29 d’abril 2008

PARIS, TEXAS

Si algú que llegeix aquestes línies no ha vist "París, Texas", no hauria de continuar llegint, i molt menys veure el vídeo que he posat. Es tracta de l'escena de la cabina, un dels moments més emocionants i emotius de la història del cinema.
Cada cop que el veig se'm fa un nus a l'estòmac i em costa contenir les llàgrimes. Qui l'hagi vist ja sap de qué parlo.
Un altar per Harry Dean Stanton, Nastassja Kinski i Wim Wenders.

2 comentaris:

sylvia ha dit...

Buf, quina pel·li i aquesta escena (!)...darrerament se'm torna a aparèixer aquest film i és curiós que la setmana passada vaig tenir el dvd a les mans... Arran d'una referència a Ry Cooder en un bloc amic, em van venir ganes de tornar-la a veure dp de tants anys...em sembla que el moment inevitablement s'acosta :)

Sergi ha dit...

Si, buf, quina pel·li. Té masses coses que la fan especial i certament la música de Ry Cooder hi juga un paper fonamental.
Es genial quan ens plantegem veure un altre cop una pel·lícula com aquesta com si fós una mena de ritual, t'entenc ;)