XAVIER BARÓ

Es tracta d'escoltar. Però no només és qüestió d'anar parant l'orella quan anem fent coses, no. Es tracta, insisteixo, d'escoltar. Amb les oïdes, amb el cap, amb la sang i amb el cor. Tan sols així ens podem emocionar i podem entrar al moll de l'os d'un conjunt de notes i lletres.

Aquí estem tan mal acostumats que ja no escoltem, simplement ens deixem anar per allò que ens ve de fora, per allò que ens diuen que és fantàstic... I molts de nosaltres no mirem dins. Dins nostre o dins del país. Si per un instant giressim el cap, ens oblidessim del món anglosaxó i recordessim que tenim una cultura pròpia, una cultura a estimar, a cuidar, a exigir-li més, si com dic, giressim el cap, potser ens n'adonariem que hi han autèntics herois fent quelcom que sembla senzill: música, no productes.

He de reconeixer que hom no en feia gaire cas del que succeïa al voltant seu i sempre mirava amb anhel alló que passava ben lluny. Afortunadament un es va fent gran i va deixant enrera molta tonteria acumulada (malgrat en creixin de noves). A Xavier Baró el vaig descobrir tard, massa tard, esclau com estava d'aquestes fixacions que us comento.

Va arribar a les meves mans un disc. "Lluny del Camí ral", editat el 2009, i una cançó em remou tal com l'escolto per primer cop. Aquesta cançó es diu "Miro amb els meus ulls" (ves per on, quin títol més adient) i conté una de les lletres més emocionants que he escoltat en molts anys:

"Aquesta nit cavalcava l'insomni
per una vall a la llum de la lluna,
endinsant-nos per un antic silenci
que vaga per la terra solitària.

Vaig creuar un riu que se'n diu Esperança,
estava sec, no hi creixia ni l'herba.
Vaig passar pel jardí que es diu Memòria
i no hi havia flors, tan sols tenebra.

Vaig trobar-me en una gran batalla
i un moribund va dir-me a cau d'orella:
"Van posar un preu tan alt dels somnis
que vam haver de beure al pou dels odis."

Miro amb els meus ulls.

Vaig preguntar on viu la Fantasia.
"Aquí es diu tedi", va dir-me una dona
que teixia tristesa nit i dia
amb gelada escalfor a la mirada.

Vaig entrar a la ciutat dels Grans Projectes,
superpoblada per homes-imatges
i homes-ciència amb por d'anar a les fosques,
que em van dur emmanillat a l'home-jutge.

Jo sóc explorador dels camins aspres.
Els vostres aliments fan gust de sofre
i no porten enlloc vostres viatges.
La meva casa és llum que no es pot fondre."

L'impacte d'aquest tema i de tot el disc va ser tal en mí que vaig correr a redimir-me d'aquest oblit. Mica en mica vaig descobrint la seva discografia i, ostres! resulta que Xavier Baró li havia dedicat un disc sencer al gran Arthur Rimbaud el 2002! Em guanya totalment. La seva discografia és extensa i molt probablement els discs que per mi son els millors no ho siguin per altres. Xavier Baró no segueix cap moviment ni cap moda, és un músic lliure, al qual el vertígen de la industria musical actual no li fa cap favor.

Aquest vídeo pertany a un tema del 2012 que va apareixer al disc de la Fundación Robo, "Allau d'Estrelles Solitàries"

Al cap de poc temps apareix al mercat el primer disc que visc en el seu moment, l'immens "La Màgica Olivera", una autèntica obra mestra de la que m'enamoro i no deixo de recomanar a amics que, encisats per altres cultures, fan oïdes sordes a la meva proposta, res a dir, deu ser la meva penitència per antics pecats.

Des del maravellós inici amb la popular "A La Plaça Fan Ballades", el disc és una successió de grans cançons: "El Carril", "Girona Està Sitiada", "Bac de Roda" o "Lo Nostre Canal d'Urgell" aquesta amb la col·laboració del gran Jaume Arnella, son alguns dels exemples.

És fàcil trobar-te a Xavier Baró tocant pels pobles catalans, sobre tot els de la seva estimada terra ferma. No el veureu en els clubs de moda, ni en grans pabellons, i dificilment li faran cas a la tele o a la ràdio comercial.

Potser ja va sent hora que reivindiquem figures que, com la de Xavier Baró, semblen condemnades a l'ostracisme més injust, gent com ell, com en Gasion (fàcil veure'ls compartint escenari amb ell) o com en Jaume Arnella. En un país normal aquests noms serien venerats, per ésser garants d'una cultura autèntica i una música sincera i pura.

Estem a temps.

QUÍ ÉS SHANNON WRIGHT?

Recordo el lloc: Sala Bikini. Recordo la situació: una espera prèvia a un concert esperat (Calexico). Hi erem uns quants dels habituals. La telonera responia al nom de Shannon Wright i tan sols teniem una referència d'ella, formava part del catàleg de la respectada Quarterstick Records. Això ens donava bons presagis, i així va ser. Sorpresa majúscula. En acabar el seu concert, em vaig dirigir a la tauleta del merchandising i em vaig fer amb el seu segón i nou disc, "Maps Of Tacit" que, gentilment i amb un somriure i una conversa breu i agradable, em va signar. D'això ja fa dotze anys, i la que prometia ser un futur valor encara és una desconeguda per a molts. Injust.

Va debutar l'any 99 amb un disc que va ser molt ben rebut per la crítica, "FlightSafety". En ell, Shannon ja dona bona mostra del que vindria després. Ens trobem davant una molt bona compositora, lletrista i instrumentista, capaç de defensar-se amb més d'un instrument, sobre tot amb la guitarra.

A "Maps Of Tacit" hi ha una de les claus per a entendre la progressió i el so que la noia d'Atlanta aniria pulint amb els anys. Steve Albini col·labora en la gravació d'alguns temes del disc i això serà cabdal en el futur, tan sols cal escoltar la forma com Shannon toca la guitarra i el so que buscarà en la base rítmica, contundent i sec. En espera de l'arribada clara d'aquell so, en el seu segón disc ens trobem sons més suaus, més propers a gent com Kristin Hersh, per exemple.

Després de "Maps Of Tacit" edita un Ep on hi col·laboren entre d'altres Joey Burns (Calexico), Rachel Grimes (Rachel's) i Alan Sparhawk (Low).

A partir d'aquí la seva comunió amb Steve Albini és total i edita amb Touch and Go els discs "Dyed In The Wool", "Over The Sun" i "Let In The Light", tres treballs on el seu so queda plenament definit. Son aquests tres discs potser els més reconeguts per part de crítica i públic i els més recomenables per a començar a familiaritzar-se amb la seva música. Val a dir que abans de "Let In The Light", Shannon Wright coneix a Yann Tiersen i junts creen un disc molt especial on, sorprenentment, casen molt bé els seus dos estils. No serà aquest el seu primer contacte amb França, ja que la discogràfica Vicious Circle, establerta en el nostre país veí, passa a ser la seva nova "residència" per Europa.

El seu primer disc després de l'etapa Touch and Go és "Honeybee Girls", un disc molt més calmat i assossegat que els anteriors i que, en general, no aconsegueix el favor de la crítica.

La sorpresa arriba amb "Secret Blood", un disc editat l'any 2010 on Shannon recupera la ràbia i l'electricitat. Aspre a vegades i tenebròs en altres, es tracta d'un disc fantàstic que passa gairebé desapercebut, un fet que sembla ja serà l'habitual en la carrera de la nord-americana. Aquí hi trobem maravelles com "Fracture", "Dim Reader", "Violent Colors" o "Commoners's Saint". Un disc que qualsevol que hagués volgut escoltar més a la Pj Harvey de "Rid Of Me" hi trobarà consol.

Any 2013. Shannon Wright edita nou disc, o potser hauria de dir que l'escup. "In Film Sound" és un autèntic cop de puny. Guitarres que son autèntics ganivets, gairebé a l'alçada del so de Chris Spencer (Unsane), i la base rítmica contundent, sempre marcant la pauta, amb Kyle Crabtree a la batería i Todd Cook (Shipping News) al baix. El contrast amb la seva veu és molt especial. L'inici del disc amb "Noise Parade", "The Caustic Light" i "Tax the Patients" és demolidor. "Mire" i "Surely, They'll Tear it Down" aconsegueixen que probablement aquest acabi sent un dels meus discs preferits en els ultims mesos. Sens dubte.

Aquesta és Shannon Wright, una rara avis que tothom vol comparar amb d'altres però que busca el seu propi camí, sent fidel al seu so i a les seves idees i això... ai això! això no té preu!

LA REBEL·LIÓ DELS GRANS

Em començo a preguntar si això de fer-se gran té a veure amb el fet que ja no trobo jovenets que facin ombra als grans noms. M'explicaré:

En els últims mesos he notat com entre la majoria dels meus discs preferits hi trobava els d'artistes amb una certa edat i ben pocs de músics joves. Així de sobte em vénen al cap les últimes joies de Scott Walker, Neil Young, Patti Smith, Bob Dylan, Leonard Cohen, Swans, Nick Cave o David Bowie.

Sí, és cert, que em podeu rebatre amb alguns noms i alguns discs que em facin dubtar del que dic, potser em faig gran i la música que fan els més joves no m'emociona tant, però, potser ens hauríem de començar a plantejar certes qüestions. Han surgit tendències musicals noves en els darrers 15 anys que hagin fet que gent jove les abanderi i s'hagin oblidat del que s'ha creat? És evident que els que millor dominen "l'ofici" de la música popular anglosaxona (llegiu-hi pop, rock, folk o variacions d'aquests) són els que porten més de 20 anys treballant-hi. El boom de la música electrònica porta també uns quants anys d'existència i ja no la podem considerar nova. Caldrà esperar.

Respecte als avis de tot això: El Sr. Scott Walker. Signa un disc dens i força experimental, com no podia ser d'altra manera. Avisats estàvem els que l'hem seguit les dues últimes dècades. "Bish Bosch" és aspre, difícil, però que ens du a grans dosis de plaer desprès d'unes quantes escoltes. Nou temes de diversa durada; n'hi ha un de més de 20 minuts i un altre de 10 compaginant-se amb temes que no superen els 3 minuts. Més guitarres, silencis i la majestuosa veu del geni ens porten de viatge a uns paratges dels que no sortirem igual.

Neil Young torna amb el seu millor acompanyament, els Crazy Horse, per aconseguir uns nivells de qualitat que feia un parell de dècades no ensumavem. Dos discs, un de versions de clàssics americans ("Americana", of course) i un altre simplement increïble ("Psychedelic Pill"). Guitarres poderoses, desenvolupaments instrumentals habituals, temes llargs i hipnòtics, himnes per a tota una vida. Un disc que torna el millor Neil Young als seus fans.

Què dir de Patti Smith? Doncs que segueix aportant clàssics a la historia del rock. "Banga" és l'onzè disc de la nord-americana. Cançons inspirades en la literatura ("Banga", "April Fool", aquesta amb la col·laboració del màgic Tom Verlaine), en el cinema ("Tarkovsky") o cançons tributs ("This is the girl", "Fuji-san"), conformen totes elles un disc sòlid i disfrutable al màxim. Acabar de rematar-ho amb una versió d'"After the gold rush" de Neil Young. Dempeus.

Bob Dylan i Leonard Cohen ressorgeixen amb força i copen llocs en les llistes dels millors de l'any. Els seus discs "Tempest" i "Old Ideas" són dignes de menció. Dues de les veus més importants i personals de la història de la música moderna les quals ens aporten els que, esperem, no siguin els seus últims discs (el títol de "Tempest" de Bob Dylan juga amb aquest fet, doncs porta el mateix títol que la última obra de Shakespeare).

El Sr. Michael Gira ja ens va avisar amb el seu retorn amb Swans, "My Father Will Guide Me Up A Rope To The Sky", que alguna cosa seriosa s'estava gestant. I aixi va ser. "The Seer" és la monumental obra que posa a Swans en el lloc que els pertoca. És el seu millor treball, un disc polièdric, que dona alguna pincellada del que és el seu so en directe però també ens presenta el Michael Gira més reposat, tal com el vam escoltar amb Angels Of Light. "The Seer" ha estat ocupant llocs destacadíssims en les llistes de mig món, ocupant el número 1 en alguna famosa revista d'aquest país.

I aquest any, seguim el mateix camí. Nick Cave and The Bad Seeds. Em permeto dir que jo no les tenia totes. Després de la marxa de Blixa Bargeld, els Bad Seeds van aguantar bé el temporal, però l'anunci de Mick Harvey d'abandonar la nau em feia témer el pitjor, de fet, no tenía gaires esperances que fessin un bon disc. Afortunadament em vaig equivocar de ple i Nick Cave and The Bad Seeds firmen un disc monumental, un prodigi a l'alçada dels millors treballs de l'australià, que ha aconseguit posar a (gairebé) tothom d'acord. "Push the sky away" ja té un lloc destacat a qualsevol prestatgeria melòmana com cal.

Nick Cave & The Bad Seeds - Jubilee Street (Official Music Video) from Nick Cave on Vimeo.

Arribem al final del repàs. El duc blanc, David Bowie, trenca el silenci de deu anys i se'n riu del passat (o no). Agafa la portada de "Heroes" hi ratlla sobre el títol i hi posa un gran quadrat blanc sobre la seva pròpia fotografia. Ja tenim portada. El disc ens porta un Bowie eclèctic, capaç de posar-hi guitarres i dinamisme ("The Next Day", "The Stars (are out tonight)"), així com calma i records del Berlín que ell coneixia ("Where are we now"). Acaba el disc amb dos temes magnífics: "You Feel So Lonely You Could Die", que podria formar part d'una nova banda sonora de Rocky Horror Picture Show, un tema que ens porta a Ziggy de nou entre nosaltres i "Heat", per a mi el tema més gran del seu últim treball, una cançó que podría haver estat inspirada per Scott Walker, simplement meravellosa.

Podríem seguir xerrant de grans (en els dos sentits, grans de tamany musical i grans d'edat), encara falten força noms, per exemple els genis de Yo La Tengo. Grans? Sí. Ja porten 29 anys de carrera musical. Com passa el temps... Però això serà un altre dia.