L'obra de Francis Bacon sempre m'ha perturbat i emocionat d'una forma contundent. Les seves imatges poc tenen de còmodes i amables. Ens mostrava la figura humana d'una forma que em transporta al Crit de Munch, m'ofereix unes sensacions similars. El passat mes de setembre es va inaugurar a la Tate Britain una exposició retrospectiva que és una enorme temptació. Afortunadament la temptació s'aproparà una miqueta i, a partir del mes de febrer del 2009, la podrem visitar al Museu del Prado de Madrid. Estar davant de les seves obres serà un d'aquells moments que em quedaran gravats a la memòria de per vida. Segur.
El músic britànic Matt Elliott està a punt d'editar el seu nou disc titulat "Howling Songs". He tingut la sort d'escoltar-lo i us puc dir que és de lo milloret que he disfrutat aquest any. Segueix la línia que ja va marcar amb els últims treballs, barrejant música de cambra, electrònica i música folklorica de l'est d'Europa, i resultant-hi melodíes plenes d'evocació, melancolia i tristesa. Mentre no arribi un nou vídeo posaré aquesta maravella del disc "Drinking Songs" filmada per Sandrine Romet-Lemonne.
Potser ha arribat tard a calar dins el meu cor aquest disc de Steve Jansen, pero us puc dir que ho ha fet d'una forma més intensa del normal. "Playground Martyrs" s'ha convertit en una de les meves cançons preferides, la genialitat de Steve Jansen, els pèls de punta, l'ànima del revés... Al disc la trobem en dues versions, una amb el seu germà David Sylvian exercint de vocalista, i l'altre amb la dolça veu de Nina Kinert, i us les vull presentar en forma de dos vídeos (un primer poc encertat, tot i les imatges boniques, i un segón que serveix de protesta per uns crims amb arma blanca succeïts a Londres) Un incís: Samadhi Sound, possiblement un dels millors segells de música del món.
Aquest passat dilluns vaig tenir la sort de poder assistir a la projecció de "Chelsea on the rocks", documental d'Abel Ferrara sobre el mític Chelsea Hotel novaiorqués.
Al finalitzar la projecció, es va situar al mateix nivell que el públic i va demanar que li fessim preguntes. Per mi va ser un moment molt emotiu, tenia davant un dels directors que més m'ha impactat mai en una sala de cinema. Entre els seus títols, els meus preferits son "Bad Lieutenatnt", "The Addiction" i "The Funeral". Si Woody Allen representa una cara de NY, Ferrara n'és l'altra, la fosca, la dura, la mítica... Vull posar una escena esfereidora de "Bad Lieutenant" on veiem un monstruós Harvey Keitel en el seu millor paper.
El passat mes de setembre es va inaugurar a la Tate Britain una exposició retrospectiva que és una enorme temptació. Afortunadament la temptació s'aproparà una miqueta i, a partir del mes de febrer del 2009, la podrem visitar al Museu del Prado de Madrid.
