THEE SILVER MT. ZION MEMORIAL ORCHESTRA

A pesar que l'últim disc d'aquests genis no és un dels meus preferits, no em puc estar de compartir aquest video que, a més de ser el primer que han fet mai, el trobo molt especial. Ha estat realitzat per Seth W. Owen, membre d'Automatic Vaudeville, al local d'assaig de la banda, situat a l'Hotel2Tango original. Disfruteu-lo!

Thee Silver Mt. Zion "I Built Myself A Metal Bird" from Constellation Records on Vimeo.

REFLEXIONS SOBRE LA SGAE

Aquest diumenge TV3, en el seu programa 30 minuts va oferir el reportatge "Històries de la SGAE" on es presentaren diferents reflexions entorn de l'entitat més odiada d'Espanya. Per a qui no va tenir la oportunitat de veure-ho, us insereixo el vídeo amb el reportatge sencer. Pau Donés (Jarabe de Palo) deia que si els establiments no volen pagar a la SGAE, que no posin música. I jo penso: Pau Donés hagués anat a la seva joventut a bars on no sonés música? Pau Donés va descobrir grups que li agradaven a un bar i tot seguit va comprar el disc? Pau Donés va gravar cintes de cassette per ell o pels seus amics quan era jove i això el fa tenir la consciència intranquila? A quants concerts heu vist a Pau Donés entre el públic? Aiii Senyor Pau Donés... És clar que s'han de defendre els drets de l'autor, no en tinc cap dubte, però els mètodes de la SGAE son vergonyosos i rastrers. Ja va sent hora que el Govern reguli i gestioni ell mateix aquest sector per acabar amb pràctiques com la d'aquesta entitat que es guanya la seva mala reputació a pols

OVERTURE

L'any passat, arrel d'una entrada de Hauschka, vaig descobrir l'obra d'Overture en els videos que van acompanyar el text. Overture son Aya i Jason, dos creadors, fanatics de Michael Ende i el seu "Momo", que a partir de la il·lustració ens fan viatjar a paradisos màgics plens de criatures fascinants. Fa poc em va arrivar un video de Kira Kira realment preciós, potser un dels millors treballs d'Aya i Jason. Jutjeu vosaltres mateixos. "Bless":

JOHN ZORN

Aprofitant l'edició del nou disc de John Zorn, "In Search Of The Miraculous", vull insertar un documental en dos parts sobre la figura del monstre... la seva forma de fer servir les targetes per composar i crear, la influència de la música dels cartoons, el Japó, Ornette Coleman... tot això apareix en aquests gairebé 15 minuts tan il·lustratius. Crec que és molt interessant!

1a part


2a part

DAS WEISSE BAND

Fa temps que segueixo amb admiració el cinema de Michael Haneke, des que fa uns quants anys vaig quedar impressionat per "Funny Games" (la original, no el remake que ell mateix va fer). Fa poc vaig poder veure "Das Weisse Band" ("La Cinta Blanca") i la meva admiració ha augmentat de forma encara més brutal. Em vaig trobar amb una pel·lícula extraordinaria, dura i amb una narració distant, que ens mosra uns aconteixements que ens serveixen com a clau per a poder comprendre altres fets que tindran lloc anys més tard a la zona. Els actors estan soberbis i de la direcció no cal dir res. La fotografia també té un pes molt gran; a vegades em venia a la ment el cinema de Dreyer (per exemple l'acollonant escena on estant rentant la dona morta a l'accident, sembla ben be un quadre). Em sembla una obra atemporal i universal. Qui no l'hagi vist i adori el CINEMA, aquí té una altra obra mestra.

WILD BEASTS

Si de Beach House us deia que l'addicció es va fent més gran conforme els escoltes, de Wild Beasts em quedaria curt.
Possiblement "Two Dancers" és el disc que més vaig escoltar l'any passat i ara els hi vull retre el meu particular homenatge. Després d'això, tornaré a tancar les finestres a tanta llum que ha entrat ultimament per aquí... questió de ventilar la sala una miqueta...

"All The King's Men":


"We Still Got The Taste Dancin' On Our Tongues":

BEACH HOUSE

Ja fa varies setmanes que vinc escoltant el disc "Teen Dream" dels Beach House, un dúo de Baltimore que fa un pop-rock aparentment inofensiu. I dic això d'inofensiu, perquè els escoltes, acaba el disc, apagues l'aparell i semla que no hagi passat res... als pocs minuts te n'adones que estàs recordant una melodia. Hi tornes. Passen els dies i el disc cada cop sona més en el teu reproductor i les seves cançons t'acompanyen mentalment a qualsevol hora del dia... A la seva web han deixat en descàrrega lliure el seu últim single "Norway", amb el seu inici tan Cocteau Twins...

Els vull compartir amb qui em llegeixi, aquí teniu "Zebra", "Norway", "Walk In The Park" i "Take Care". Visca la Victoria!

OCELLETS

¿Derek Beiley?, ¿Stockhausen? ¿Satie? ... M'agrada saber que hi ha música i màgia fins i tot en els racons més insospitats...

GIL SCOTT-HERON

Després de la decepció de no haver pogut veure'l de nou en directe, aquest cop en una petita sala de Barcelona, l'immens Gil Scott-Heron em dona una alegria en forma de nou disc. "I'm New Here" és la resposta d'un home de 70 anys als temps que corren, d'una forma privilegiada i lúcida, amb una base sonora fosca, arriscada, despullada d'artificis, concreta i alhora rica en matisos. Tant per les versions de Robert Johnson ("Me And The Devil") o Brooke Benton (espectacular "I'll Take Care Of You", que fa pocs anys va versionar també Mark Lanegan), com pels temes originals, el disc és una autèntica passada!!
Scott-Heron ens dona una nova lliçó, enlloc de mirar al passat, s'ha sabut envoltar de la gent adequada i ha sabut mirar el futur des del present, com aquells savis que sempre es guarden unes quantes lliçons.
Recomanable tant pels amants de la seva carrera, com pels fans de Burial o el trip-hop més incòmode.
Que ens duri molts anys més!!!

JIM JARMUSCH

Recordo el primer cop que vaig veure una película de Jim Jarmusch. Em trobava en plena nit, sense poder dormir, vaig engegar el televisor i em van apareixer unes imatges captivadores, uns intervals en negre que reclamaven la meva atenció... em va enganxar. Al final de la película, els crèdits i un nom, Jim Jarmusch. Al dia següent descobreixo que és tractava d'"Extraños en el paraiso".
És matinada, entro als cinemes Casablanca, als jardinets de Gràcia, han passat unes setmanes des de la descoberta, i ara em disposo a veure "Night On Earth". A partir d'aquí el Sr. Jarmusch pasa a formar part de la meva vida.
La seva filmografia em té boig, "Down By Law", "Dead Man", "Year of the Horse" i ara... ara "The Limits Of Control".
He d'admetre que la seva nova obra em va sorprendre i em va descol·locar, sobre tot perquè veniem de "Flores Rotas" una película que estava molt al servei de Bill Murray, i que particularment no la trobo entre el millor de la seva filmografia.
Hores després de veure-la, em trobo pensant-hi, cada cop més... i admirant-la. Admirant les lectures amagades que s'hi troben, admirant el ritme, els personatges, una història que semblava un esborrany es transforma en quelcom profund. Reflexió sobre l'art, la cultura i la llibertat, sobre la lluita contra l'establert. I la banda sonora...
Podria passar-me hores xerrant d'ella, però qui em coneix sap que no m'agrada donar massa claus, així que us convido a descobrir-la.

Qui no vulgui descobrir masses coses, que no vegi el següent trailer