STILL LIGHT

Després de la nefasta noticia del suicidi de Vic Chesnutt, voldria mirar endavant i acabar l'any amb aquest grup, de nom molt indicat per aquests moments.
Still Light és un dúo format per Lucy Hague i Kirill Nikolai, que acaben d'editar un disc anomenat "Lything". Tenen certa semblança amb grups com Espers o Drunk, però amb un toc molt més psicodèlic.
Desitjo que us agradin.
Feliç Any Nou!!

JACK ROSE (1971-2009)

Ahir em vaig assabentar de la prematura mort de Jack Rose.
El vaig descobrir a la formació Pelt, un grup que sabia combinar perfectament el noise, el drone i els ragas hindús, però va ser un disc seu en solitari, "Opium Musick", el que em va rendir al seu grandíssim talent. Hereu de l'estil de John Fahey, el seu virtuosisme et podia deixar sense alé. Va fer un munt de discos, en diferents segells com Eclipse Records, VHF o Locust, entre altres.
M'agradaria recordar-lo amb aquest video, i oferir-lo a qui no hagi tingut la oportunitat de disfrutar-lo en vida.

DIRTY THREE & NICK CAVE

Per pur plaer... Una habitació, Warren Ellis, Mick Turner i Jim White acompanyats de Nick Cave... Moments de calma i tempesta recordant "Ocean Songs"...

"Sea Above, Sky Below":

MANIFEST

Manifest "En defensa dels drets fonamentals a internet"

Davant de la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible
de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les
llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a
través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i
creadors d'internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i
declarem que...

1. - Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets
fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat,
a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la
llibertat d'expressió.

2. - La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent
competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense
sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l'establert a l'article
20.5 de la Constitució, posa a les mans d'un òrgan no judicial -un
organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als
ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3. - La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector
tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i
de futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses,
introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció
internacional.

4. - La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix
la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics
s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts
de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries
culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. - Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la
seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats
associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis
legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou
entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en
el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible
sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. - Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure
alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin
als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com
ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. - Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències
polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models
de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. - Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa
a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc
per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al
futur.

9. - Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual
orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement,
promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. - En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar
després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les
parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que
afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una
altra matèria.

LES HAUTES SOLITUDES

El cineasta francés Philippe Garrel (1948) es va embarcar durant els anys setanta en una serie de films experimentals en els que va obviar la narrativa convencional en favor de un món molt personal, molt influït per pintors com Ingres o De la Tour. Conèixer a Nico va ser providencial, ja que la va convertir en la seva musa i va protagonitzar unes quantes pel·lícules seves.
"Les Hautes Solitudes" és un retrat molt personal sobre Jean Seberg i el podeu descarregar lliurement, en la versió que va televisar BTV, en el següent enllaç (ja us aviso que la qualitat no és gens bona):

"Les Hautes Solitudes" 1974, 80 min., 35 mm, b/n muda (Feu clic amb el botó de la dreta i "Guardeu enllaç com")

ESPERS

Fart dels vergonyosos espectacles mediàtics polítics i judicials, de nausees televisives, de tractes denigrants als que volem guanyar-nos la vida dignament. Farts, i és per això que alguns ens refugiem a la música, al cinema, a la cultura, llocs que en temps de crisi son apartats per la societat imperant, menystinguent-los com si fossin banals.
En el meu refugi m'he retrobat amb la banda de Filadèlfia, Espers (Greg Weeks, Meg Baird, Brooke Sietinsons, Otto Hauser, Helena Espvall i Chris Smith), que han tret ja el seu nou disc "III", una autèntica preciositat al nivell del seu anterior "II", ple de joies com "Caroline", "The Pearl", "I Can't See Clear" o aquest "Tröllslanda".

DANCING AND SMILING

Malgrat el risc de fer-me pesat insistint en les bondats de Mi and L'Au, vull compartir el video de una de les cançons més increïbles que he escoltat en molt de temps.
Seguim caminant pel desert, però ara acompanyats de quelcom inigualable.

"Dancing and smiling":

I EUROPA ACULL ELS ARTISTES...

Em permeto la llicència de transcriure integrament el fabulòs artícle de Tariq Gómez-Kemp, aparegut a la revista LaDinamo en el seu número de Agost-Octubre de 2009. Em sembla prou interessant.

"El blues de la frontera"
Tariq Gómez-Kemp
"En los últimos dos años se ha disparado el número de músicos rechazados en los aeropuertos europeos. España no ha sido una excepción. En este reportaje recogemos las impresiones de artistas, así como los esfuerzos de los promotores por modificar la restrictiva y caótica legislación de la Comunidad Europea (casi todos los afectados, sorpresa, proceden de países pobres). ¿Conclusión tras escucharles? El discurso oficial de tolerancia, fomento de la diversidad y alianza de civilizaciones no parece aplicarse a las prácticas diarias de embajadas y aeropuertos.
El cuarteto de jazz experimental Sâo Paulo Underground vino de gira a España en junio de 2008 y se encontró con una sorpresa. Así lo explicaba en su blog el promotor de los conciertos: "Dos de los miembros brasileños del grupo llevan ya cinco horas retenidos en la comisaría de Barajas. Entre otros requisitos, me comunican que tienen que traer 600 euros cada uno. Yo jamás he llevado esa cantidad cuando he ido de viaje, pero parece que si eres brasileño y quieres visitar España es una condición importante. Cuando he pedido hablar con ellos, el agente me ha dicho, literalmente, 'tengo muchos brasileños aquí', y luego me ha informado de que les espera una entrevista a las siete de la tarde. Supongo que tendrán que convencer a algún funcionario de que no han venido a quitarnos el trabajo ni ofender a nuestras mujeres".

El desenlace era previsible: "Los expulsan. Según el abogado, no han servido de nada las pruebas de que tienen dónde alojarse en todo momento ni de que les esperan en seis ciudades para actuar, ni de que varios ciudadanos españoles nos responsabilizamos de su estancia. El jefe del destacamento policial del control de fronteras de la T1 ha decidido unilateralmente que no merecen quedarse en España hasta más tarde de la medianoche. No sabemos quién es porque ni siquiera ha querido recibir al abogado, que tenía que comunicarse con él a través de un agente", añade en su bitácora el frustrado promotor.

Un año después del incidente, hablamos con Rob Mazurek, el estadounidense del grupo al que sí dejaron pasar a España: "Resulta difícil saber cuánto dinero perdimos. Como mínimo tres mil euros de los dos billetes de avión tirados a la basura. Decisiones como esta confirman que los gobiernos europeos tienen una forma binaria de pensar donde los viajeros que llegan del llamado Tercer Mundo son tratados directamente como criminales. Al final hicimos la gira en formato reducido, lo cual fue duro, porque exige reinventarse sobre la marcha. La experiencia resultó muy intensa, pero nos lo pensaremos antes de volver a España y pasar otra vez por esto".

No estamos ante un caso aislado. En mayo de 2008, el jamaicano Sizzla, rey del dancehall actual, fue retenido varias horas en Barajas y se le denegó la entrada en el país, forzándole a cancelar sus conciertos en Madrid y Barcelona. "Han pasado catorce meses y aún no sé a ciencia cierta cuál fue el problema", explica Unai Fresnedo, responsable de aquella gira. "Sólo tenemos claro que le retiraron el visado Schengen desde Alemania y que no fue un control rutinario, sino que la policía le estaba esperando. Lo extraño es que el Ministerio del Interior nos dice ahora que tiene todos los papeles en regla hasta 2010". Aquella decisión cuyo motivo desconoce le costó unos 15.000 euros, pero ya se prepara una nueva gira del mismo artista para finales de octubre y principios de noviembre. "Estamos hablando con su manager en Inglaterra y nuestro abogado para que esta vez pueda tocar".

Otro caso sonado: los congoleños Konono Nº1, que fabrican sus instrumentos a partir de chatarra, fueron obligados a suspender su larga gira europea de verano 2008, un total de 23 conciertos. Los problemas comenzaron en enero. Como tenían el pasaporte caducado, los músicos solicitaron su renovación. Primer obstáculo: en la República Democrática del Congo no quedaban pasaportes vírgenes. Se pidieron y llegaron, pero fueron finalmente devueltos al fabricante por defectuosos. Al ver que el tiempo se les echaba encima, el grupo solicita al Ministro de Exteriores pasaportes provisionales con carácter extraordinario. Ya era demasiado tarde para obtener un documento británico antes del 23 de mayo, fecha de su primer concierto, pero los diplomáticos ingleses prometen expedirles un visado desde París en una mañana.

A partir de ahí comienza un auténtico barullo de papeleo estéril y jurisdicciones superpuestas. El diario Liberatión explicó el proceso con detalle en un artículo que vale la pena buscar en la red ("Zéro visa pour Konono N°1", 5 de junio de 2008). Michel Winter, representante del grupo, resume diciendo que "el problema es que los cuerpos diplomáticos británicos, franceses, belgas y suecos fueron incapaces de ponerse de acuerdo con los trámites necesarios". Konono son una formación numerosa (diez personas viajando) y con esta decisión perdieron muchos billetes de avión pagados, lo que les puso al borde de la bancarrota. Llegó a tal extremo que el líder del grupo, el septuagenario Mawangu Mingiedi, tuvo que llamar a su mánager franco-belga para pedir que le enviara un giro de veinte dólares a Kinshasa.

En 2009 Konono consiguieron retomar la gira europea, pero los promotores del viejo continente siguen denunciando caos y la arbitrariedad en los procesos de entrada. Además de estos músicos consolidados, constantemente se producen rechazos sin apenas eco en los medios. Por casualidad nos enteramos de la devolución en 2009 del argentino Emiliano Gómez, un músico primerizo que se hace llamar El Hijo de la Cumbia. El pasado 27 de mayo le denegaron acceso en el aeropuerto. Así lo recuerda: "Por lo visto hay que tener una firma de la policía española en la carta de invitación o bien reservas de hoteles pagadas al cien por cien. Nadie me había informado y no me parecen requisitos razonables. En el tiempo en el que estuve retenido comprobé que paraban a muchos latinos y africanos". Los promotores admiten que algunos artistas no son diligentes con los trámites para viajar, pero también señalan que las leyes no son claras ("las embajadas ponen una lista de documentos que pueden ser requeridos, sin especificar cuáles son obligatorios y cuáles no"). En todo caso, los posibles despistes de los músicos suelen ser cubiertos por la empresa que les representa, que cumple los trámites con exquisito cuidado ya que les va el dinero en ello.

Se ha producido también algún caso vergonzoso, como el Papa Wemba, estrella de la rumba congolesa arrestado en París en 2003 por usar sus giras como tapadera en una lucrativa red de tráfico ilegal de personas. Hacía pasar a migrantes por miembros de su extensa banda de acompañamiento. Cobraban 3.500 euros por colar a cada persona en Europa. En el juicio fue encontrado culpable y pasó tres meses y medio en la cárcel. En todo caso, estamos ante la excepción que confirma la regla, como se puede ver en los ejemplos del despiece adjunto ("Delirio en el consulado").

Gran Bretaña presume de ser una sociedad abierta y multicultural, pero tampoco se libran del cerrojazo. El pasado 14 de julio el novelista Cory Doctorow contaba esto en el blog Boing Boing: "La reglas de inmigración británicas son ya oficialmente una vergüenza nacional. A la cantante canadiense Allison Crowe le tomaron las huellas, la retuvieron seis horas y fue deportada por un simple detalle burocrático". Bajo la nueva ley británica, para que un artista extranjero de un país que requiere visado pueda actuar legalmente hace falta que la sala donde se celebra el concierto compre un "certificado de esposorización" que puede costar cientos de libras" (Crowe). No es la única. "La lista de rechazados (continúa Doctorow) incluye a la poeta Dorothea Rosa Herliany (Indonesia) y una delegación marroquí que incluía dos poetas y al director del departamento de publicaciones del ministerio de cultura de ese país". Los cuatro estaban invitados al festival de poesía de Ledbury en julio de 2009.

A ellos les queda el consuelo de que la sociedad inglesa ha sido más beligerante que la española. Destaca la creación de una web (www.manifestoclub.com/visitingartists) que busca reunir 10.000 firmas contra la hiperrregulación migratoria. Muestran un rechazo frontal al documento de 158 páginas del Ministerio de Interior británico que obliga a todos los artistas a mostrar que disponen de ochocientas libras ahorradas desde tres meses antes de la visita. El promotor está obligado a guardar en todo momento copias de los pasaportes y datos biométricos, así como informar al instante a la policía si el artista no llega a su hora a los ensayos o los espectáculos.

Entre las cancelaciones recientes mencionan al pianista Grigory Sokolov o el desmembramiento de una compañía de ballet en Swansea al no poder obtener visados para sus miembros extranjeros. Por supuesto, si esto es lo que tiene que pasar un artista de primer nivel, podemos imaginarnos los problemas de uno que comienza. El manifiesto lamenta también medidas restrictivas y de control contra estudiantes, profesores y conferenciantes extranjeros."

LA CARRETERA

Recordo que de ben jovenets, un dels llibres que ens van fer llegir a l'escola (a quí no?) va ser "El mecanoscrit del segón origen" de Manuel de Pedrolo. No pretenc fer paral·lelismes entre l'obra de Pedrolo i "La carretera" de Cormac McCarthy, però si és cert que aquesta història d'un pare i un fill enmig d'un món devastat i sense esperança, em transportaba tangencialment a aquella història.
Aquí, McCarthy, no dóna peu a l'esperança. Tot valor moral queda submergit en l'oblit, excepte en la figura del nen, un personatge que qualsevol que llegeixi l'obra l'hi tindrà un afecte especial. L'angoixa i les dificultats dels protagonistes en aquest viatge ens són transmeses de manera magistral i, a pesar d'algunes crítiques que es queixaven d'un final bonic, ple d'esperança, servidor no s'hi pot sumar. Per a mí el final (no el desvetllaré), és un dels més pessimistes i desoladors que hi pot haver...qué m'expliqui algú on hi veu un granet d'esperança!!
Resumint, un llibre fosc, una gran crítica a l'ésser humà, a la seva condició i a una actualitat que ens podria "regalar" un futur com aquell. Una obra que amb el pas dels dies, creix dins d'un per fer-se un racó en l'espai de reflexió que tots tenim dins nostre.

WITCH HATS

No sé si el fet que es diguin barrets de bruixa desperta en mí l'ambient de castanyada i provoca que no pari d'escoltar-los, o senzillament que la primera cançó que penjo és brutal.
Witch Hats són un quartet australià de rock, amb certes reminiscències post-punk. De moment els hi he localitzat tres discos: l'últim es diu "Solarium down the causeway", gravat a California i del qual tan sols he escoltat "Check The Center", del 2008 és "Cellulite Soul" i del 2006 "Wound of a Little Horse".


Witch Hats - Check the Center

Witch Hats | MySpace Video

SCOTT WALKER

Ajuda'm Scott, en aquests moments de ràbia i impotència.
T'escolto

(Dedicat a la personeta que m'aguanta)
"A Lover's Love":

MARK ROTHKO

Despectivament he sentit a dir de Mark Rothko que només pintava colors, que no era capaç d'oferir res més enllà d'una discutida estética... En moments en que la buidor és plausible, l'obra de Rothko torna a mi amb gran força, s'instal·la en l'ànima i la regira; em fa sentir especial, fent-me veure on els altres no veuen, sentint-me una mica únic per fí, deixant de ser un número per integrar-me en un univers que avui, ja em permetreu, tan sols jo puc entendre.
Rothko va abandonar tota figuració per abordar el més complexe: l'essència (digueu-li pretenciós si voleu). Exigia una correcta exposició de la seva obra, fent col·locar seients a una distància concreta per a que l'observador "entrés" dins el quadre.
No sóc ningú per analitzar l'obra de Rothko més enllà de la meva pròpia experiencia com a observador de la mateixa, així que millor serà llegir-lo a ell mateix:

"Sólo estoy interesado en expresar las emociones humanas más elementales: tragedia, éxtasis, perdición... ¡Y si piensas que se manifiestan sólo como relaciones de color, entonces no has entendido nada!"

"El arte es una aventura hacia un mundo desconocido, que sólo pueden explorar quienes estén dispuestos a correr el riesgo"

"Y si he de depositar mi confianza en algún sitio, la otorgaría a la psique del observador sensible y libre de las convenciones del entendimiento. No tendría ninguna aprensión respecto al uso que este observador pudiera hacer de estas pinturas al servicio de las necesidades de su propio espíritu; porque, si hay necesidad y espíritu al mismo tiempo, seguro que habrá una auténtica transacción"

LA MUNTANYA DE L'ÀNIMA

Ja fa temps que tinc ganes de parlar d'aquest monumental llibre de l'escriptor xinès Gao Xingjian.
La historia ens narra el viatge d'un home a través de la (per nosaltres) desconeguda Xina, obsessionat per trobar l'enigmàtica muntanya de l'ànima.
El que és una búsqueda del desconegut li serveix a l'autor per a mostrar milenaries tradicions, llegendes que semblaven perdudes, anècdotes, records, etc. Tot un mosaic que ens apropa la autèntica i inabastable Xina, sense defugir les referències a l'ordre politic actual, que es present constantment, per exemple en les rigides jerarquitzacions que se'ns mostren.
"La Muntanya de l'ànima" no és tan sols un viatge del protagonista en la búsqueda d'aquestes llegendes i tradicions, sino també ho és en l'ànima de l'esser humà, de la relació amb un mateix i amb els altres.
Us recomano fermament aquesta obra universal, una autèntica oda a la vida.

Entrevista amb Gao Xingjian i fragment del llibre

TRES PROPOSTES DE CINE

Per no carregar l'entrada de propostes del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, poso els ulls sobre aquestes tres:

"The Imaginarium of Doctor Parnassus":


"Moon":


"9":


A part, "Enter the Void", "The Road", "Thirst", "Metropia" i moltes altres.

VIC CHESNUTT

Increïble nou disc de Vic Chesnutt. De nou a Constellation i acompanyat de la gent de Godspeed You! Black Emperor i de Guy Picciotto. Es diu "At The Cut". Sobren les meves paraules...

IIII...IIIIII..I AM A COWARD!!!

THE BLACK HEART PROCESSION

L'arribada del fred, la tardor, l'hivern, els blocs de gel sota la font, l'aire humit i la foscor del nord... The Black Heart Procession m'inunden de records i m'aporten tristors noves amb "Six", el seu darrer disc que, com molt be deia el meu amic Tio Einar, és el més Bad Seeds dels que han fet.
Si algú que llegeixi això encara no els coneix, hi hauria de posar remei.

"Witching Stone":

DAVID SYLVIAN

Ja se n'ha parlat en altres blogs germans, on la informació la trobareu ampliada, però no puc evitar que aquest geni surti a L'Obscura, encara que sigui molt breument.
David Sylvian ha tret nou disc, "Manafon", i això per a mi ja és motiu de celebració.

Fantàstic!!

"Small Metal Gods":


"Amplified Gesture" (trailer):

MI AND L'AU

Fa uns anys, de teloners en un concert de Josephine Foster es van presentar una parella que, segons tenia ben entès, havien fitxat per Young God Records, segell del grandiós Michael Gira. Eren Mi and L'Au i el seu concert em va deixar al·lucinat.
Temps després em vaig fer amb el seu primer disc que em va agradar força. Una mena de folk obscur (jeje, com no) dirigit per les veus de la finesa Mira Romantschuk (Mi) i el francès Laurent Leclère (L'Au).
Ara acaba d'apareixer el seu segón disc, titulat "Good Morning Jokers", on han fet un salt brutal, d'arrenjaments i composició, un disc que de ben segur els aportarà nous fans a la seva música.
Jo particularment quedo desarmat per la veu de Laurent, que em sembla única, molt especial, fins i tot per sobre de la veu de Mira, que de tant perfecte em sembla massa coneguda.
Animeu-vos a aconseguir el disc com sigui i, si ja els coneixieu, en sortireu encara més contents.

"Up In The Building":

MI AND L'AU - Up In The Building -
por cochizze

"Bingo":

MI AND L'AU - Bingo -
por cochizze

COLD CAVE

Aquesta banda de Philadelphia em porten uns anys enrera, quan els sons de Joy Division, New Order o Soft Cell, eren el més habitual.
A la seva música hi predominen els sintetitzadors... melodies pop, ritmes nocturns i una mena d'actitud que em diu que son aquí per fer-nos xerrar molt.
Hi prenen part al projecte Wesley Elsold, Caralee McElroy (Xiu-Xiu), Dominick Fernow (Prurient) i J. Benoit.
El seu disc es titula "Love Comes Close" i hi trobem temes fantàstics com "Life Magazine" o el que us he posat al video "The Laurels Of Erotomania".

DANNY NORBURY

Poca informació he trobat a la xarxa respecte Danny Norbury, violoncelista britànic que acaba de treure un disc que m'encanta i molt apropiat per les dates que estem: Light In August.
Norbury es mou en el classicisme...música sosegada, tranquila, plena d'aire, i que a mi em recorda a gent com Rachel's.
Segurament, més d'un de vosaltres ja l'heu escoltat sense saber-ho, ja que Norbury participa a la banda sonora de The Fountain, la peli de Darren Aronofsky.

"Love Woke Me Up":

KRENG

Fa unes quantes setmanes vaig anar a donar amb un disc titulat "L'Autopsie Phénoménale De Dieu". El publicaba el fantàstic segell Miasmah records i l'autor (un belga anomenat Pepijn Caudron) s'amagava darrera el nom de Kreng.
El disc és un autèntic viatge, entre oniric i fantasmal, completament obert a tot tipus d'influències. Com diu el seu autor: "I'm influenced by everything that's ever been done, everything I ever heard, but anyway... this is the stuff I gave repeated listenings: Bernard Herrmann, Ennio Morricone's 70's period in Italy, J.S. Bach, Morton Feldman, Sun Ra, Mick Harris (Scorn), Alan Lomax, Dmitri Shostakovich, Burnt Friedman & Nonplace Urban Field, John Zorn (almost all his work from Masada to Naked City), Radian, John Cage, Badawi, early Mo Wax & Ninja stuff, Charles Mingus, Alice & John Coltrane, ESP Records, early Four Tet, late period Talk Talk & Mark Hollis' solo record, Dictaphone, John Barry, Tom Waits, Diamanda Galas, Max Steiner, The Necks, Kammerflimmer Kollektief, Tied + Tickled Trio, Nina Simone, Duke Ellington, Coil, Lightning Bolt , Pan Sonic, Mike Patton, composers of 50's 'till 70's sci-fi & horror movies, people with tape-recorders everywhere... etc.". Quasi res. El disc a mi em té completament seduït, i estic segur que encantarà a oïdes obertes.
Kreng ha col·laborat frecuentment amb les inquietants produccions del grup teatral Abbatoir Fermé, sobre els que us recomano aprofundir.
Concretament, el video promocional que us poso és d'una de les creacions d'Abbatoir Fermé amb música de Kreng.

"Nimmermeer":

NILS FRAHM

Sembla que hi ha una mena de resurgiment del classicisme dins d'uns parametres pop i electrònics, més o menys evidents, a traves de gent com Max Richter, William Basinski, Nico Muhly, Greg Haines o Hauschka, entre d'altres.
L'últim que he conegut és un jove músic i pianista berlinès de nom Nils Frahm, que recentment ha editat dos discos emocionants: "Wintermusik" i "The Bells".
Si t'agraden els noms citats anteriorment, crec que no et defraudarà.

Aquí el podeu veure amb Peter Broderick, un altre personatge a qui he de dedicar unes linies...tot al seu temps.

SHSK'H

Espectacular!!
Amb tan sols tres referències disponibles i dues a punt d'apareixer en els pròxims mesos, SHSK'H es perfila com un dels netlabels a tenir en compte. Va ser creat l'any 2007 pels músics Jody Pou i Igor Ballereau per promoure la seva pròpia música i la d'altres artistes afins.
La seva web és d'un disseny senzill pero alhora deliciós. Us podeu descarregar el disc, fer alguna aportació, o si no voleu carregar de memoria el vostre ordinador, el podeu escoltar directament.
Molt aviat els tindreu a La Gramola, paraula!

RACHEL'S

L'anterior entrada de Balmorhea em porta a pensar en un dels grups que més he disfrutat mai, Rachel's, de qui Paymon us en va fer cinc cèntims.

Aquest és un video fantàstic de Greg King a partir de la música del grup de Rachel Grimes, Jason Noble i companyia.

"Sustain" (recomano veure'l a pantalla completa):

Sustain from Greg King on Vimeo.

BALMORHEA

Gràcies a hollín y a Paymon vaig poder coneixer aquest exquisit grup.
Poso aquest vídeo perquè em sembla ple d'imatges d'una delicadesa extraordinaria...i la música...Poseu-lo a pantalla completa i disfruteu-lo.

"Remembrance":

KRONOS QUARTET

És hora de retrobar-nos amb els mites, que continuen tant oberts com sempre. Meravellòs!

"Tashweesh":

NOU BLOG

Amb l'objectiu de ser coherent amb els continguts de L'Obscura, he cregut convenient traslladar tots els discos que he anat penjant a un nou blog: La Gramola.
Allí podreu trobar, a més dels que ja he penjat, nous treballs sota la llicència Creative Commons.
Espero que la proposta us agradi i que pogueu descobrir algun músic o grup que us doni bons moments. Ens veiem!!

ENTERTAINMENT FOR THE BRAINDEAD - SEVEN (+1) (2009)

Troba'l a La Gramola!

ODAWAS

M'agraden molt Odawas. I m'agrada força aquest video...no se ben be perqué, però m'agrada...Em semblen interessants, sensibles i originals. Crec que tenen un parell de discos, "Raven and White Night" i "The Blue Depths" que és l'últim. A veure qué us transmeten a vosaltres...

"Harmless Lover's Discourse":

MAGICAL UNICELLULAR MUSIC - KAMEN (2008)

Troba'l a La Gramola!

DISKOTEKET - DISKOTEKET (2009)

Troba'l a La Gramola!

MÀGIA

Fa uns anys era gairebé impensable, per a qualsevol de nosaltres, aconseguir amb facilitat un antic exemplar d'algun d'aquells llibres que ens havien acompanyat durant la nostra vida. Ara és tan simple com entrar a internet, buscar una d'aquelles maravelloses pàgines que li donen sentit i fer-nos amb ells.
Antigues publicacions i edicions com la que us presento de "The Wonderful Wizard Of Oz" ja estan a l'abast de qualsevol que tingui certa inquietud en recuperar i disfrutar d'aquestes joies del nostre patrimoni cultural com a essers humans. Evidentment tots (o la gran majoria) prefeririem tenir a les mans l'exemplar original, olorar els seus fulls i sentir el seu tacte, però considerant que abans tan sols els imaginavem... no em direu si això no és màgia!!



Descarrega'l clicant aquí

PAAVOHARJU - TUOTE-AKATEMIA / UNIEN SAVOLINNA EP (2006)

Troba'l a La Gramola!

INDECENT

Berlusconi als supervivents del terratrèmol: "Es como un cap de setmana d'acampada".

Sense comentaris.

MADELAINE HART - EP2 SILENT TYPE (2009)

Troba'l a La Gramola!

SOPHIE CALLE

Recordo fa anys, en una exposició, em vaig enfrontar per primer cop a l’obra de Sophie Calle i em vaig quedar sorprés. El treball en qüestió recollia una sèrie de fotografies on es mostraven objectes personals (roba, complements, llibres, etc) de clients d'un hotel. Al llegir el text que acompanyava les fotografies, Sophie explicava que havia entrat a treballar a un hotel per a tenir accés als objectes personals dels clients i, mitjançant aquests, fer un retrat indirecte.

L’obra de Sophie Calle sempre ha flirtejat amb aquest voyeurisme, però també amb l’exhibicionisme, tal com podreu veure (si teniu temps) en el vídeo que us proposo (Link extret de la fantàstica pàgina Ubuweb). És una mena de road-movie o diari de viatge filmat l’any 92 amb Gregory Shephard, un homenatge al cineasta Chris Marker. La música? Pascal Comelade, Tom Waits, Roy Orbison, Taj Mahal, Jackson Browne, Cowboy Junkies, Mozart, entre d’altres.

Double-Blind
(de Sophie Calle i Gregory Shephard)
1992, 75:58 min, color, so

HERMELIN (2008)

Troba'l a La Gramola!

ATANAS ARKESTRA (2008)

Troba'l a La Gramola!

THE HUMAN ELEPHANT - "LITTLE MOSAIC WORLDS" (2008)

Troba'l a La Gramola!

CALLEU!

Prou! La meva dignitat no em permet seguir escoltant tanta mentida, tantes bajanades....i que a sobre ho diguin com si tots fossim tontos. Veig les imatges de la càrrega policial d'avui a Barcelona contra els estudiants que protestaven pel pla Bolonya i m'entra un calfred, una indignació febril... em venen imatges d'altres èpoques. I escolto el cap de la policia, dient coses que m'indignen, perque només les pot dir una persona que creu que tots som imbècils i que no tenim ulls. I escolto el rector, vomito. I escolto l'Ernest Maragall, em poso les mans al cap. I escolto el Govern, això em representa? I escolto l'oposició, no tinc on agafar-me...Que callin! Calleu! Feu fàstic! Em repugneu!
(Consti que en aquesta entrada no vull valorar el pla Bolonya, ni si els estudiants que estaven tancats a la UB feien el que calia. Crec que la càrrega policial i les justificacions posteriors per part dels alts càrrecs és un fet que per si sol no es pot tolerar, independentment d'allò que ho provoqui).
Per si hi havia poc: Clica aquí (el link corresponia a una noticia que apareixia a El Periódico de Catalunya, sorprenentment ja no la trobo...).

Vull dedicar aquesta entrada a tots aquells que son víctimes dels abusos del poder.
"Kronos Quartet - Lux Aeterna":

ERICA IL CANE

Gràcies al meu amic Miki he descobert la interessant obra d'Erica Il Cane. Entre el que és grotesc i enigmàtic, un cert aire retro, animals i esquelets, tot plegat crea un imaginari que no deixa pas indiferent a qui el contempla.


Artista multidisciplinar, Erica no tan sols es dedica a la pintura i a les il·lustracions, també es mou en el terreny del vídeo, escultura i instal·lació. De fet buscant videos seus vaig anar a parar a aquest "Il Galeone" que va fer pel grup de Milà Ronin, una altra descoberta fantàstica i que us animo a descobrir

JACASZEK

Músic nascut a Polonia l'any 1972, Jacaszek va crear un disc l'any passat que va ser d'impacte immediat: "Treny" (Miasmah Records). La seva música clàssica, a la manera d'Arvo Pärt, Satie o Max Richter, està recolzada amb subtils elements electonics i sense ús de samplers.
A part de "Treny" ha editat en solitari "Lo-Fi Stories" i "LEM konzept"
La seva és una de les músiques més boniques que podreu trobar avui en dia, creieu-me!

"Zal":

HIPOCRESIA

La hipocresia del primer món en forma de noticia. Si el que s'explica és tal com s'explica , aleshores crec que sobren comentaris, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Jo de moment us animaria a que piratejeu aquesta pel·lícula tant com pogueu, que no us gasteu un duro en ella, que la compreu als immigrants del top-manta que malviuen buscant un somni.
Raó: aquí.

LA QUESTION HUMAINE

Aquesta pel·lícula de Nicolas Klotz em va deixar profundament impressionat. Transcriuré una ressenya que crec molt acurada:

"La cuestión humana, del director francés Nicolas Klotz (Paria, La Herida) tiene muchas semejanzas y contrastes con películas de la misma calaña como: Recursos humanos, del reciente ganador de la Palma de Oro en Cannes, Laurent Cantet, La corporación de Costa-Gavras o El método de Marcelo Piñeyro, pero no cabe la menor duda de que esta va mucho mas allá, con un desarrollo argumental tan impactante como perturbador.

El film estructurado en formato de thriller psicológico narra el punto de vista Simon Kessler, (Mathieu Amalric) un psicólogo contratado por la filial francesa de una multinacional petroquímica de origen alemán para liderar el departamento de recursos humanos .Su trabajo consistirá en afinar los criterios de selección de personal, reducir el personal ineficiente, y llevar hasta sus límites a los cargos ejecutivos para reconducir su energía hacia el centro del aparato productivo. Simon desarrolla siniestros juegos de rol y raves empresariales, en las que los jóvenes mandamás de la empresa, empujados hasta el agotamiento, son observados y evaluados según criterios de rendimiento. Este es el mundo, oscuro, impávido y alucinógeno que pone en escena Klotz, adentrándonos en un laberinto ambiguo, a través de pasillos impersonales, oficinas vidriadas, y noches electrónicas con cuerpos encorbatados. La inmersión es fuerte, y la trama desvía como un narcótico eficaz.
La realización, por momentos, evoca algunos pasajes del nazismo como una justificación de las conductas excluyentes actuales que pasan desapercibidas y son aceptadas de manera acrítica por la gente y que para el director tienen una relación de "causa y efecto". El modo en que Klotz compara los idiomas fríos, técnicos, de los informes nazis y los manuales laborales de las grandes corporaciones dejan al espectador sorprendentemente mudo.

La cuestión humana es una película sobre el lenguaje, sobre sus trampas, sobre el poder indirecto para ocultar las atrocidades cometidas por el totalitarismo capitalista. El film emana constantemente una atmósfera de conjuro y satanismo en una estética que inmortaliza al cine clásico alemán como un símbolo de un lenguaje visual propio de la estigmatización.

Sin duda la película de Klotz no es una historia factible de desentrañar, son casi 2 horas y 20 minutos de metraje de un mundo tan fuerte como afable, una trama tan intrépida como inquieta, tan inteligente en su construcción dramática como contradictoria en su forma. Una gran película que vale la pena ver." (Juan Pablo Russo. www.escribiendocine.com.ar)

HAUSCHKA

El de Hauschka va ser un dels discos més bonics de l'any passat. Es titula "Ferndorf" i el podem situar al costat d'altres de compositors clàssics contemporanis, com Goldmund, Nico Muhly o el mateix Max Richter.

Hauschka és el pseudònim de Volker Bertelmann, compositor i pianista alemany que treballa en la tècnica del piano preparat a la manera de John Cage. Ara acaba de treure un E.P. titulat "Snowflakes and Carwrecks".
El podeu escoltar en aquest maravellós video en tres parts realitzat per Overture, on trobem els temes "Eltern", "Heimat" i "Freibad" del seu disc "Ferndorf".

"Eltern":


"Heimat":


"Freibad":

INTERNET ARCHIVE

Si la filosofia d'internet. tal com molts la veiem, es pogués resumir en una sola pàgina l'escollida per un servidor seria Internet Archive. Qué hi trobem? de tot, de tot, és inabarcable...imatges, literatura, música en directe, segells discogràfics que operen des de la xarxa i tot des de la més absoluta llibertat, pots llegir, veure i escoltar, descarregar-t'ho lliurement i acabar boig per tanta oferta.
Jo ja he trobat curioses filmacions antigues, segells discogràfics força interessants, fins i tot una pàgina dedicada a la música dels Grateful Dead.
El funcionament és ben simple i respecte la música no tan sols pots escoltar i descarregar els discos sino que també els pots insertar en el teu blog.
M'agradaria compartir un tast (ínfim) del que hi podeu trobar. El disc que us proposo és un e.p. del grup Sepia Hours, del segell Sundays In Spring, i és diu "Five Thousand Steps".

Aquí el podeu escoltar:


I aquí el podeu descarregar

Us convido a capbussar-vos en aquest enorme racó de la xarxa i que perdeu l'oremus descobrint joia rera joia.

ÆON

Dedicat a tots aquells que malgrat voler no podran veure Antony and The Johnsons al Palau de la Música.

SOAP & SKIN

Fa poc he pogut escoltar "Lovetune For Vacuum" i m'he quedat completament maravellat. Es tracta d'un disc de l'austríaca Anja Plaschg, que amb 18 anyets i sota el nom de Soap & Skin ens ha donat un dels discos més fascinants que podrem escoltar en el 2009, no en tinc cap dubte.
Desconec si anteriorment aquesta extraordinaria dona havia editat res. Si és així i algú ho sap, que m'ho digui, si us plau.
Com és la seva música? Térbola, fosca, lírica, t'abraça i et fa mal, et dona aire i te'l treu, un contrast de llums negres i ombres blanques, violí, piano, electrònica, gens pretenciós, contingut i grandilocuent alhora. Ara que hi penso, potser és millor que ho escoltis tú:

"The Sun":

UNA IMATGE DE BELLESA

Fa molts anys, quan vaig veure aquesta fotografia de Greta Garbo, vaig quedar completament encisat per ella. La seva mirada, la forma com posava les seves mans sobre el seu cap, la seva bellesa infinita, hipnotitzant la meva ànima fins aconseguir que no pugui creure que la bellesa sigui quelcom subjectiu...no, no pot ser-ho.

Al cap dels anys, descobreixo que l’autor del “miracle” es deia Edward Steichen. Pels profans en la matèria, com jo, dir-vos que aquest fotògraf luxemburguès va començar dins l’anomenat corrent pictorialista on va assolir un gran prestigi.
Després de participar com a fotògraf a la primera guerra mundial (no ho poso en majúscules conscientment), comença a treballar com a fotògraf de moda en revistes com Vogue o Vanity Fair, cosa que serà molt criticada pels membres del corrent pictorialista.
També cal destacar-lo com a director de fotografia del MOMA.
La seva exposició itinerant “The Family Of Man”, ara establerta a Clervaux, Luxemburg, és fins ara l’exposició més vista a la història de la fotografia.

FLEET FOXES

El disc de debut dels meus "cosins" Fleet Foxes em persegueix positivament, ja ha arribat aquell moment que els pèls es posen de punta quan escoltes els primers compassos d'aquestes cançons. M'agradaria compartir-ho amb qui vulgui, posant aquestes versions en directe de dos temes que aconsegueixen el que abans deia... "gallina de piel"...

"White Winter Hymnal" i "Ragged Wood":

CALLERS

Agulles de seda que es claven a l'ànima.
Callers i el seu màgic disc "Fortune".

Això es diu "More than right":

FILLS DE PUTA

Terrorisme Vs. terrorisme d'estat. Al final qui paga els plats trencats és la gent humil, la gent que tan sols vol viure en pau. Ara els hi toca patir a la gent de Gaza un càstig que cap ésser humà hauria de viure. No vull entrar a valorar qui va tirar la primera pedra o si uns tenen més culpa que els altres, però qualsevol que tingui dos dits de front pot veure la desproporció del que està succeïnt.

Bob Dylan. "Masters of War" (Dedicat al govern d'Israel):