XAVIER BARÓ

Es tracta d'escoltar. Però no només és qüestió d'anar parant l'orella quan anem fent coses, no. Es tracta, insisteixo, d'escoltar. Amb les oïdes, amb el cap, amb la sang i amb el cor. Tan sols així ens podem emocionar i podem entrar al moll de l'os d'un conjunt de notes i lletres.

Aquí estem tan mal acostumats que ja no escoltem, simplement ens deixem anar per allò que ens ve de fora, per allò que ens diuen que és fantàstic... I molts de nosaltres no mirem dins. Dins nostre o dins del país. Si per un instant giressim el cap, ens oblidessim del món anglosaxó i recordessim que tenim una cultura pròpia, una cultura a estimar, a cuidar, a exigir-li més, si com dic, giressim el cap, potser ens n'adonariem que hi han autèntics herois fent quelcom que sembla senzill: música, no productes.

He de reconeixer que hom no en feia gaire cas del que succeïa al voltant seu i sempre mirava amb anhel alló que passava ben lluny. Afortunadament un es va fent gran i va deixant enrera molta tonteria acumulada (malgrat en creixin de noves). A Xavier Baró el vaig descobrir tard, massa tard, esclau com estava d'aquestes fixacions que us comento.

Va arribar a les meves mans un disc. "Lluny del Camí ral", editat el 2009, i una cançó em remou tal com l'escolto per primer cop. Aquesta cançó es diu "Miro amb els meus ulls" (ves per on, quin títol més adient) i conté una de les lletres més emocionants que he escoltat en molts anys:

"Aquesta nit cavalcava l'insomni
per una vall a la llum de la lluna,
endinsant-nos per un antic silenci
que vaga per la terra solitària.

Vaig creuar un riu que se'n diu Esperança,
estava sec, no hi creixia ni l'herba.
Vaig passar pel jardí que es diu Memòria
i no hi havia flors, tan sols tenebra.

Vaig trobar-me en una gran batalla
i un moribund va dir-me a cau d'orella:
"Van posar un preu tan alt dels somnis
que vam haver de beure al pou dels odis."

Miro amb els meus ulls.

Vaig preguntar on viu la Fantasia.
"Aquí es diu tedi", va dir-me una dona
que teixia tristesa nit i dia
amb gelada escalfor a la mirada.

Vaig entrar a la ciutat dels Grans Projectes,
superpoblada per homes-imatges
i homes-ciència amb por d'anar a les fosques,
que em van dur emmanillat a l'home-jutge.

Jo sóc explorador dels camins aspres.
Els vostres aliments fan gust de sofre
i no porten enlloc vostres viatges.
La meva casa és llum que no es pot fondre."

L'impacte d'aquest tema i de tot el disc va ser tal en mí que vaig correr a redimir-me d'aquest oblit. Mica en mica vaig descobrint la seva discografia i, ostres! resulta que Xavier Baró li havia dedicat un disc sencer al gran Arthur Rimbaud el 2002! Em guanya totalment. La seva discografia és extensa i molt probablement els discs que per mi son els millors no ho siguin per altres. Xavier Baró no segueix cap moviment ni cap moda, és un músic lliure, al qual el vertígen de la industria musical actual no li fa cap favor.

Aquest vídeo pertany a un tema del 2012 que va apareixer al disc de la Fundación Robo, "Allau d'Estrelles Solitàries"

Al cap de poc temps apareix al mercat el primer disc que visc en el seu moment, l'immens "La Màgica Olivera", una autèntica obra mestra de la que m'enamoro i no deixo de recomanar a amics que, encisats per altres cultures, fan oïdes sordes a la meva proposta, res a dir, deu ser la meva penitència per antics pecats.

Des del maravellós inici amb la popular "A La Plaça Fan Ballades", el disc és una successió de grans cançons: "El Carril", "Girona Està Sitiada", "Bac de Roda" o "Lo Nostre Canal d'Urgell" aquesta amb la col·laboració del gran Jaume Arnella, son alguns dels exemples.

És fàcil trobar-te a Xavier Baró tocant pels pobles catalans, sobre tot els de la seva estimada terra ferma. No el veureu en els clubs de moda, ni en grans pabellons, i dificilment li faran cas a la tele o a la ràdio comercial.

Potser ja va sent hora que reivindiquem figures que, com la de Xavier Baró, semblen condemnades a l'ostracisme més injust, gent com ell, com en Gasion (fàcil veure'ls compartint escenari amb ell) o com en Jaume Arnella. En un país normal aquests noms serien venerats, per ésser garants d'una cultura autèntica i una música sincera i pura.

Estem a temps.