CHARLES CHAPLIN

Del 20-12 al 27-04, al Caixaforum hi podrem veure l'exposició "Chaplin en imatges". Ja tinc moltes ganes de veure-la i retrobar-me amb el còmic més universal!!

iLIKETRAINS

No ho puc evitar.
A vegades hi han certs grups que els escoltes per primer cop i penses "no estan malament". El dia següent els tornes a posar, vas fent coses, la música va sonant. Els dies pasen i una melodia se t'enganxa. "De quin disc era? ah si, d'aquells anglesos", vas a buscar la cançó i sona la següent, "ostres que bona és aquesta també" i et vas avançant mentalment a la melodia.
Poc a poc, el tens dins, i directament el busques, t'omple, i ja no fas cap valoració de si et recorden a aquelles guitarres de Godspeed You Black Emperor o Explosions In The Sky, no penses en Black Heart Procession com el primer dia, simplement t'envaeix.
Actualment ja no hi ha valoració, m'importa poc si aporten coses noves o no a la història de la música, o si hi han discos millors actualment, és el que ara m'agrada escoltar.

The Deception

HOUDINI

En motiu del pròxim llançament del nou single, "Dig, Lazarus, Dig!!!", Nick Cave ens diu a la seva web el següent:
"Ever since I can remember hearing the Lazarus story, when I was a kid, you know, back in church, I was disturbed and worried by it. Traumatized, actually. We are all, of course, in awe of the greatest of Christ's miracles - raising a man from the dead - but I couldn't help but wonder how Lazarus felt about it. As a child it gave me the creeps, to be honest. I've taken Lazarus and stuck him in New York City, in order to give the song, a hip, contemporary feel. I was also thinking about Harry Houdini who spent a lot of his life trying to debunk the spiritualists who were cashing in on the bereaved. He believed there was nothing going on beyond the grave. He was the second greatest escapologist, Harry was, Lazarus, of course, being the greatest. I wanted to create a kind of vehicle, a medium, for Houdini to speak to us if he so desires, you know, from beyond the grave. Sometimes, late at night, if you listen to the song hard enough, you can hear his voice and the sad clanking of his chains. "I don't know what it is but there is definitely something going on upstairs", he seems to be saying. It is, most of all, an elegy to the New York City of the 70's." - Nick Cave

DESEO, PELIGRO

Amb unes ganes terribles espero el nou film del taiwanès Ang Lee.
Després d'una filmografia molt variada (La Tormenta de Hielo, Brokeback Mountain...), el director torna a situar una història a Xina, concretament a un Xangai ocupat per les tropes japoneses, on membres de la resistència lluiten contra els colaboracionistes. Sacrifici, classicisme i altes dosis de sexe en una pel·lícula ue està rebent molt bones crítiques i que té en el repartiment a un dels millors actors del món, Tony Leung.
Quines ganes!



Aqui teniu el trailer:

ARVO PÄRT

Un dels més brilants compositors del nostre temps ens ofereix una classe magistral del seu "Fur Alina".
Qualsevol persona que hagi escoltat a Arvo Pärt, sap de la gran espiritualitat que hi ha a la seva música i de la capacitat de commoure, removent ànimes i llàgrimes.
Grandiós.



Per si us heu quedat amb més ganes, Björk, després d'un passeig per Barcelona, li fa una petita entrevista.



Per finalitzar, us deixo dos fragments d'obres seves:
Fratres
Cantus in Memory of Benjamin Britten

L'ART DE DERYK THOMAS

Gràcies a l'últim disc d'Angels of Light, he descobert l'obra de Deryk Thomas (Liverpool 1966), centrada en pintura, dibuix i il·lustració.
Com podreu descobrir, els dibuixos retros de Thomas es mouen entre unes expressions tendres i ingènues i un fons realment malaltís, determinats detalls enfosqueixen la primera percepció de la imatge que tenim davant, habitualment càndida.
Espero que, com a mínim, us entri curiositat... a mi m'encanta!

ORDINADORS ANTICS

No sóc en absolut un freaky de la informàtica, més aviat el contrari, quan he de sol·lucionar qualsevol problema relacionat amb el meu pc simplement ho dono per perdut...i és que per a mi tot això del bytes, discs durs, xarxes, etc., no significa més que una eina per a coses com ara escriure en aquest blog.
Per això és curiós que em vegi recordant aquells antics ordinadors que funcionaven amb cintes de cassete i que no tenien més memoria de la ara et trobes a qualsevol telèfon mòbil. Commodore, Spectrum, Atari... marques que no significaran res, però que a molts ens remonta a l'inici d'una (ingènua) època en la que al·lucinavem amb Star Wars, ens barallavem amb els primers video-jocs i pensavem que arrivariem a l'espai acompanyats d'un d'aquells prodigiosos ordinadors.
Aquí teniu un link nostàlgic que us dibuixarà algun somriure: Vintage Computers

FUNNY GAMES

Una de les pel·lícules més aterradores dels últims anys es portada al circuit americà amb un remake del que s’encarrega el seu director, el grandiós Michael Haneke. Pel que es veu al trailer, a part de la desaparició de Naked City a la banda sonora, poques novetats aportarà a la versió original cosa que, vist el mal que pot arribar a fer Hollywood a obres meravelloses, és d’agrair.
El repartiment és de luxe: Tim Roth (al que sempre associarem ja amb Reservoir Dogs o Pulp Fiction), Naomi Watts (li he de fer un article a part...) i el que possiblement es convertirà, si no ho és ja, en un dels millor actors del món, Michael Pitt (veieu “Soñadores” o “Last Days”), en el paper de dolentot dolentot.
No crec que qui l’hagi vist en tregui gaire cosa nova, a part de veure les interpretacions d’aqeusts monstres de la interpretació, Això si, d’una cosa me n’alegro: el Sr. Haneke ja tindrà molts més diners, amb tot el que això pot tenir de positiu pels seguidors del seu cinema.

Trailer del remake:


Trailer de la pel·lícula original:

NICK DRAKE

Curiosament aquelles entrades que he fet amb més il·lusió i carinyo són les que han quedat sense comentaris, així que imagino que aquesta no serà una excepció.
El día que m'estigui morint hauré oblidat moltes coses, però d'entre les que m'emporti allí on vagi estarà aquesta melodia única. "Pink Moon".

LA FORTALEZA DE LA SOLEDAD

Brooklyn. Dylan y Mingus. El soul, el rock, el hip-hop, el punk. Els 60's, els 70's, els 80's... Els super-herois. Les drogues. Els graffitis. Conflictes racials. L'escola. La parella.
Jonatham Lethem aconsegueix amb aquest llibre fer un extraordinari viatge per Brooklyn a través del temps, de la mà d'uns personages entranyables i reals, barrejant d'una forma gairebé miraculosa tots els ingredients anteriorment citats i fent-nos escoltar a través de les seves paraules la banda sonora de tota una època.
Dediqueu temps a llegir aquesta maravella. Un dels primers grans llibres del segle XXI.

" Linus Millberg, amigo de Dylan, emerge del gentío con un vaso de cerveza y grita:
- Dorothy es John Lennon, el Espantapájaros es Paul McCartney, el Hombre de Hojalata es George Harrison y el León es Ringo.
- Star Trek -ordena Dylan por encima de la gangosa música country que pinchan en el CB entre actuación y actuación.
- Fácil -responde a gritos Linus-. Kirk es John, Spock es Paul, Bones es George, Scotty es Ringo. O Chekov, después de la primera temporada. Da lo mismo, es un Ringo mezcla de Scotty y Chekov. Los suplentes son siempre Georges y Ringos de repuesto
- Pero ¿Spock, el que no tiene corazón, y McCoy, el que no tiene cerebro, no son como el Hombre de Hojalata y el Espantapájaros? Y, por tanto ¿Dorothy no sería Kirk?
- No te enteras. Eso son coincidencias superficiales. Lo de los Beatles es un arquetipo, la formación humana básica. Todo, de manera natural, acaba adoptando la forma de los Beatles. Es inevitable.
- Repíteme los tipos.
- Progenitor responsable, progenitor genio, hijo genio, hijo payaso."