AMB A DE FOLK

Que la incidència de les dones en el món de la música moderna és cada cop més important no ho vinc jo a descobrir ara. Sí és cert que si en algún estil aquesta importancia és major és en l'esfera del folk.

Servidor porta ja un parell d'anys embadalit amb la proposta de tres monstres de la cançó popular nord-americana. Elles son Anais Mitchell, Alela Diane i Angel Olsen. Tres artistes que tan sols tenen en comú la primera lletra del seu nom, l'estil en el que es desenvolupen i l'enorme qualitat que poseeixen.

Tot i partir del mateix punt, el folk, el resultat que aconsegueixen a través de la seva música és totalment diferent. Anem a pams.

Anais Mitchell és l'alegria, el joc, les cançons que li pots posar a un infant. La seva veu aguda, en les coordenades d'una Victoria Williams, ajuden a aportar lluminositat a la seva música. Em vaig enamorar de la seva obra quan va editar "Young Man In America", l'any 2012, un disc excepcional, ple de grans temes i del que no et canses mai.

L'any següent va editar, junt amb Jefferson Hamer, un bonic disc dedicat als nens titulat "Child Ballads". La meva filla no deixa de somriure quan veu aquest vídeo, es clar:



Si Anais es mou bé dins la llum, Angel Olsen viu perfecte en la foscor. No una foscor desesperada, sino inquietant, màgica i seductora.

Es va donar a coneixer quan formava part del grup que acompanyava a Will Oldham (Bonnie 'Prince' Billy). Va ser el 2012 quan la vaig començar a disfrutar, amb el seu disc "Half Way Home", un disc senzillament meravellós. La seva veu és pròpia d'una de les grans, amb una maduresa que espanta. Atemporal.

Angel acaba d'editar "Burn Your Fire for No Witness", un disc on s'apropa molt més a registres elèctrics, sense deixar de banda la seva identitat. Us proposo uns temes en directe, gravats al mateix lloc que el video d'Anais, i així podeu comprovar el canvi de colors dins d'un mateix estil:



Deixo pel final la meva preferida, Alela Diane. Més ben dit, no se si és la meva preferida de les tres, del que sí estic segur és que el seu últim disc "About Farewell" és el que més m'enamora. Tan sols escoltar la primera cançó, "Colorado Blue", ja em deixa sense defensa, desarmat i agenollat. La resta del disc és prodigiós.

La seva carrera es va iniciar l'any 2003 i, crec, aquest és el seu quart disc.

La veu de Alela és clara i profunda, continguda quan cal, d'aquelles que surten directes de l'ànima. El seu so m'acosta al misticisme i l'espiritualitat sense pretendre-ho. Per a què parlar, oi? Escolteu-la:



Espero que les disfruteu tant com jo ho faig, si no ho feieu ja.