Per a la meva "noia del divendres", a qui li dec tota la llum de la meva vida.
"I'll Take Care of You":
I know you've been hurt
By someone else
I can tell by the way
You carry yourself
But if you'll let me
Here's what I'll do
I'll take care of you
I loved and lost
Same as you
So you see I know
Just what you've been through
So if you'll let me
Here's what I'll do
I got to take care of you
You won't ever have to worry
You won't ever have to cry
I'll be there beside you
To dry your weeping eyes
So darlin' tell me
That you'll be true
'Cause there's no
doubt in my mind
I know what I want to do
And just as sure as
One and one are two
I just got to take care of you
I'll take care of you
I'll take care of you
15 de novembre 2008
14 de novembre 2008
EDUARDO GALEANO
És del tot necessari escoltar o llegir a persones que, com Eduardo Galeano, fan reflexions tan lúcides, ens ajuden a comprendre millor el món i a fer-nos determinades preguntes. Més que necessari!
L'entrevista que he penjat li va fer Jesús Quintero a "Ratones Coloraos", programa de televisió de Canal Sur.
L'entrevista que he penjat li va fer Jesús Quintero a "Ratones Coloraos", programa de televisió de Canal Sur.
25 d’octubre 2008
FRANCIS BACON
L'obra de Francis Bacon sempre m'ha perturbat i emocionat d'una forma contundent. Les seves imatges poc tenen de còmodes i amables. Ens mostrava la figura humana d'una forma que em transporta al Crit de Munch, m'ofereix unes sensacions similars.
El passat mes de setembre es va inaugurar a la Tate Britain una exposició retrospectiva que és una enorme temptació. Afortunadament la temptació s'aproparà una miqueta i, a partir del mes de febrer del 2009, la podrem visitar al Museu del Prado de Madrid.
Estar davant de les seves obres serà un d'aquells moments que em quedaran gravats a la memòria de per vida. Segur.
El passat mes de setembre es va inaugurar a la Tate Britain una exposició retrospectiva que és una enorme temptació. Afortunadament la temptació s'aproparà una miqueta i, a partir del mes de febrer del 2009, la podrem visitar al Museu del Prado de Madrid.Estar davant de les seves obres serà un d'aquells moments que em quedaran gravats a la memòria de per vida. Segur.
20 d’octubre 2008
MATT ELLIOTT
El músic britànic Matt Elliott està a punt d'editar el seu nou disc titulat "Howling Songs". He tingut la sort d'escoltar-lo i us puc dir que és de lo milloret que he disfrutat aquest any.
Segueix la línia que ja va marcar amb els últims treballs, barrejant música de cambra, electrònica i música folklorica de l'est d'Europa, i resultant-hi melodíes plenes d'evocació, melancolia i tristesa.
Mentre no arribi un nou vídeo posaré aquesta maravella del disc "Drinking Songs" filmada per Sandrine Romet-Lemonne.
"The Kursk":
Segueix la línia que ja va marcar amb els últims treballs, barrejant música de cambra, electrònica i música folklorica de l'est d'Europa, i resultant-hi melodíes plenes d'evocació, melancolia i tristesa.
Mentre no arribi un nou vídeo posaré aquesta maravella del disc "Drinking Songs" filmada per Sandrine Romet-Lemonne.
"The Kursk":
18 d’octubre 2008
STEVE JANSEN
Potser ha arribat tard a calar dins el meu cor aquest disc de Steve Jansen, pero us puc dir que ho ha fet d'una forma més intensa del normal.
"Playground Martyrs" s'ha convertit en una de les meves cançons preferides, la genialitat de Steve Jansen, els pèls de punta, l'ànima del revés...
Al disc la trobem en dues versions, una amb el seu germà David Sylvian exercint de vocalista, i l'altre amb la dolça veu de Nina Kinert, i us les vull presentar en forma de dos vídeos (un primer poc encertat, tot i les imatges boniques, i un segón que serveix de protesta per uns crims amb arma blanca succeïts a Londres)
Un incís: Samadhi Sound, possiblement un dels millors segells de música del món.
"Playground Martyrs (amb David Sylvian)"
"Playground Martyrs (amb Nina Kinert)"
"Playground Martyrs" s'ha convertit en una de les meves cançons preferides, la genialitat de Steve Jansen, els pèls de punta, l'ànima del revés...
Al disc la trobem en dues versions, una amb el seu germà David Sylvian exercint de vocalista, i l'altre amb la dolça veu de Nina Kinert, i us les vull presentar en forma de dos vídeos (un primer poc encertat, tot i les imatges boniques, i un segón que serveix de protesta per uns crims amb arma blanca succeïts a Londres)
Un incís: Samadhi Sound, possiblement un dels millors segells de música del món.
"Playground Martyrs (amb David Sylvian)"
"Playground Martyrs (amb Nina Kinert)"
09 d’octubre 2008
ABEL FERRARA
Aquest passat dilluns vaig tenir la sort de poder assistir a la projecció de "Chelsea on the rocks", documental d'Abel Ferrara sobre el mític Chelsea Hotel novaiorqués.
Al finalitzar la projecció, es va situar al mateix nivell que el públic i va demanar que li fessim preguntes. Per mi va ser un moment molt emotiu, tenia davant un dels directors que més m'ha impactat mai en una sala de cinema. Entre els seus títols, els meus preferits son "Bad Lieutenatnt", "The Addiction" i "The Funeral".
Si Woody Allen representa una cara de NY, Ferrara n'és l'altra, la fosca, la dura, la mítica...
Vull posar una escena esfereidora de "Bad Lieutenant" on veiem un monstruós Harvey Keitel en el seu millor paper.
Al finalitzar la projecció, es va situar al mateix nivell que el públic i va demanar que li fessim preguntes. Per mi va ser un moment molt emotiu, tenia davant un dels directors que més m'ha impactat mai en una sala de cinema. Entre els seus títols, els meus preferits son "Bad Lieutenatnt", "The Addiction" i "The Funeral".
Si Woody Allen representa una cara de NY, Ferrara n'és l'altra, la fosca, la dura, la mítica...
Vull posar una escena esfereidora de "Bad Lieutenant" on veiem un monstruós Harvey Keitel en el seu millor paper.
30 de setembre 2008
MAX RICHTER
Poques coses queden a dir ja de Max Richter, un dels compositors contemporanis indispensables. Si no el coneixeu, passeu-vos pel seu myspace per escoltar algun tema, val la pena l'estona que hi dediqueu ;)
Acaba de treure disc, "24 Postcards In Full Colour" i ho vull celebrar amb aquest video del seu disc "The Blue Notebooks" (2004).
Espero que us emocioni tant com a mi.
"The Nature of Daylight":
Acaba de treure disc, "24 Postcards In Full Colour" i ho vull celebrar amb aquest video del seu disc "The Blue Notebooks" (2004).
Espero que us emocioni tant com a mi.
"The Nature of Daylight":
22 de setembre 2008
ELS DISCS DE L'OBSCURA. "CATHEDRAL"
No se quan durarà, però tinc la intenció de comentar certs discos que m’han travessat de tal manera que es podria dir que formen part de la meva positiva obscuritat, discos que els portes dins teu tota la vida, que son capaços de crear unes atmosferes i uns sentiments determinats, que superen qualsevol sensació primerenca que havien produït en mi, per convertir-se en part de la banda sonora de la meva vida.
Vull començar parlant del disc de Castanets, “Cathedral”. Castanets és el projecte personal de Raymond Raposa, un joveníssim músic de San Diego i Cathedral va ser la seva segona obra.
33,33 minuts realment esfereïdors. Com parlar-se a un mateix a la nit, mentre la lluna no apareix al cel i la foscor ens envaeix.
Vull remarcar sobre tot l’entrada del quart tema “You are the blood”, que transforma el disc d’una forma excepcional i ens transporta a un món únic, amb els temes “No light to be found”, “Three days, four nights”, “As you do”...Leonard Cohen, Black Heart Procession, el folk més fosc...
El vídeo que us he posat em sembla adient, malgrat no es veu la cara de Raymond, ja que exemplifica perfectament el que vull transmetre del disc.
"No Light to be Found/You are the Blood":
Lletres:
"No Light to be found":
I've got something that my baby wants
And I've got something that my baby wants
And she's got something that I want too
Baby and I are through
I've been down to the bottom
With a bad, bad man
Down to the bottom babe
With a bad, bad man
Lay me down with your gentle hand
Well he said this darkness, it was untrue
And first he said this darkness, darlin',
It was untrue
And that there was no light to be found in you
But I know, darlin', that that's not true
And I had a dream so black
That I could not tell
Oh, honey, I had a dream so dark
That I could not tell
But I know that's just as well
And I don't know, babe,
Just where you've been
I don't know, darlin',
Just where you've been
But I've hung myself heavy here
Babe, I don't know where the hell I am
I thought that man, babe,
He might have something that I need
I thought that man, darlin',
He might have something that I need
But he had no anger
For you or for me
And, babe, I swear
That man never even knew I was here
Some of these friends of mine
How I miss them so
Good Lord, these sweet friends of mine
How I miss them so
But some of these, others beg
Well they're driving me around
On some cold, dark, and strange
And deathly roads
Take me down to your river
I want to see how it runs
Down to your river, darlin',
I want to know just how it runs
But if that man
Waits on the path
Then I know for good
That I'm done
And I got a feeling
That man, he's just begun
"You are the blood":
You are the blood
Flowing through my fingers
All through the soil
Up in those trees
You are electricity
And you are light
You are sound itself
And you are flight
Vull començar parlant del disc de Castanets, “Cathedral”. Castanets és el projecte personal de Raymond Raposa, un joveníssim músic de San Diego i Cathedral va ser la seva segona obra.
33,33 minuts realment esfereïdors. Com parlar-se a un mateix a la nit, mentre la lluna no apareix al cel i la foscor ens envaeix.Vull remarcar sobre tot l’entrada del quart tema “You are the blood”, que transforma el disc d’una forma excepcional i ens transporta a un món únic, amb els temes “No light to be found”, “Three days, four nights”, “As you do”...Leonard Cohen, Black Heart Procession, el folk més fosc...
El vídeo que us he posat em sembla adient, malgrat no es veu la cara de Raymond, ja que exemplifica perfectament el que vull transmetre del disc.
"No Light to be Found/You are the Blood":
Lletres:
"No Light to be found":
I've got something that my baby wants
And I've got something that my baby wants
And she's got something that I want too
Baby and I are through
I've been down to the bottom
With a bad, bad man
Down to the bottom babe
With a bad, bad man
Lay me down with your gentle hand
Well he said this darkness, it was untrue
And first he said this darkness, darlin',
It was untrue
And that there was no light to be found in you
But I know, darlin', that that's not true
And I had a dream so black
That I could not tell
Oh, honey, I had a dream so dark
That I could not tell
But I know that's just as well
And I don't know, babe,
Just where you've been
I don't know, darlin',
Just where you've been
But I've hung myself heavy here
Babe, I don't know where the hell I am
I thought that man, babe,
He might have something that I need
I thought that man, darlin',
He might have something that I need
But he had no anger
For you or for me
And, babe, I swear
That man never even knew I was here
Some of these friends of mine
How I miss them so
Good Lord, these sweet friends of mine
How I miss them so
But some of these, others beg
Well they're driving me around
On some cold, dark, and strange
And deathly roads
Take me down to your river
I want to see how it runs
Down to your river, darlin',
I want to know just how it runs
But if that man
Waits on the path
Then I know for good
That I'm done
And I got a feeling
That man, he's just begun
"You are the blood":
You are the blood
Flowing through my fingers
All through the soil
Up in those trees
You are electricity
And you are light
You are sound itself
And you are flight
06 de setembre 2008
CASA AZUMA
Intentaré posar-me en situació. 1976. Un barri humil d’Osaka, ple de cases tradicionals de fusta, on segons es deia, la visió del carrer no era la més agradable. Un petit solar, poca llum. Un arquitecte jove, Tadao Ando, afronta el projecte de construir-hi una casa.
Aquesta obra sempre m’ha fascinat: es tracta d’un prisma rectangular, amb una façana cega respecte al carrer. El prisma queda partit en tres, amb un patí en la seva part central i per on entra tota la llum de l’habitatge.
Em fascina la solució de Tadao Ando, donant-li l’esquena al barri i centrant-se en l’interior, com una mena d’introspecció, aconseguint crear un món propi dins una societat determinada, que és el que, en el fons, alguns volem respecte a nosaltres mateixos, un món propi, ple de llum.
Reflexiono sobre el concepte de llum a “l’obscura”, la llum que ens dona vida i que d’alguna forma també ha estat sinònim de saviesa, però que necessita d’aquest contrari, de l’obscuritat, per tenir valor. Busco petites escletxes per a que la llum passi dins meu, tal com va fer Ando amb la seva Casa Azuma, oferint-li una gran obertura per on hi entrava.
Aquest és un vídeo en el que, a més de la Casa Azuma, se'ns presenten dues obres més, també fascinants: L'Esglesia de la Llum i el Museu d'Art Modern de Fort Worth.
"La arquitectura puede tener un carácter abierto y ser capaz de comunicarse con la sociedad siempre que provoque a ésta con interrogantes. Creo que el papel fundamental de la arquitectura es estimular activamente a la sociedad. En uno de mis primeros trabajos, la Casa Azuma, en Sumiyoshi, dividí en dos un espacio dedicado a la vida cotidiana -compuesto por una geometría austera- mediante la inserción de un espacio abstracto destinado al juego del viento y la luz. Mi objetivo fue introducir un interrogante en la inercia que ha invadido a la vivienda humana." (Tadao Ando).
“Pienso que la arquitectura se torna interesante cuando se muestra éste doble carácter: la máxima simplicidad posible y, a la vez, toda la complejidad de que pueda dotársela”. (Tadao Ando).
"La arquitectura sólo se considera completa con la intervención del ser humano que la experimenta. En otras palabras, el espacio arquitectónico sólo cobra vida en correspondencia con la presencia humana que lo percibe. En nuetra cultura contemporánea, en la que todos estamos sometidos a una intensa estimulación exterior, en especial por el medio electrónico, resulta crucial el papel del espacio arquitectónico como refugio del espíritu. Aquí, de nuevo, lo más importante son la imaginación y el elemento de ficción que contiene la arquitectura, más que lo sustantivo de ella. Sin adentrarnos en el ambiguo reino del espíritu humano -felicidad, cariño, tranquilidad, tensión-, la arquitectura no puede alcanzar ese contenido de ficción que pretende. Y éste es el reino auténticamente propio de la arquitectura, aunque sea imposible formularlo. Sólo después de contemplar ambos mundos, el actual y el de ficción, puede existir la arquitectura como expresión y elevarse al reino del arte". [Tadao Ando).
Recomano a qui no conegui la seva obra, que hi doni una ullada i disfruti d’ella i del pensament que hi podem trobar-hi reflectit. També us he de dir que jo mateix m’ho aplicaré ja que no sóc un estudiós de l’obra d’Ando, tot i que em fascini.
Aquesta obra sempre m’ha fascinat: es tracta d’un prisma rectangular, amb una façana cega respecte al carrer. El prisma queda partit en tres, amb un patí en la seva part central i per on entra tota la llum de l’habitatge.
Em fascina la solució de Tadao Ando, donant-li l’esquena al barri i centrant-se en l’interior, com una mena d’introspecció, aconseguint crear un món propi dins una societat determinada, que és el que, en el fons, alguns volem respecte a nosaltres mateixos, un món propi, ple de llum.
Reflexiono sobre el concepte de llum a “l’obscura”, la llum que ens dona vida i que d’alguna forma també ha estat sinònim de saviesa, però que necessita d’aquest contrari, de l’obscuritat, per tenir valor. Busco petites escletxes per a que la llum passi dins meu, tal com va fer Ando amb la seva Casa Azuma, oferint-li una gran obertura per on hi entrava.
Aquest és un vídeo en el que, a més de la Casa Azuma, se'ns presenten dues obres més, també fascinants: L'Esglesia de la Llum i el Museu d'Art Modern de Fort Worth.
"La arquitectura puede tener un carácter abierto y ser capaz de comunicarse con la sociedad siempre que provoque a ésta con interrogantes. Creo que el papel fundamental de la arquitectura es estimular activamente a la sociedad. En uno de mis primeros trabajos, la Casa Azuma, en Sumiyoshi, dividí en dos un espacio dedicado a la vida cotidiana -compuesto por una geometría austera- mediante la inserción de un espacio abstracto destinado al juego del viento y la luz. Mi objetivo fue introducir un interrogante en la inercia que ha invadido a la vivienda humana." (Tadao Ando).
“Pienso que la arquitectura se torna interesante cuando se muestra éste doble carácter: la máxima simplicidad posible y, a la vez, toda la complejidad de que pueda dotársela”. (Tadao Ando).
"La arquitectura sólo se considera completa con la intervención del ser humano que la experimenta. En otras palabras, el espacio arquitectónico sólo cobra vida en correspondencia con la presencia humana que lo percibe. En nuetra cultura contemporánea, en la que todos estamos sometidos a una intensa estimulación exterior, en especial por el medio electrónico, resulta crucial el papel del espacio arquitectónico como refugio del espíritu. Aquí, de nuevo, lo más importante son la imaginación y el elemento de ficción que contiene la arquitectura, más que lo sustantivo de ella. Sin adentrarnos en el ambiguo reino del espíritu humano -felicidad, cariño, tranquilidad, tensión-, la arquitectura no puede alcanzar ese contenido de ficción que pretende. Y éste es el reino auténticamente propio de la arquitectura, aunque sea imposible formularlo. Sólo después de contemplar ambos mundos, el actual y el de ficción, puede existir la arquitectura como expresión y elevarse al reino del arte". [Tadao Ando).
Recomano a qui no conegui la seva obra, que hi doni una ullada i disfruti d’ella i del pensament que hi podem trobar-hi reflectit. També us he de dir que jo mateix m’ho aplicaré ja que no sóc un estudiós de l’obra d’Ando, tot i que em fascini.
01 de setembre 2008
CLEAN
Per què és tan complicat que programin pel·lícules que et remoguin per dins?
Pel que jo sé, no se si estic mal informat, "Clean" d'Olivier Assayas, no ha estat estrenada al nostre país.
Ahir vaig poder disfrutar-la. I dic disfrutar-la per molts motius: pel seu guió, pel ritme, per com utilitza la música, per on ens posa la camara la visió del que està passant, i sobre tot, sobre tot, pels seus actors (immensa Maggie Cheung).
Pel que jo sé, no se si estic mal informat, "Clean" d'Olivier Assayas, no ha estat estrenada al nostre país.
Ahir vaig poder disfrutar-la. I dic disfrutar-la per molts motius: pel seu guió, pel ritme, per com utilitza la música, per on ens posa la camara la visió del que està passant, i sobre tot, sobre tot, pels seus actors (immensa Maggie Cheung).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)