LA REBEL·LIÓ DELS GRANS

Em començo a preguntar si això de fer-se gran té a veure amb el fet que ja no trobo jovenets que facin ombra als grans noms. M'explicaré:

En els últims mesos he notat com entre la majoria dels meus discs preferits hi trobava els d'artistes amb una certa edat i ben pocs de músics joves. Així de sobte em vénen al cap les últimes joies de Scott Walker, Neil Young, Patti Smith, Bob Dylan, Leonard Cohen, Swans, Nick Cave o David Bowie.

Sí, és cert, que em podeu rebatre amb alguns noms i alguns discs que em facin dubtar del que dic, potser em faig gran i la música que fan els més joves no m'emociona tant, però, potser ens hauríem de començar a plantejar certes qüestions. Han surgit tendències musicals noves en els darrers 15 anys que hagin fet que gent jove les abanderi i s'hagin oblidat del que s'ha creat? És evident que els que millor dominen "l'ofici" de la música popular anglosaxona (llegiu-hi pop, rock, folk o variacions d'aquests) són els que porten més de 20 anys treballant-hi. El boom de la música electrònica porta també uns quants anys d'existència i ja no la podem considerar nova. Caldrà esperar.

Respecte als avis de tot això: El Sr. Scott Walker. Signa un disc dens i força experimental, com no podia ser d'altra manera. Avisats estàvem els que l'hem seguit les dues últimes dècades. "Bish Bosch" és aspre, difícil, però que ens du a grans dosis de plaer desprès d'unes quantes escoltes. Nou temes de diversa durada; n'hi ha un de més de 20 minuts i un altre de 10 compaginant-se amb temes que no superen els 3 minuts. Més guitarres, silencis i la majestuosa veu del geni ens porten de viatge a uns paratges dels que no sortirem igual.

Neil Young torna amb el seu millor acompanyament, els Crazy Horse, per aconseguir uns nivells de qualitat que feia un parell de dècades no ensumavem. Dos discs, un de versions de clàssics americans ("Americana", of course) i un altre simplement increïble ("Psychedelic Pill"). Guitarres poderoses, desenvolupaments instrumentals habituals, temes llargs i hipnòtics, himnes per a tota una vida. Un disc que torna el millor Neil Young als seus fans.

Què dir de Patti Smith? Doncs que segueix aportant clàssics a la historia del rock. "Banga" és l'onzè disc de la nord-americana. Cançons inspirades en la literatura ("Banga", "April Fool", aquesta amb la col·laboració del màgic Tom Verlaine), en el cinema ("Tarkovsky") o cançons tributs ("This is the girl", "Fuji-san"), conformen totes elles un disc sòlid i disfrutable al màxim. Acabar de rematar-ho amb una versió d'"After the gold rush" de Neil Young. Dempeus.

Bob Dylan i Leonard Cohen ressorgeixen amb força i copen llocs en les llistes dels millors de l'any. Els seus discs "Tempest" i "Old Ideas" són dignes de menció. Dues de les veus més importants i personals de la història de la música moderna les quals ens aporten els que, esperem, no siguin els seus últims discs (el títol de "Tempest" de Bob Dylan juga amb aquest fet, doncs porta el mateix títol que la última obra de Shakespeare).

El Sr. Michael Gira ja ens va avisar amb el seu retorn amb Swans, "My Father Will Guide Me Up A Rope To The Sky", que alguna cosa seriosa s'estava gestant. I aixi va ser. "The Seer" és la monumental obra que posa a Swans en el lloc que els pertoca. És el seu millor treball, un disc polièdric, que dona alguna pincellada del que és el seu so en directe però també ens presenta el Michael Gira més reposat, tal com el vam escoltar amb Angels Of Light. "The Seer" ha estat ocupant llocs destacadíssims en les llistes de mig món, ocupant el número 1 en alguna famosa revista d'aquest país.

I aquest any, seguim el mateix camí. Nick Cave and The Bad Seeds. Em permeto dir que jo no les tenia totes. Després de la marxa de Blixa Bargeld, els Bad Seeds van aguantar bé el temporal, però l'anunci de Mick Harvey d'abandonar la nau em feia témer el pitjor, de fet, no tenía gaires esperances que fessin un bon disc. Afortunadament em vaig equivocar de ple i Nick Cave and The Bad Seeds firmen un disc monumental, un prodigi a l'alçada dels millors treballs de l'australià, que ha aconseguit posar a (gairebé) tothom d'acord. "Push the sky away" ja té un lloc destacat a qualsevol prestatgeria melòmana com cal.

Nick Cave & The Bad Seeds - Jubilee Street (Official Music Video) from Nick Cave on Vimeo.

Arribem al final del repàs. El duc blanc, David Bowie, trenca el silenci de deu anys i se'n riu del passat (o no). Agafa la portada de "Heroes" hi ratlla sobre el títol i hi posa un gran quadrat blanc sobre la seva pròpia fotografia. Ja tenim portada. El disc ens porta un Bowie eclèctic, capaç de posar-hi guitarres i dinamisme ("The Next Day", "The Stars (are out tonight)"), així com calma i records del Berlín que ell coneixia ("Where are we now"). Acaba el disc amb dos temes magnífics: "You Feel So Lonely You Could Die", que podria formar part d'una nova banda sonora de Rocky Horror Picture Show, un tema que ens porta a Ziggy de nou entre nosaltres i "Heat", per a mi el tema més gran del seu últim treball, una cançó que podría haver estat inspirada per Scott Walker, simplement meravellosa.

Podríem seguir xerrant de grans (en els dos sentits, grans de tamany musical i grans d'edat), encara falten força noms, per exemple els genis de Yo La Tengo. Grans? Sí. Ja porten 29 anys de carrera musical. Com passa el temps... Però això serà un altre dia.

REFLEXIONS SOBRE LA SGAE

Aquest diumenge TV3, en el seu programa 30 minuts va oferir el reportatge "Històries de la SGAE" on es presentaren diferents reflexions entorn de l'entitat més odiada d'Espanya. Per a qui no va tenir la oportunitat de veure-ho, us insereixo el vídeo amb el reportatge sencer. Pau Donés (Jarabe de Palo) deia que si els establiments no volen pagar a la SGAE, que no posin música. I jo penso: Pau Donés hagués anat a la seva joventut a bars on no sonés música? Pau Donés va descobrir grups que li agradaven a un bar i tot seguit va comprar el disc? Pau Donés va gravar cintes de cassette per ell o pels seus amics quan era jove i això el fa tenir la consciència intranquila? A quants concerts heu vist a Pau Donés entre el públic? Aiii Senyor Pau Donés... És clar que s'han de defendre els drets de l'autor, no en tinc cap dubte, però els mètodes de la SGAE son vergonyosos i rastrers. Ja va sent hora que el Govern reguli i gestioni ell mateix aquest sector per acabar amb pràctiques com la d'aquesta entitat que es guanya la seva mala reputació a pols

MANIFEST

Manifest "En defensa dels drets fonamentals a internet"

Davant de la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible
de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les
llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a
través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i
creadors d'internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i
declarem que...

1. - Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets
fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat,
a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la
llibertat d'expressió.

2. - La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent
competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense
sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l'establert a l'article
20.5 de la Constitució, posa a les mans d'un òrgan no judicial -un
organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als
ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3. - La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector
tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i
de futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses,
introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció
internacional.

4. - La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix
la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics
s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts
de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries
culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. - Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la
seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats
associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis
legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou
entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en
el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible
sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. - Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure
alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin
als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com
ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. - Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències
polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models
de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. - Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa
a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc
per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al
futur.

9. - Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual
orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement,
promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. - En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar
després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les
parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que
afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una
altra matèria.

I EUROPA ACULL ELS ARTISTES...

Em permeto la llicència de transcriure integrament el fabulòs artícle de Tariq Gómez-Kemp, aparegut a la revista LaDinamo en el seu número de Agost-Octubre de 2009. Em sembla prou interessant.

"El blues de la frontera"
Tariq Gómez-Kemp
"En los últimos dos años se ha disparado el número de músicos rechazados en los aeropuertos europeos. España no ha sido una excepción. En este reportaje recogemos las impresiones de artistas, así como los esfuerzos de los promotores por modificar la restrictiva y caótica legislación de la Comunidad Europea (casi todos los afectados, sorpresa, proceden de países pobres). ¿Conclusión tras escucharles? El discurso oficial de tolerancia, fomento de la diversidad y alianza de civilizaciones no parece aplicarse a las prácticas diarias de embajadas y aeropuertos.
El cuarteto de jazz experimental Sâo Paulo Underground vino de gira a España en junio de 2008 y se encontró con una sorpresa. Así lo explicaba en su blog el promotor de los conciertos: "Dos de los miembros brasileños del grupo llevan ya cinco horas retenidos en la comisaría de Barajas. Entre otros requisitos, me comunican que tienen que traer 600 euros cada uno. Yo jamás he llevado esa cantidad cuando he ido de viaje, pero parece que si eres brasileño y quieres visitar España es una condición importante. Cuando he pedido hablar con ellos, el agente me ha dicho, literalmente, 'tengo muchos brasileños aquí', y luego me ha informado de que les espera una entrevista a las siete de la tarde. Supongo que tendrán que convencer a algún funcionario de que no han venido a quitarnos el trabajo ni ofender a nuestras mujeres".

El desenlace era previsible: "Los expulsan. Según el abogado, no han servido de nada las pruebas de que tienen dónde alojarse en todo momento ni de que les esperan en seis ciudades para actuar, ni de que varios ciudadanos españoles nos responsabilizamos de su estancia. El jefe del destacamento policial del control de fronteras de la T1 ha decidido unilateralmente que no merecen quedarse en España hasta más tarde de la medianoche. No sabemos quién es porque ni siquiera ha querido recibir al abogado, que tenía que comunicarse con él a través de un agente", añade en su bitácora el frustrado promotor.

Un año después del incidente, hablamos con Rob Mazurek, el estadounidense del grupo al que sí dejaron pasar a España: "Resulta difícil saber cuánto dinero perdimos. Como mínimo tres mil euros de los dos billetes de avión tirados a la basura. Decisiones como esta confirman que los gobiernos europeos tienen una forma binaria de pensar donde los viajeros que llegan del llamado Tercer Mundo son tratados directamente como criminales. Al final hicimos la gira en formato reducido, lo cual fue duro, porque exige reinventarse sobre la marcha. La experiencia resultó muy intensa, pero nos lo pensaremos antes de volver a España y pasar otra vez por esto".

No estamos ante un caso aislado. En mayo de 2008, el jamaicano Sizzla, rey del dancehall actual, fue retenido varias horas en Barajas y se le denegó la entrada en el país, forzándole a cancelar sus conciertos en Madrid y Barcelona. "Han pasado catorce meses y aún no sé a ciencia cierta cuál fue el problema", explica Unai Fresnedo, responsable de aquella gira. "Sólo tenemos claro que le retiraron el visado Schengen desde Alemania y que no fue un control rutinario, sino que la policía le estaba esperando. Lo extraño es que el Ministerio del Interior nos dice ahora que tiene todos los papeles en regla hasta 2010". Aquella decisión cuyo motivo desconoce le costó unos 15.000 euros, pero ya se prepara una nueva gira del mismo artista para finales de octubre y principios de noviembre. "Estamos hablando con su manager en Inglaterra y nuestro abogado para que esta vez pueda tocar".

Otro caso sonado: los congoleños Konono Nº1, que fabrican sus instrumentos a partir de chatarra, fueron obligados a suspender su larga gira europea de verano 2008, un total de 23 conciertos. Los problemas comenzaron en enero. Como tenían el pasaporte caducado, los músicos solicitaron su renovación. Primer obstáculo: en la República Democrática del Congo no quedaban pasaportes vírgenes. Se pidieron y llegaron, pero fueron finalmente devueltos al fabricante por defectuosos. Al ver que el tiempo se les echaba encima, el grupo solicita al Ministro de Exteriores pasaportes provisionales con carácter extraordinario. Ya era demasiado tarde para obtener un documento británico antes del 23 de mayo, fecha de su primer concierto, pero los diplomáticos ingleses prometen expedirles un visado desde París en una mañana.

A partir de ahí comienza un auténtico barullo de papeleo estéril y jurisdicciones superpuestas. El diario Liberatión explicó el proceso con detalle en un artículo que vale la pena buscar en la red ("Zéro visa pour Konono N°1", 5 de junio de 2008). Michel Winter, representante del grupo, resume diciendo que "el problema es que los cuerpos diplomáticos británicos, franceses, belgas y suecos fueron incapaces de ponerse de acuerdo con los trámites necesarios". Konono son una formación numerosa (diez personas viajando) y con esta decisión perdieron muchos billetes de avión pagados, lo que les puso al borde de la bancarrota. Llegó a tal extremo que el líder del grupo, el septuagenario Mawangu Mingiedi, tuvo que llamar a su mánager franco-belga para pedir que le enviara un giro de veinte dólares a Kinshasa.

En 2009 Konono consiguieron retomar la gira europea, pero los promotores del viejo continente siguen denunciando caos y la arbitrariedad en los procesos de entrada. Además de estos músicos consolidados, constantemente se producen rechazos sin apenas eco en los medios. Por casualidad nos enteramos de la devolución en 2009 del argentino Emiliano Gómez, un músico primerizo que se hace llamar El Hijo de la Cumbia. El pasado 27 de mayo le denegaron acceso en el aeropuerto. Así lo recuerda: "Por lo visto hay que tener una firma de la policía española en la carta de invitación o bien reservas de hoteles pagadas al cien por cien. Nadie me había informado y no me parecen requisitos razonables. En el tiempo en el que estuve retenido comprobé que paraban a muchos latinos y africanos". Los promotores admiten que algunos artistas no son diligentes con los trámites para viajar, pero también señalan que las leyes no son claras ("las embajadas ponen una lista de documentos que pueden ser requeridos, sin especificar cuáles son obligatorios y cuáles no"). En todo caso, los posibles despistes de los músicos suelen ser cubiertos por la empresa que les representa, que cumple los trámites con exquisito cuidado ya que les va el dinero en ello.

Se ha producido también algún caso vergonzoso, como el Papa Wemba, estrella de la rumba congolesa arrestado en París en 2003 por usar sus giras como tapadera en una lucrativa red de tráfico ilegal de personas. Hacía pasar a migrantes por miembros de su extensa banda de acompañamiento. Cobraban 3.500 euros por colar a cada persona en Europa. En el juicio fue encontrado culpable y pasó tres meses y medio en la cárcel. En todo caso, estamos ante la excepción que confirma la regla, como se puede ver en los ejemplos del despiece adjunto ("Delirio en el consulado").

Gran Bretaña presume de ser una sociedad abierta y multicultural, pero tampoco se libran del cerrojazo. El pasado 14 de julio el novelista Cory Doctorow contaba esto en el blog Boing Boing: "La reglas de inmigración británicas son ya oficialmente una vergüenza nacional. A la cantante canadiense Allison Crowe le tomaron las huellas, la retuvieron seis horas y fue deportada por un simple detalle burocrático". Bajo la nueva ley británica, para que un artista extranjero de un país que requiere visado pueda actuar legalmente hace falta que la sala donde se celebra el concierto compre un "certificado de esposorización" que puede costar cientos de libras" (Crowe). No es la única. "La lista de rechazados (continúa Doctorow) incluye a la poeta Dorothea Rosa Herliany (Indonesia) y una delegación marroquí que incluía dos poetas y al director del departamento de publicaciones del ministerio de cultura de ese país". Los cuatro estaban invitados al festival de poesía de Ledbury en julio de 2009.

A ellos les queda el consuelo de que la sociedad inglesa ha sido más beligerante que la española. Destaca la creación de una web (www.manifestoclub.com/visitingartists) que busca reunir 10.000 firmas contra la hiperrregulación migratoria. Muestran un rechazo frontal al documento de 158 páginas del Ministerio de Interior británico que obliga a todos los artistas a mostrar que disponen de ochocientas libras ahorradas desde tres meses antes de la visita. El promotor está obligado a guardar en todo momento copias de los pasaportes y datos biométricos, así como informar al instante a la policía si el artista no llega a su hora a los ensayos o los espectáculos.

Entre las cancelaciones recientes mencionan al pianista Grigory Sokolov o el desmembramiento de una compañía de ballet en Swansea al no poder obtener visados para sus miembros extranjeros. Por supuesto, si esto es lo que tiene que pasar un artista de primer nivel, podemos imaginarnos los problemas de uno que comienza. El manifiesto lamenta también medidas restrictivas y de control contra estudiantes, profesores y conferenciantes extranjeros."

INDECENT

Berlusconi als supervivents del terratrèmol: "Es como un cap de setmana d'acampada".

Sense comentaris.

CALLEU!

Prou! La meva dignitat no em permet seguir escoltant tanta mentida, tantes bajanades....i que a sobre ho diguin com si tots fossim tontos. Veig les imatges de la càrrega policial d'avui a Barcelona contra els estudiants que protestaven pel pla Bolonya i m'entra un calfred, una indignació febril... em venen imatges d'altres èpoques. I escolto el cap de la policia, dient coses que m'indignen, perque només les pot dir una persona que creu que tots som imbècils i que no tenim ulls. I escolto el rector, vomito. I escolto l'Ernest Maragall, em poso les mans al cap. I escolto el Govern, això em representa? I escolto l'oposició, no tinc on agafar-me...Que callin! Calleu! Feu fàstic! Em repugneu!
(Consti que en aquesta entrada no vull valorar el pla Bolonya, ni si els estudiants que estaven tancats a la UB feien el que calia. Crec que la càrrega policial i les justificacions posteriors per part dels alts càrrecs és un fet que per si sol no es pot tolerar, independentment d'allò que ho provoqui).
Per si hi havia poc: Clica aquí (el link corresponia a una noticia que apareixia a El Periódico de Catalunya, sorprenentment ja no la trobo...).

Vull dedicar aquesta entrada a tots aquells que son víctimes dels abusos del poder.
"Kronos Quartet - Lux Aeterna":

HIPOCRESIA

La hipocresia del primer món en forma de noticia. Si el que s'explica és tal com s'explica , aleshores crec que sobren comentaris, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Jo de moment us animaria a que piratejeu aquesta pel·lícula tant com pogueu, que no us gasteu un duro en ella, que la compreu als immigrants del top-manta que malviuen buscant un somni.
Raó: aquí.

FILLS DE PUTA

Terrorisme Vs. terrorisme d'estat. Al final qui paga els plats trencats és la gent humil, la gent que tan sols vol viure en pau. Ara els hi toca patir a la gent de Gaza un càstig que cap ésser humà hauria de viure. No vull entrar a valorar qui va tirar la primera pedra o si uns tenen més culpa que els altres, però qualsevol que tingui dos dits de front pot veure la desproporció del que està succeïnt.

Bob Dylan. "Masters of War" (Dedicat al govern d'Israel):

PENA DE MORT

Seguim recordant a la gent que mor al món assassinats pels estaments judicials i els governs de gairebé un centenar de paísos.
Per fer-ho us proposo els temes que Nusrat Fateh Ali Khan i Eddie Vedder van incloure a la banda sonora de la maravellosa película de Tim Robbins, "Dead Man Walking", un contundent alegat en contra de la pena de mort.
En aquesta ocasió, Eddie Vedder està acompanyat pel nebot de Nusrat, Rahat Fateh Ali Khan.

"The Long Road":


"Face Of Love":

BYE BYE BUSH!

Hem hagut d'esperar massa i gairebé ens enfonsa el planeta.
Celebrem la seva marxa i convidem a l'esperança, tal com ho deu fer Neil Young qui li va dedicar aquest "Let's Impeach The President"

EDUARDO GALEANO

És del tot necessari escoltar o llegir a persones que, com Eduardo Galeano, fan reflexions tan lúcides, ens ajuden a comprendre millor el món i a fer-nos determinades preguntes. Més que necessari!
L'entrevista que he penjat li va fer Jesús Quintero a "Ratones Coloraos", programa de televisió de Canal Sur.

MORI EUROPA!

"El Parlament Europeu dóna avui el sí definitiu a la llei per expulsar sensepapers.
Populars i liberals imposaran el vistiplau a la directiva que permet internar fins a 18 mesos immigrants clandestins. Els repatriats no podran tornar a la UE en cinc anys..." (Diari Avui)

"La Unió Europea tira pel dret. Els membres de la UE reunits a Brussel·les han arribat a un principi d'acord per continuar el procés de ratificació del Tractat de Lisboa malgrat el "no" al referèndum irlandès." (www.3cat24.cat)

"Europa niega el visado al grupo congoleño Konono n° 1. El grupo congoleño Konono n°1 no actuará hoy en el Sónar porque sus integrantes no han podido obtener el visado para entrar en la Unión Europea (UE). La actuación formaba parte de una gira de 23 conciertos en diferentes países europeos, de los que ya se han tenido que suspender seis. En un comunicado, los responsables del Sónar aseguraron que los componentes de Konono n° 1 llevan más de un mes "bloqueados" en Kinshasa sin poder viajar a Europa, "mientras los cuerpos diplomáticos británicos, franceses, belgas y suecos son incapaces de atender los trámites necesarios" para otorgarles el visado." (El Periódico)

"La UE aprueba la directiva que permite una semana laboral de 60 horas. De la mano de Berlusconi y Sarkozy, Europa se dispone a asestar un duro golpe al derecho social poniendo fin a la jornada laboral máxima de 48 horas semanales aprobada por la Organización Internacional de Trabajadores en el año 1917.Los ministros de Trabajo de la Unión Europea aprobaron a primera hora de la madrugada de hoy en Luxemburgo la propuesta de la presidencia eslovena que permitirá elevar la semana laboral vigente, de 48 horas, hasta 60 en casos generales y 65 para ciertos colectivos como los médicos." (El País)

EUROPA: VES-TE'N A LA MERDA!!

IMPLICACIÓ?

En els temps antics, els líders es caracteritzaven per ser capaços de moure a tot un poble envers un ideal. Actualment, qui mana o vol fer-ho ens allunya amb fets de les urnes, que segons diuen és el lloc on es pot canviar el món.
No descubreixo res quan dic que les diferencies entre pobres i rics son cada dia més grans. El mateix que en els moments històrics que precedien grans canvis.
Reaccionarem?

Fotografia de Sebastião Salgado

CONEIXEMENT

Apabullant:

"En algún apartado rincón del universo centelleante, desparramado en innumerables sistemas solares, hubo una vez un astro en el que animales inteligentes inventaron el conocimiento. Fue el minuto más altanero y falaz de la Historia Universal: pero, a fin de cuentas, sólo un minuto. Tras breves respiraciones de la naturaleza, el astro se heló y los animales inteligentes hubieron de perecer. Alguien podría inventar una fábula semejante pero, con todo, no habría ilustrado suficientemente cuán lastimoso, cuán sombrío y caduco, cuán estéril y arbitrario es el estado en el que se presenta el intelecto humano dentro de la naturaleza. Hubo eternidades en las que no existía; cuando de nuevo se acabe todo para él no habrá sucedido nada, puesto que para ese intelecto no hay ninguna misión ulterior que conduzca más allá de la vida humana. No es sino humano, y solamente su poseedor y creador lo toma tan patéticamente como si en él girasen los goznes del mundo. Pero, si pudiéramos comunicarnos con la mosca, llegaríamos a saber que también ella navega por el aire poseída de ese mismo pathos, y se siente el centro volante de este mundo. Nada hay en la naturaleza, por despreciable e insignificante que sea, que, al más pequeño soplo de aquel poder del conocimiento, no se infle inmediatamente como un odre; y del mismo modo que cualquier mozo de cuerda quiere tener su admirador, el más soberbio de los hombres, el filósofo, está completamente convencido de que, desde todas partes, los ojos del universo tienen telescópicamente puesta su mirada en sus obras y pensamientos."

Friedrich Nietzsche: "Sobre Verdad y mentira en sentido extramoral"

DEDICAT A BUSH

Ara que els temps de George Bush s'acaben (i sense voler fer predicciones del que pot arribar) crec que es convenient fer memòria amb Bright Eyes (Conor Oberst) del president parlant amb déu...

"When The President Talks To God":


I aqui teniu la lletra:

When the president talks to God
Are the conversations brief or long?
Does he ask to rape our women’s rights
And send poor farm kids off to die?
Does God suggest an oil hike
When the president talks to God?

When the president talks to God
Are the consonants all hard or soft?
Is he resolute all down the line?
Is every issue black or white?
Does what God say ever change his mind
When the president talks to God?

When the president talks to God
Does he fake that drawl or merely nod?
Agree which convicts should be killed?
Where prisons should be built and filled?
Which voter fraud must be concealed
When the president talks to God?

When the president talks to God
I wonder which one plays the better cop
We should find some jobs. the ghetto's broke
No, they're lazy, George, I say we don't
Just give 'em more liquor stores and dirty coke
That's what God recommends

When the president talks to God
Do they drink near beer and go play golf
While they pick which countries to invade
Which Muslim souls still can be saved?
I guess god just calls a spade a spade
When the president talks to God

When the president talks to God
Does he ever think that maybe he's not?
That that voice is just inside his head
When he kneels next to the presidential bed
Does he ever smell his own bullshit
When the president talks to God?

I doubt it

I doubt it

IGNORÀNCIA

"Todo lo que se ignora, se desprecia."
(Antonio Machado)

"El PP i el PSOE tornen a posar damunt la taula les seves desavinences. El motiu de la discòrdia són les llengües cooficials, en concret la proposta recollida al programa electoral dels socialistes andalusos de promoure l'aprenentatge del català, el gallec i l'euskera a Andalusia. Això es faria a les Escoles Oficials en funció de la demanda i amb l'objectiu d'incentivar la mobilitat laboral a tot l'estat espanyol. El líder del PP, Mariano Rajoy, va titllar la iniciativa de "barbaritat"
Font: 3cat24.cat

BENVINGUT

Aquesta entrada està dedicada al Santi i als seus pares, Noemí i Óscar.

"En cada niño nace la humanidad".

Jacinto Benavente

Fotografia de Jan Saudek

DECLARACIÓ DE RETORN

La creació d’aquest blog va venir provocada per un d’aquells instants en el qual et sents inundat de melancolia, aquella tristesa controlable a la qual t’hi enganxes perque ja és un lloc conegut i que has fet teu; una obscuritat que controles i a través la qual pots deixar anar dimonis personals...La zona obscura, on certes músiques tristes, poesies plenes de ‘saudade’ o quadres tràgics t’ajuden a canalitzar les penes i tristeses, convertint-se en baguls on deixar-les oblidades.
L’obscura va neixer amb aquest objectiu masturbo-terapèutic. El temps va anar distorsionant aquesta idea i vaig donar cabuda a altres inquietuds que, si potser poden ser vàlides en general, les trobo ja fora de lloc aquí.
Passat un periòde de reflexió neessari, L’obscura torna a la càrrega.
Així doncs, intentaré recuperar l’objectiu inicial i convidar-vos a desprendre-us amb mi d’aquelles petites tragedies emocionals que us visiten a vegades.
Sigueu benvinguts de nou!

ORDINADORS ANTICS

No sóc en absolut un freaky de la informàtica, més aviat el contrari, quan he de sol·lucionar qualsevol problema relacionat amb el meu pc simplement ho dono per perdut...i és que per a mi tot això del bytes, discs durs, xarxes, etc., no significa més que una eina per a coses com ara escriure en aquest blog.
Per això és curiós que em vegi recordant aquells antics ordinadors que funcionaven amb cintes de cassete i que no tenien més memoria de la ara et trobes a qualsevol telèfon mòbil. Commodore, Spectrum, Atari... marques que no significaran res, però que a molts ens remonta a l'inici d'una (ingènua) època en la que al·lucinavem amb Star Wars, ens barallavem amb els primers video-jocs i pensavem que arrivariem a l'espai acompanyats d'un d'aquells prodigiosos ordinadors.
Aquí teniu un link nostàlgic que us dibuixarà algun somriure: Vintage Computers