QUÍ ÉS SHANNON WRIGHT?

Recordo el lloc: Sala Bikini. Recordo la situació: una espera prèvia a un concert esperat (Calexico). Hi erem uns quants dels habituals. La telonera responia al nom de Shannon Wright i tan sols teniem una referència d'ella, formava part del catàleg de la respectada Quarterstick Records. Això ens donava bons presagis, i així va ser. Sorpresa majúscula. En acabar el seu concert, em vaig dirigir a la tauleta del merchandising i em vaig fer amb el seu segón i nou disc, "Maps Of Tacit" que, gentilment i amb un somriure i una conversa breu i agradable, em va signar. D'això ja fa dotze anys, i la que prometia ser un futur valor encara és una desconeguda per a molts. Injust.

Va debutar l'any 99 amb un disc que va ser molt ben rebut per la crítica, "FlightSafety". En ell, Shannon ja dona bona mostra del que vindria després. Ens trobem davant una molt bona compositora, lletrista i instrumentista, capaç de defensar-se amb més d'un instrument, sobre tot amb la guitarra.

A "Maps Of Tacit" hi ha una de les claus per a entendre la progressió i el so que la noia d'Atlanta aniria pulint amb els anys. Steve Albini col·labora en la gravació d'alguns temes del disc i això serà cabdal en el futur, tan sols cal escoltar la forma com Shannon toca la guitarra i el so que buscarà en la base rítmica, contundent i sec. En espera de l'arribada clara d'aquell so, en el seu segón disc ens trobem sons més suaus, més propers a gent com Kristin Hersh, per exemple.

Després de "Maps Of Tacit" edita un Ep on hi col·laboren entre d'altres Joey Burns (Calexico), Rachel Grimes (Rachel's) i Alan Sparhawk (Low).

A partir d'aquí la seva comunió amb Steve Albini és total i edita amb Touch and Go els discs "Dyed In The Wool", "Over The Sun" i "Let In The Light", tres treballs on el seu so queda plenament definit. Son aquests tres discs potser els més reconeguts per part de crítica i públic i els més recomenables per a començar a familiaritzar-se amb la seva música. Val a dir que abans de "Let In The Light", Shannon Wright coneix a Yann Tiersen i junts creen un disc molt especial on, sorprenentment, casen molt bé els seus dos estils. No serà aquest el seu primer contacte amb França, ja que la discogràfica Vicious Circle, establerta en el nostre país veí, passa a ser la seva nova "residència" per Europa.

El seu primer disc després de l'etapa Touch and Go és "Honeybee Girls", un disc molt més calmat i assossegat que els anteriors i que, en general, no aconsegueix el favor de la crítica.

La sorpresa arriba amb "Secret Blood", un disc editat l'any 2010 on Shannon recupera la ràbia i l'electricitat. Aspre a vegades i tenebròs en altres, es tracta d'un disc fantàstic que passa gairebé desapercebut, un fet que sembla ja serà l'habitual en la carrera de la nord-americana. Aquí hi trobem maravelles com "Fracture", "Dim Reader", "Violent Colors" o "Commoners's Saint". Un disc que qualsevol que hagués volgut escoltar més a la Pj Harvey de "Rid Of Me" hi trobarà consol.

Any 2013. Shannon Wright edita nou disc, o potser hauria de dir que l'escup. "In Film Sound" és un autèntic cop de puny. Guitarres que son autèntics ganivets, gairebé a l'alçada del so de Chris Spencer (Unsane), i la base rítmica contundent, sempre marcant la pauta, amb Kyle Crabtree a la batería i Todd Cook (Shipping News) al baix. El contrast amb la seva veu és molt especial. L'inici del disc amb "Noise Parade", "The Caustic Light" i "Tax the Patients" és demolidor. "Mire" i "Surely, They'll Tear it Down" aconsegueixen que probablement aquest acabi sent un dels meus discs preferits en els ultims mesos. Sens dubte.

Aquesta és Shannon Wright, una rara avis que tothom vol comparar amb d'altres però que busca el seu propi camí, sent fidel al seu so i a les seves idees i això... ai això! això no té preu!