19 de gener 2008

TIM BUCKLEY

Oi que deixareu que un troç de mar caigui des dels meus ulls mentre escolto Song To The Siren?



Si el seu fill Jeff Buckley era un geni, com l'hem d'anomenar a ell? Us convido a repasar una de les discografies més fascinants que qualsevol esser humà ha estat capaç de crear, amb només nou anys de carrera. "Dolphins":

16 comentaris:

syl ha dit...

Ara sí...fantàstic Buckley, que no coneixia aquest!

Sergi ha dit...

És realment inmens. Si t'atreveixes amb un disc dificil, et recomano "Starsailor", és complexe però sens dubte una auténtica maravella

syl ha dit...

El buscaré, doncs...

Sergi ha dit...

Ja em diràs que et sembla...

Anònim ha dit...

Pues si...si que está "obscuro" esto!
;-)
Eh! pero tiene muuuy buena pinta asi que me haré asidua!!
Lo dicho: se m'acumula la feina!!
dioooooooos!
muacs!

Sergi ha dit...

Jajaja, muchas gracias Ana. Será un placer tenerte por aquí.
El bloggeo es un no parar!!

syl ha dit...

Vaig estar escoltant part del disc ahir...com tu has dit, complex :) Costa d'entrar-hi, almenys a mi...l'escoltaré amb calma els propers dies, quan no vagi tan estressada :)

Sergi ha dit...

En aquest disc, en Tim Buckley va utilitzar moltes de les possibilitats que ofería el free jazz i les va aplicar al rock, per això costa una mica si no estàs acostumada a aquest estil, de totes formes, centra't en els temes més "normals" i ves entrant-hi poquet a poquet... el disc "Blue afternoon" potser seria més adient per començar amb Tim Buckley, prova-ho amb aquest si "Starsailor" no t'acaba d'entrar

syl ha dit...

Ok :) em manca el temps necessari per escoltar aquests dies música amb calma...buscaré aquest que em dius...

Anònim ha dit...

He sentit els videos avui! Sona molt bé! Profund!
per cert, quina història la del pare i fill morts tant joves!
weird!

Sergi ha dit...

El fill va morir ofegat al mississipi, un disc d'estudi en vida i un altre d'estudi que es va treure de forma pòstuma...el pare que mor més jove té una carrera molt més prolifica. Ana, si no els coneixes te'ls recomano vivament

Anònim ha dit...

Ya!! si...m'agrada molt el pare! molt guay!!
Lo de sempre..tant per sentir! tant per veure..tant per llegir! dioos! quina impotència!!
;-)
Per cert!
Lo del cine-sense-palomites...què?
per quan??
;-)

Sergi ha dit...

ui, això no serà cosa ràpida em temo, deixa que mogui fils i quan hi hagi alguna cosa més segura, ja us ho faré saber ;)

Anònim ha dit...

Buenuu buenuuu! Res! El temps que calgui perque surti bé! Esperarem!
;-)
Bon finde!

Anònim ha dit...

Jo vaig començar pel fill i quan vaig descobrir el pare, no es que desmereixi al fill, però sincerament, el pare se'l menja per tot arreu...De totes maneres hi disfrutem de tots dos...llàstima les seves morts tan joves, certament, si no...

Enero

Sergi ha dit...

si no...ves a saber on haguessin arribat, potser el fill ocuparia el tron de Radiohead, i el pare seria una llegenda com ho son Dylan, Waits o Young (tot i que per mi ja ho sigui)