Berlusconi y Sarkozy, Europa se dispone a asestar un duro golpe al derecho social poniendo fin a la jornada laboral máxima de 48 horas semanales aprobada por la Organización Internacional de Trabajadores en el año 1917.Los ministros de Trabajo de la Unión Europea aprobaron a primera hora de la madrugada de hoy en Luxemburgo la propuesta de la presidencia eslovena que permitirá elevar la semana laboral vigente, de 48 horas, hasta 60 en casos generales y 65 para ciertos colectivos como los médicos." (El País)

EUROPA: VES-TE'N A LA MERDA!!

LOW

M'agradaria poder compartir amb qui em llegeix un concert de Low, música que considero defineix molt be qué és aquest blog...i així ho faré!
Aquest concert va ser enregistrat al Paradiso d'Amsterdam, el 22 de febrer de l'any 2005.

SUBLIME FREQUENCIES

Sublime Frequencies és un col·lectiu d’exploradors dedicats a treure a la llum els sons moderns i tradicionals de països que estan fora dels circuits comercials habituals. Ho fan a través de cinema, vídeo, gravacions de camp, ràdio, transmissions d’ona curta i qualsevol forma humana d’expressió no suficientment documentada a través de canals com la investigació acadèmica, mitjans de comunicació o industria discogràfica, entre d'altres.
Hi podem trobar música de minories ètniques de Cambodja, la música que sona a la ràdio algeriana, músiques del Níger, el Nepal, etc.
Una meravellosa forma de viatjar pel món tal com és i no tal com el volem veure.

RICHARD KERN & SASHA GREY

Se que pels habituals de L'Obscura els serà extrany trobar-se un reportatge sobre un dels fotografs novaiorquesos més "perillosos" i una de les porn-stars més controvertides de l'actualitat.

Richard Kern, nascut l'any 1954 a North Carolina (EE.UU.) és fotògraf, director de cinema i escriptor. Va ser un dels personatges claus de l'explosió cultural underground de l'East Village de NYC als anys 80; de fet podem veure en els seus curtmetratges gent com Lydia Lunch o Jim Thirlwell (Foetus). Ha dirigit videos per a Sonic Youth, Cop Shoot Cop o The Breeders, per posar tres exemples. Podria arriscar-me a dir que és al camp de la fotografia eròtica on Kern aconsegueix els seus treballs més importants, destacant "New York Girls" o l'actual "Action" (totes dues obres a Taschen Books)

Sasha Grey, nascuda a Sacramento (EE.UU.) l'any 1988, és actriu porno. Com deia abans, molt controvertida degut a la seva capacitat de poder amb tot, sent capaç d'alternar sexe extrem amb coses més "habituals". Adorada per molts i repudiada per altres, no ens trobem pas davant la típica nena mona amb un cervellet buit. Sasha és admiradora de la filosofia de Sartre; del cinema de Fassbinder, Herzog o Cassavetes; i de la música de Joy Division, Velvet Underground o Current 93. També ha participat en videos musicals de grups més famosets com Smashing Pumpkins o The Roots.

Era lògic que finalment aquestes dues personalitats acabessin treballant juntes. Aquest és el "making-off" de la sessió dividit en tres parts:

Part 1


Part 2


Part 3


El resultat de les sessions (tres exemples):

IMPLICACIÓ?

En els temps antics, els líders es caracteritzaven per ser capaços de moure a tot un poble envers un ideal. Actualment, qui mana o vol fer-ho ens allunya amb fets de les urnes, que segons diuen és el lloc on es pot canviar el món.
No descubreixo res quan dic que les diferencies entre pobres i rics son cada dia més grans. El mateix que en els moments històrics que precedien grans canvis.
Reaccionarem?

Fotografia de Sebastião Salgado

GLOOMY SUNDAY

La meva cançó preferida, en versió de la meva deessa Billie Holiday. Ideal per un dia com avui, tan plujós i tan melancòlic:



I ara en versió de la grandísima Diamanda Galás:

COME

Durant els anys 90 determinades bandes de rock independent o alternatiu es van beneficiar de cert boom, gent com Nirvana, Sonic Youth o els Pixies. Com sempre passa, molts grups van anar quedant en l'oblit del gran públic, entre ells Come, els meus preferits de l'època.
Navegant per youtube m'he trobat una sorprenent reunió el novembre de l'any passat.
Se'm posa la pell de gallina quan torno a veure junts a Thalia Zedek i Chris Brokaw, amb la seva maravellosa estructura melòdica de guitarres, que es van enllaçant una amb l'altra, juguen, s'amaguen; la veu de Thalia, desgarradora com sempre, les lletres...
Qui no els va coneixer en el seu moment, que hi posi remei i m'ajudi a difondre que aquesta va ser LA BANDA DELS 90.

"Hurricane":

LA FONT

El 1917, Marcel Duchamp firmava, amb el nom de R. Mutt, un urinari de porcelana col·locat en una posició diferent a la habitual. El presentà a l'exposició de la Society of Independient Artists on, després de pagar 6 dolars, l'artista tenia el dret d'exposar. Li van rebutjar.
Poc després, a la revista The Blind Man, hi aparegué una editorial que tractava el succés:
"El Asunto Richard Mutt.
Dicen que cualquier artista que pague seis dólares puede exponer.
El señor Richard Mutt envió una fuente. Sin dicusión este artículo desapareció y nunca fue expuesto.
Ha aquí las razones para rechazar la fuente del señor Mutt:
1. Algunos arguyeron que era inmoral, vulgar.
2. Otros que era un plagio, una simple pieza de fontanería.
Pero la fuente del señor Mutt, al igual que una bañera, no es inmoral, eso es absurdo. Se trata de un accesorio que se ve a diario en los escaparates de los fontaneros.
Si el señor Mutt hizo o no hizo la fuente con sus propias manos carece de importancia. Él la ELIGIÓ.
Cogió un artículo de la vida diaria y lo colocó de tal manera que su significado habitual desapareció bajo el nuevo título y punto de vista: creó un pensamiento nuevo para ese objeto.
En cuanto a la fontanería, eso es absurdo. La únicas obras de arte que ha producido América han sido sus productos de fontanería y sus puentes."

PARIS, TEXAS

Si algú que llegeix aquestes línies no ha vist "París, Texas", no hauria de continuar llegint, i molt menys veure el vídeo que he posat. Es tracta de l'escena de la cabina, un dels moments més emocionants i emotius de la història del cinema.
Cada cop que el veig se'm fa un nus a l'estòmac i em costa contenir les llàgrimes. Qui l'hagi vist ja sap de qué parlo.
Un altar per Harry Dean Stanton, Nastassja Kinski i Wim Wenders.

QUADRE I POEMA

(Jackson Pollock, "Full Fathom Five")

SOL Y CARNE
¡Si volviera el tiempo, el tiempo que fue!
Porque el hombre ha terminado, el hombre
representó ya todos sus papeles.
En el gran día, fatigado de romper los ídolos,
resucitará, libre de todos sus dioses,
y, como es del cielo, escrutará los cielos.
El ideal, el pensamiento invencible, eterno,
todo el dios que vive bajo su arcilla carnal
se alzará, se alzará, arderá bajo su frente.
Y cuando le veas sondear el inmenso horizonte,
vencedor de los viejos yugos, libre de todo miedo,
te acercarás a darle la santa redención.
Espléndida, radiante, del seno de los mares,
tú surgirás, derramando sobre el Universo
con sonrisa infinita el amor infinito,
el mundo vibrará como una inmensa lira
bajo el estremecimiento de un beso inmenso...

El mundo tiene sed de amor: tú la apaciguarás,
¡oh esplendor de la carne! , ¡oh esplendor ideal!
¡Oh renuevo de amor, triunfal aurora
en la que doblegando a sus pies los dioses y los héroes,
la blanca Calpigia y el pequeño Eros cubiertos con
nieve de las rosas
las mujeres y las flores sus bellos pies cerrados!

(Arthur Rimbaud)

TUPELO

Homenatge a un dia inesborrable

"Looka yonder! Looka yonder!
Looka yonder! A big black cloud come!
A big black cloud come!
O comes to Tupelo. Comes to Tupelo

Yonder on the horizon
Yonder on the horizon
Stopped at the mighty river
Stopped at the mighty river and
Sucked the damn thing dry
Tupelo-o-o, O Tupelo
In a valley hides a town called Tupelo

Distant thunder rumble. Distant thunder rumble
Rumble hungry like the Beast
The Beast it cometh, cometh down
The Beast it cometh, cometh down
Wo wo wo-o-o
Tupelo bound. Tupelo-o-o. Yeah Tupelo
The Beast it cometh, Tupelo bound

Why the hen won't lay no egg
Can't get that cock to crow
The nag is spooked and crazy
O God help Tupelo! O God help Tupelo!
O God help Tupelo! O God help Tupelo!

Ya can say these streets are rivers
Ya can call these rivers streets
Ya can tell ya self ya dreaming buddy
But no sleep runs this deep
No! No sleep runs this deep
No sleep runs this deep
Women at their windows
Rain crashing on the pane
Writing in the frost
Tupelos' shame. Tupelo's shame
O God help Tupelo! O God help Tupelo!

O go to sleep lil children
The sandmans on his way
O go to sleep lil children
The sandmans in his way
But the lil children know
They listen to the beating of their blood
listen to the beating of their blood
listen to the beating of their blood
listen to the beating of their blood
They listen to the beating of their blood
The sandman's mud!
The sandman's mud!
And the black rain come down
the black rain come down
the black rain come down
Water water everywhere
Where no bird can fly no fish can swim
Where no bird can fly no fish can swim
No fish can swim
Until The King is born!
Until The King is born!
In Tupelo! Tupelo-o-o!
Til The King is born in Tupelo!

In a clap-board shack with a roof of tin
Where the rain came down and leaked within
A young mother frozen on a concrete floor
With a bottle and a box and a cradle of straw
Tupelo-o-o! O Tupelo!
With a bottle and a box and a cradle of straw

Well Saturday gives what Sunday steals
And a child is born on his brothers heels
Come Sunday morn the first-born dead
In a shoebox tied with a ribbon of red
Tupelo-o-o! Hey Tupelo!
In a shoebox buried with a ribbon of red

O ma-ma rock you lil' one slow
O ma-ma rock your baby
O ma-ma rock your lil' one slow
O God help Tupelo! O God help Tupelo!
Mama rock your lil' one slow
The lil one will walk on Tupelo
The lil one will walk on Tupelo
Black rain come down, Black rain come down
Tupelo-o-o! Yeah Tupelo!
And carry the burden of Tupelo
Tupelo-o-o! O Tupelo! Yeah!
The King will walk on Tupelo!
Tupelo-o-o! O Tupelo!
He carried the burden outa Tupelo!
Tupelo-o-o! Hey Tupelo! [Repeat]
You will reap just what you sow"
(Nick Cave & The Bad Seeds))

CONEIXEMENT

Apabullant:

"En algún apartado rincón del universo centelleante, desparramado en innumerables sistemas solares, hubo una vez un astro en el que animales inteligentes inventaron el conocimiento. Fue el minuto más altanero y falaz de la Historia Universal: pero, a fin de cuentas, sólo un minuto. Tras breves respiraciones de la naturaleza, el astro se heló y los animales inteligentes hubieron de perecer. Alguien podría inventar una fábula semejante pero, con todo, no habría ilustrado suficientemente cuán lastimoso, cuán sombrío y caduco, cuán estéril y arbitrario es el estado en el que se presenta el intelecto humano dentro de la naturaleza. Hubo eternidades en las que no existía; cuando de nuevo se acabe todo para él no habrá sucedido nada, puesto que para ese intelecto no hay ninguna misión ulterior que conduzca más allá de la vida humana. No es sino humano, y solamente su poseedor y creador lo toma tan patéticamente como si en él girasen los goznes del mundo. Pero, si pudiéramos comunicarnos con la mosca, llegaríamos a saber que también ella navega por el aire poseída de ese mismo pathos, y se siente el centro volante de este mundo. Nada hay en la naturaleza, por despreciable e insignificante que sea, que, al más pequeño soplo de aquel poder del conocimiento, no se infle inmediatamente como un odre; y del mismo modo que cualquier mozo de cuerda quiere tener su admirador, el más soberbio de los hombres, el filósofo, está completamente convencido de que, desde todas partes, los ojos del universo tienen telescópicamente puesta su mirada en sus obras y pensamientos."

Friedrich Nietzsche: "Sobre Verdad y mentira en sentido extramoral"

HUMAN BELL

El sol s'està posant, cau el dia. El so provocat pel sotragueig del tren es confón amb les notes de les guitarres de Nathan Bell i Dave Heumann. La banda sonora del final del dia, dels espais oberts i del mar que observo des de la finestra del tren.
Deixeu-vos portar, com jo ho he fet, per Human Bell. Música de qualitat, incorruptible i honesta. Un viatge.

"Splendor and Concealment":

BRIGHT EYES (de nou)

No calen comentaris.

"First Day of My Life":

ANGELUS NOVUS

"Hay un cuadro de Klee que se titula Angelus Novus. Se ve en él un ángel, al parecer en el momento de alejarse de algo sobre lo cual clava la mirada. Tiene los ojos desorbitados, la boca abierta y las alas tendidas. El ángel de la historia debe tener ese aspecto. Su rostro está vuelto hacia el pasado. En lo que para nosotros aparece como una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única, que arroja a sus pies ruina sobre ruina, amontonándolas sin cesar. El ángel quisiera detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo destruido. Pero un huracán sopla desde el paraíso y se arremolina en sus alas, y es tan fuerte que el ángel ya no puede plegarlas. Este huracán lo arrastra irresistiblemente hacia el futuro, al cual vuelve las espaldas, mientras el cúmulo de ruinas crece ante él hasta el cielo. Este huracán es lo que nosotros llamamos progreso."

Walter Benjamin. "Sobre el concepto de historia".

DREAMERS

Aquests dies veurà la llum el nou treball de John Zorn: "Dreamers", una obra que vincula el seu so a obres precedents com el maravellós disc "The Gift". Zorn reuneix pràcticament la mateixa formació, es a dir, Marc Ribot a la guitarra (el meu guitarrista preferit, versàtil, tècnic, amb sentiment...), Cyro Baptista a les percussions, Joey Baron a la bateria, Kenny Wollesen al vibràfon, Trevor Dunn al baix, Jamie Saft als teclats i el mateix John Zorn a la composició, direcció i saxo tenor. Ja us puc avançar que serà un dels discs que més escoltareu els pròxims mesos si li doneu una oportunitat. És INMENS!!!
Per celebrar aquest nounat, us poso un video del primer tema del disc "The Gift" per què us feu a la idea del que us podeu trobar (evidentent, encara no es troba res nou en vídeo d'aquest "Dreamers").

"Makahaa":

QUATRE CANÇONS

Porto setmanes molt penjat amb quatre cançons, no en el sentit de tenir-les al cap inconscientment, sino en el fet de desitjar-les, d'estimar-les, d'avançar-me a les seves notes i en ocasions d'emocionar-me.

"Tyrants". Black Mountain. (2008). Una llarga cançó de tall clàssic, èpica, en el sentit d'un "Stairway to Heaven", uns teclats que poden recordar a qualsevol grup progressiu dels 70 (Camel, sense anar més lluny), diferents parts, duresa creixent, guitarres heavys, tornada a la calma...No se suposava que això m'agradava quan tenia setze anys? Afortunadament hi han coses que no es perden dins un mateix.

"Trans Canada". The Constantines. (2008). Recordant la impressió que em van causar al Primavera Sound, m'enfrontava al seu nou disc amb moltes ganes. M'he trobat amb la confirmació d'una de les grans bandes rock del moment. Per què m'agrada tant aquest tema? Potser pel seu "tempo", potser perquè esclata quan ho ha de fer, potser perquè la veu de Bryan Webb m'evoca els millors temps de Greg Dulli amb Afghan Wighs...


"In The Craters on the moon". The Mountain Goats. (2008). John Darnielle, cantant i ànima del grup, em té enamorat. Tan sols sentint-lo a les seves cançons és com si ja em fós familiar. Té la capacitat de convertir la simplicitat en quelcom exquisit. Aquest és un dels temes més excepcionals del seu gran nou disc, "Heretic Pride", que torna a comptar amb la col·laboració d'Erik Friedlander. "In the craters on the moon" és un d'aquells temes que trasncorren sense que sembli que passi res, aleshores irromp amb gran força la secció de cordes, puja la temperatura i John Darnielle ens va posant al punt on ell vol. Simplement memorable.


"She's a whore". The Tiger Lillies. (2007). La primera sorpresa la vaig tenir en saber de l'existencia d' "Urine Palace", el disc que conté aquesta cançó. Disc en directe amb l'acompanyament de la Symphony Orchestra of Norrlandsoperan (Suècia). Tiger Lillies et poden fer sentir melancòlic encara que les seves lletres parlin de malalties, masturbacions o putes. "She's a whore" és la meva cançó preferida en aquests moments. L'extraordinaria veu de Martyn Jacques s'eleva per sobre de grup i orquestra, "she's a whooooooooooooooooooore..." i les cordes ens acaben de posar la pell de gallina, allí on no la teniem. Que quedi entre nosaltres ;)

BABY DEE

Recordo el gran contrast entre el dramatisme en la música d'Antony and The Johnsons i el seu gran sentit de l'humor durant els concerts.
A la nord-americana Baby Dee li passa una mica el mateix. La vaig coneixer gràcies a David Tibet (descobridor també de l'esmentat Antony), durant la gira que la va portar per Barcelona. L'impacte fou immediat, tan pel seu aspecte, per la seva veu i per la seva música. I com Antony, pel seu gran sentit de l'humor.
Ara acaba d'editar un disc maravellós: "Safe Inside The Day".
Autèntica i profunda.

JACQUES BREL

No se vosaltres, però jo mai he vist interpretar a ningú d'aquesta manera. No tinc prous paraules per poder transmetre el que em fan sentir aquestes imatges.
Una cosa sí que sé: si a la seva bandera hi haguessin barres i estrelles, ara el coneixeriem com el més gran de tots.

"Ne me quitte pas":

DEDICAT A BUSH

Ara que els temps de George Bush s'acaben (i sense voler fer predicciones del que pot arribar) crec que es convenient fer memòria amb Bright Eyes (Conor Oberst) del president parlant amb déu...

"When The President Talks To God":


I aqui teniu la lletra:

When the president talks to God
Are the conversations brief or long?
Does he ask to rape our women’s rights
And send poor farm kids off to die?
Does God suggest an oil hike
When the president talks to God?

When the president talks to God
Are the consonants all hard or soft?
Is he resolute all down the line?
Is every issue black or white?
Does what God say ever change his mind
When the president talks to God?

When the president talks to God
Does he fake that drawl or merely nod?
Agree which convicts should be killed?
Where prisons should be built and filled?
Which voter fraud must be concealed
When the president talks to God?

When the president talks to God
I wonder which one plays the better cop
We should find some jobs. the ghetto's broke
No, they're lazy, George, I say we don't
Just give 'em more liquor stores and dirty coke
That's what God recommends

When the president talks to God
Do they drink near beer and go play golf
While they pick which countries to invade
Which Muslim souls still can be saved?
I guess god just calls a spade a spade
When the president talks to God

When the president talks to God
Does he ever think that maybe he's not?
That that voice is just inside his head
When he kneels next to the presidential bed
Does he ever smell his own bullshit
When the president talks to God?

I doubt it

I doubt it

IGNORÀNCIA

"Todo lo que se ignora, se desprecia."
(Antonio Machado)

"El PP i el PSOE tornen a posar damunt la taula les seves desavinences. El motiu de la discòrdia són les llengües cooficials, en concret la proposta recollida al programa electoral dels socialistes andalusos de promoure l'aprenentatge del català, el gallec i l'euskera a Andalusia. Això es faria a les Escoles Oficials en funció de la demanda i amb l'objectiu d'incentivar la mobilitat laboral a tot l'estat espanyol. El líder del PP, Mariano Rajoy, va titllar la iniciativa de "barbaritat"
Font: 3cat24.cat

SORROWFUL SONGS

Algú deia que les guerres no comencen ni acaben. Aquest algú, afirmaba que les guerres simplement canviaven de lloc.
Durant tot el segle XX el món va patir una plaga de violència que no sembla que vagi a erradicar-se. Sudan, Kenia, Palestina, Afganistan, Irak, Colombia, Cambotja... nens assassinats sense cap mena de misericòrdia, dones maltractades allí i a casa nostra, fam, odi, esclavitut, injusticies.
El món sembla més aviat un purgatori, aquell del que parlaven els cristians.
Com podem seguir endavant veient tot això? Com es pot tenir fe en l'esser humà?
Henryk Mikołaj Górecki, nascut a Polònia l'any 1933 va crear la simfonia més bella i demolidora del segle XX, la simfonia nº3 (Simfonia de les cançons tristes) inspirant-se en l'horror dels camps de concentració i la guerra.
Aquesta música és l'exemple més clar que l'esser humà no tan sols està fet per destruir. La bellesa d'aquesta creació em recorda, davant les pitjors atrocitats, que també som capaços del més pur i bell que el nostre cor es capaç de crear, l'amor.

Dedicat a totes les persones que són víctimes de qualsevol tipus de violència.
Symphony No. 3 "Sorrowful Songs". Lento e Largo. Soprano: Isabel Bayrakdaraian, Sinfonietta Cracovia, dirigida per John Axelrod:

OFEC

Impossibilitat de ser alló que vols, impossibilitat d'imaginar alló qué vols ser.
Inutilitat per oferir. Incapaç de fer feliç, de ser feliç...
Fàstic pel que t'envolta, llàstima pel món.
Ulls que t'estimen; t'arrencaries l'ànima per ells. Regal pobre, està seca.
Ja és aqui: El viatge a l'infern.
Espero el tren fatídic, escoltant "Eos" d'Ulver

TIM BUCKLEY

Oi que deixareu que un troç de mar caigui des dels meus ulls mentre escolto Song To The Siren?



Si el seu fill Jeff Buckley era un geni, com l'hem d'anomenar a ell? Us convido a repasar una de les discografies més fascinants que qualsevol esser humà ha estat capaç de crear, amb només nou anys de carrera. "Dolphins":

BENVINGUT

Aquesta entrada està dedicada al Santi i als seus pares, Noemí i Óscar.

"En cada niño nace la humanidad".

Jacinto Benavente

Fotografia de Jan Saudek

IN DREAMS

"Roy Orbison singing for the lonely...", cantaba el Boss en la seva millor cançó ("Thunder Road").
En els somnis em refugio en díes com avui, deixo nadar en ells la meva impotència...en somnis com tú, que mai em negues l'abraçada. La meva vida, el meu refugi.

DECLARACIÓ DE RETORN

La creació d’aquest blog va venir provocada per un d’aquells instants en el qual et sents inundat de melancolia, aquella tristesa controlable a la qual t’hi enganxes perque ja és un lloc conegut i que has fet teu; una obscuritat que controles i a través la qual pots deixar anar dimonis personals...La zona obscura, on certes músiques tristes, poesies plenes de ‘saudade’ o quadres tràgics t’ajuden a canalitzar les penes i tristeses, convertint-se en baguls on deixar-les oblidades.
L’obscura va neixer amb aquest objectiu masturbo-terapèutic. El temps va anar distorsionant aquesta idea i vaig donar cabuda a altres inquietuds que, si potser poden ser vàlides en general, les trobo ja fora de lloc aquí.
Passat un periòde de reflexió neessari, L’obscura torna a la càrrega.
Així doncs, intentaré recuperar l’objectiu inicial i convidar-vos a desprendre-us amb mi d’aquelles petites tragedies emocionals que us visiten a vegades.
Sigueu benvinguts de nou!