L'Obscura

2010-05-29T16:52:00.001+02:00

THEE SILVER MT. ZION MEMORIAL ORCHESTRA

2010-04-08T22:46:00.006+02:00

A pesar que l'últim disc d'aquests genis no és un dels meus preferits, no em puc estar de compartir aquest video que, a més de ser el primer que han fet mai, el trobo molt especial.
Ha estat realitzat per Seth W. Owen, membre d'Automatic Vaudeville, al local d'assaig de la banda, situat a l'Hotel2Tango original.
Disfruteu-lo!

I Built Myself A Metal Bird - Thee Silver Mt. Zion from Constellation Records on Vimeo.

REFLEXIONS SOBRE LA SGAE

2010-03-31T10:57:00.005+02:00

Aquest diumenge TV3, en el seu programa 30 minuts va oferir el reportatge "Històries de la SGAE" on es presentaren diferents reflexions entorn de l'entitat més odiada d'Espanya.
Per a qui no va tenir la oportunitat de veure-ho, us insereixo el vídeo amb el reportatge sencer.

Pau Donés (Jarabe de Palo) deia que si els establiments no volen pagar a la SGAE, que no posin música. I jo penso:
Pau Donés hagués anat a la seva joventut a bars on no sonés música?
Pau Donés va descobrir grups que li agradaven a un bar i tot seguit va comprar el disc?
Pau Donés va gravar cintes de cassette per ell o pels seus amics quan era jove i això el fa tenir la consciència intranquila?
A quants concerts heu vist a Pau Donés entre el públic?
Aiii Senyor Pau Donés...

És clar que s'han de defendre els drets de l'autor, no en tinc cap dubte, però els mètodes de la SGAE son vergonyosos i rastrers. Ja va sent hora que el Govern reguli i gestioni ell mateix aquest sector per acabar amb pràctiques com la d'aquesta entitat que es guanya la seva mala reputació a pols

OVERTURE

2010-03-22T00:12:00.006+01:00

L'any passat, arrel d'una entrada de Hauschka, vaig descobrir l'obra d'Overture en els videos que van acompanyar el text.
Overture son Aya i Jason, dos creadors, fanatics de Michael Ende i el seu "Momo", que a partir de la il·lustració ens fan viatjar a paradisos màgics plens de criatures fascinants.
Fa poc em va arrivar un video de Kira Kira realment preciós, potser un dels millors treballs d'Aya i Jason. Jutjeu vosaltres mateixos.

"Bless":

JOHN ZORN

2010-03-14T23:25:00.005+01:00

Aprofitant l'edició del nou disc de John Zorn, "In Search Of The Miraculous", vull insertar un documental en dos parts sobre la figura del monstre... la seva forma de fer servir les targetes per composar i crear, la influència de la música dels cartoons, el Japó, Ornette Coleman... tot això apareix en aquests gairebé 15 minuts tan il·lustratius. Crec que és molt interessant!

1a part

2a part

DAS WEISSE BAND

2010-02-22T18:20:00.005+01:00

Fa temps que segueixo amb admiració el cinema de Michael Haneke, des que fa uns quants anys vaig quedar impressionat per "Funny Games" (la original, no el remake que ell mateix va fer).
Fa poc vaig poder veure "Das Weisse Band" ("La Cinta Blanca") i la meva admiració ha augmentat de forma encara més brutal. Em vaig trobar amb una pel·lícula extraordinaria, dura i amb una narració distant, que ens mosra uns aconteixements que ens serveixen com a clau per a poder comprendre altres fets que tindran lloc anys més tard a la zona. Els actors estan soberbis i de la direcció no cal dir res.
La fotografia també té un pes molt gran; a vegades em venia a la ment el cinema de Dreyer (per exemple l'acollonant escena on estant rentant la dona morta a l'accident, sembla ben be un quadre). Em sembla una obra atemporal i universal.
Qui no l'hagi vist i adori el CINEMA, aquí té una altra obra mestra.

WILD BEASTS

2010-02-11T01:44:00.008+01:00

Si de Beach House us deia que l'addicció es va fent més gran conforme els escoltes, de Wild Beasts em quedaria curt.
Possiblement "Two Dancers" és el disc que més vaig escoltar l'any passat i ara els hi vull retre el meu particular homenatge. Després d'això, tornaré a tancar les finestres a tanta llum que ha entrat ultimament per aquí... questió de ventilar la sala una miqueta...

"All The King's Men":

"We Still Got The Taste Dancin' On Our Tongues":

BEACH HOUSE

2010-02-03T00:05:00.008+01:00

Ja fa varies setmanes que vinc escoltant el disc "Teen Dream" dels Beach House, un dúo de Baltimore que fa un pop-rock aparentment inofensiu. I dic això d'inofensiu, perquè els escoltes, acaba el disc, apagues l'aparell i semla que no hagi passat res... als pocs minuts te n'adones que estàs recordant una melodia. Hi tornes. Passen els dies i el disc cada cop sona més en el teu reproductor i les seves cançons t'acompanyen mentalment a qualsevol hora del dia... A la seva web han deixat en descàrrega lliure el seu últim single "Norway", amb el seu inici tan Cocteau Twins...

Els vull compartir amb qui em llegeixi, aquí teniu "Zebra", "Norway", "Walk In The Park" i "Take Care". Visca la Victoria!

OCELLETS

2010-01-25T00:48:00.003+01:00

¿Derek Beiley?, ¿Stockhausen? ¿Satie? ... M'agrada saber que hi ha música i màgia fins i tot en els racons més insospitats...

GIL SCOTT-HERON

2010-01-21T01:44:00.009+01:00

Després de la decepció de no haver pogut veure'l de nou en directe, aquest cop en una petita sala de Barcelona, l'immens Gil Scott-Heron em dona una alegria en forma de nou disc. "I'm New Here" és la resposta d'un home de 70 anys als temps que corren, d'una forma privilegiada i lúcida, amb una base sonora fosca, arriscada, despullada d'artificis, concreta i alhora rica en matisos. Tant per les versions de Robert Johnson ("Me And The Devil") o Brooke Benton (espectacular "I'll Take Care Of You", que fa pocs anys va versionar també Mark Lanegan), com pels temes originals, el disc és una autèntica passada!!
Scott-Heron ens dona una nova lliçó, enlloc de mirar al passat, s'ha sabut envoltar de la gent adequada i ha sabut mirar el futur des del present, com aquells savis que sempre es guarden unes quantes lliçons.
Recomanable tant pels amants de la seva carrera, com pels fans de Burial o el trip-hop més incòmode.
Que ens duri molts anys més!!!

JIM JARMUSCH

2010-01-10T01:38:00.006+01:00

Recordo el primer cop que vaig veure una película de Jim Jarmusch. Em trobava en plena nit, sense poder dormir, vaig engegar el televisor i em van apareixer unes imatges captivadores, uns intervals en negre que reclamaven la meva atenció... em va enganxar. Al final de la película, els crèdits i un nom, Jim Jarmusch. Al dia següent descobreixo que és tractava d'"Extraños en el paraiso".
És matinada, entro als cinemes Casablanca, als jardinets de Gràcia, han passat unes setmanes des de la descoberta, i ara em disposo a veure "Night On Earth". A partir d'aquí el Sr. Jarmusch pasa a formar part de la meva vida.
La seva filmografia em té boig, "Down By Law", "Dead Man", "Year of the Horse" i ara... ara "The Limits Of Control".
He d'admetre que la seva nova obra em va sorprendre i em va descol·locar, sobre tot perquè veniem de "Flores Rotas" una película que estava molt al servei de Bill Murray, i que particularment no la trobo entre el millor de la seva filmografia.
Hores després de veure-la, em trobo pensant-hi, cada cop més... i admirant-la. Admirant les lectures amagades que s'hi troben, admirant el ritme, els personatges, una història que semblava un esborrany es transforma en quelcom profund. Reflexió sobre l'art, la cultura i la llibertat, sobre la lluita contra l'establert. I la banda sonora...
Podria passar-me hores xerrant d'ella, però qui em coneix sap que no m'agrada donar massa claus, així que us convido a descobrir-la.

Qui no vulgui descobrir masses coses, que no vegi el següent trailer

STILL LIGHT

2009-12-31T00:37:00.006+01:00

Després de la nefasta noticia del suicidi de Vic Chesnutt, voldria mirar endavant i acabar l'any amb aquest grup, de nom molt indicat per aquests moments.
Still Light és un dúo format per Lucy Hague i Kirill Nikolai, que acaben d'editar un disc anomenat "Lything". Tenen certa semblança amb grups com Espers o Drunk, però amb un toc molt més psicodèlic.
Desitjo que us agradin.
Feliç Any Nou!!

JACK ROSE (1971-2009)

2009-12-12T23:42:00.003+01:00

Ahir em vaig assabentar de la prematura mort de Jack Rose.
El vaig descobrir a la formació Pelt, un grup que sabia combinar perfectament el noise, el drone i els ragas hindús, però va ser un disc seu en solitari, "Opium Musick", el que em va rendir al seu grandíssim talent. Hereu de l'estil de John Fahey, el seu virtuosisme et podia deixar sense alé. Va fer un munt de discos, en diferents segells com Eclipse Records, VHF o Locust, entre altres.
M'agradaria recordar-lo amb aquest video, i oferir-lo a qui no hagi tingut la oportunitat de disfrutar-lo en vida.

DIRTY THREE & NICK CAVE

2009-12-06T20:38:00.005+01:00

Per pur plaer... Una habitació, Warren Ellis, Mick Turner i Jim White acompanyats de Nick Cave... Moments de calma i tempesta recordant "Ocean Songs"...

"Sea Above, Sky Below":

MANIFEST

2009-12-05T16:18:00.003+01:00

Manifest "En defensa dels drets fonamentals a internet"

Davant de la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible
de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les
llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a
través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i
creadors d'internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i
declarem que...

1. - Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets
fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat,
a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la
llibertat d'expressió.

2. - La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent
competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense
sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l'establert a l'article
20.5 de la Constitució, posa a les mans d'un òrgan no judicial -un
organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als
ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3. - La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector
tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i
de futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses,
introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció
internacional.

4. - La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix
la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics
s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts
de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries
culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. - Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la
seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats
associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis
legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou
entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en
el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible
sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. - Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure
alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin
als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com
ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. - Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències
polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models
de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. - Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa
a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc
per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al
futur.

9. - Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual
orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement,
promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. - En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar
després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les
parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que
afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una
altra matèria.

LES HAUTES SOLITUDES

2009-11-26T15:19:00.012+01:00

El cineasta francés Philippe Garrel (1948) es va embarcar durant els anys setanta en una serie de films experimentals en els que va obviar la narrativa convencional en favor de un món molt personal, molt influït per pintors com Ingres o De la Tour. Conèixer a Nico va ser providencial, ja que la va convertir en la seva musa i va protagonitzar unes quantes pel·lícules seves.
"Les Hautes Solitudes" és un retrat molt personal sobre Jean Seberg i el podeu descarregar lliurement, en la versió que va televisar BTV, en el següent enllaç (ja us aviso que la qualitat no és gens bona):

"Les Hautes Solitudes" 1974, 80 min., 35 mm, b/n muda (Feu clic amb el botó de la dreta i "Guardeu enllaç com")

ESPERS

2009-11-25T17:54:00.005+01:00

Fart dels vergonyosos espectacles mediàtics polítics i judicials, de nausees televisives, de tractes denigrants als que volem guanyar-nos la vida dignament. Farts, i és per això que alguns ens refugiem a la música, al cinema, a la cultura, llocs que en temps de crisi son apartats per la societat imperant, menystinguent-los com si fossin banals.
En el meu refugi m'he retrobat amb la banda de Filadèlfia, Espers (Greg Weeks, Meg Baird, Brooke Sietinsons, Otto Hauser, Helena Espvall i Chris Smith), que han tret ja el seu nou disc "III", una autèntica preciositat al nivell del seu anterior "II", ple de joies com "Caroline", "The Pearl", "I Can't See Clear" o aquest "Tröllslanda".

DANCING AND SMILING

2009-11-19T23:16:00.003+01:00

Malgrat el risc de fer-me pesat insistint en les bondats de Mi and L'Au, vull compartir el video de una de les cançons més increïbles que he escoltat en molt de temps.
Seguim caminant pel desert, però ara acompanyats de quelcom inigualable.

"Dancing and smiling":

I EUROPA ACULL ELS ARTISTES...

2009-11-15T21:11:00.005+01:00

Em permeto la llicència de transcriure integrament el fabulòs artícle de Tariq Gómez-Kemp, aparegut a la revista LaDinamo en el seu número de Agost-Octubre de 2009. Em sembla prou interessant.

"El blues de la frontera"
Tariq Gómez-Kemp
"En los últimos dos años se ha disparado el número de músicos rechazados en los aeropuertos europeos. España no ha sido una excepción. En este reportaje recogemos las impresiones de artistas, así como los esfuerzos de los promotores por modificar la restrictiva y caótica legislación de la Comunidad Europea (casi todos los afectados, sorpresa, proceden de países pobres). ¿Conclusión tras escucharles? El discurso oficial de tolerancia, fomento de la diversidad y alianza de civilizaciones no parece aplicarse a las prácticas diarias de embajadas y aeropuertos.
El cuarteto de jazz experimental Sâo Paulo Underground vino de gira a España en junio de 2008 y se encontró con una sorpresa. Así lo explicaba en su blog el promotor de los conciertos: "Dos de los miembros brasileños del grupo llevan ya cinco horas retenidos en la comisaría de Barajas. Entre otros requisitos, me comunican que tienen que traer 600 euros cada uno. Yo jamás he llevado esa cantidad cuando he ido de viaje, pero parece que si eres brasileño y quieres visitar España es una condición importante. Cuando he pedido hablar con ellos, el agente me ha dicho, literalmente, 'tengo muchos brasileños aquí', y luego me ha informado de que les espera una entrevista a las siete de la tarde. Supongo que tendrán que convencer a algún funcionario de que no han venido a quitarnos el trabajo ni ofender a nuestras mujeres".

El desenlace era previsible: "Los expulsan. Según el abogado, no han servido de nada las pruebas de que tienen dónde alojarse en todo momento ni de que les esperan en seis ciudades para actuar, ni de que varios ciudadanos españoles nos responsabilizamos de su estancia. El jefe del destacamento policial del control de fronteras de la T1 ha decidido unilateralmente que no merecen quedarse en España hasta más tarde de la medianoche. No sabemos quién es porque ni siquiera ha querido recibir al abogado, que tenía que comunicarse con él a través de un agente", añade en su bitácora el frustrado promotor.

Un año después del incidente, hablamos con Rob Mazurek, el estadounidense del grupo al que sí dejaron pasar a España: "Resulta difícil saber cuánto dinero perdimos. Como mínimo tres mil euros de los dos billetes de avión tirados a la basura. Decisiones como esta confirman que los gobiernos europeos tienen una forma binaria de pensar donde los viajeros que llegan del llamado Tercer Mundo son tratados directamente como criminales. Al final hicimos la gira en formato reducido, lo cual fue duro, porque exige reinventarse sobre la marcha. La experiencia resultó muy intensa, pero nos lo pensaremos antes de volver a España y pasar otra vez por esto".

No estamos ante un caso aislado. En mayo de 2008, el jamaicano Sizzla, rey del dancehall actual, fue retenido varias horas en Barajas y se le denegó la entrada en el país, forzándole a cancelar sus conciertos en Madrid y Barcelona. "Han pasado catorce meses y aún no sé a ciencia cierta cuál fue el problema", explica Unai Fresnedo, responsable de aquella gira. "Sólo tenemos claro que le retiraron el visado Schengen desde Alemania y que no fue un control rutinario, sino que la policía le estaba esperando. Lo extraño es que el Ministerio del Interior nos dice ahora que tiene todos los papeles en regla hasta 2010". Aquella decisión cuyo motivo desconoce le costó unos 15.000 euros, pero ya se prepara una nueva gira del mismo artista para finales de octubre y principios de noviembre. "Estamos hablando con su manager en Inglaterra y nuestro abogado para que esta vez pueda tocar".

Otro caso sonado: los congoleños Konono Nº1, que fabrican sus instrumentos a partir de chatarra, fueron obligados a suspender su larga gira europea de verano 2008, un total de 23 conciertos. Los problemas comenzaron en enero. Como tenían el pasaporte caducado, los músicos solicitaron su renovación. Primer obstáculo: en la República Democrática del Congo no quedaban pasaportes vírgenes. Se pidieron y llegaron, pero fueron finalmente devueltos al fabricante por defectuosos. Al ver que el tiempo se les echaba encima, el grupo solicita al Ministro de Exteriores pasaportes provisionales con carácter extraordinario. Ya era demasiado tarde para obtener un documento británico antes del 23 de mayo, fecha de su primer concierto, pero los diplomáticos ingleses prometen expedirles un visado desde París en una mañana.

A partir de ahí comienza un auténtico barullo de papeleo estéril y jurisdicciones superpuestas. El diario Liberatión explicó el proceso con detalle en un artículo que vale la pena buscar en la red ("Zéro visa pour Konono N°1", 5 de junio de 2008). Michel Winter, representante del grupo, resume diciendo que "el problema es que los cuerpos diplomáticos británicos, franceses, belgas y suecos fueron incapaces de ponerse de acuerdo con los trámites necesarios". Konono son una formación numerosa (diez personas viajando) y con esta decisión perdieron muchos billetes de avión pagados, lo que les puso al borde de la bancarrota. Llegó a tal extremo que el líder del grupo, el septuagenario Mawangu Mingiedi, tuvo que llamar a su mánager franco-belga para pedir que le enviara un giro de veinte dólares a Kinshasa.

En 2009 Konono consiguieron retomar la gira europea, pero los promotores del viejo continente siguen denunciando caos y la arbitrariedad en los procesos de entrada. Además de estos músicos consolidados, constantemente se producen rechazos sin apenas eco en los medios. Por casualidad nos enteramos de la devolución en 2009 del argentino Emiliano Gómez, un músico primerizo que se hace llamar El Hijo de la Cumbia. El pasado 27 de mayo le denegaron acceso en el aeropuerto. Así lo recuerda: "Por lo visto hay que tener una firma de la policía española en la carta de invitación o bien reservas de hoteles pagadas al cien por cien. Nadie me había informado y no me parecen requisitos razonables. En el tiempo en el que estuve retenido comprobé que paraban a muchos latinos y africanos". Los promotores admiten que algunos artistas no son diligentes con los trámites para viajar, pero también señalan que las leyes no son claras ("las embajadas ponen una lista de documentos que pueden ser requeridos, sin especificar cuáles son obligatorios y cuáles no"). En todo caso, los posibles despistes de los músicos suelen ser cubiertos por la empresa que les representa, que cumple los trámites con exquisito cuidado ya que les va el dinero en ello.

Se ha producido también algún caso vergonzoso, como el Papa Wemba, estrella de la rumba congolesa arrestado en París en 2003 por usar sus giras como tapadera en una lucrativa red de tráfico ilegal de personas. Hacía pasar a migrantes por miembros de su extensa banda de acompañamiento. Cobraban 3.500 euros por colar a cada persona en Europa. En el juicio fue encontrado culpable y pasó tres meses y medio en la cárcel. En todo caso, estamos ante la excepción que confirma la regla, como se puede ver en los ejemplos del despiece adjunto ("Delirio en el consulado").

Gran Bretaña presume de ser una sociedad abierta y multicultural, pero tampoco se libran del cerrojazo. El pasado 14 de julio el novelista Cory Doctorow contaba esto en el blog Boing Boing: "La reglas de inmigración británicas son ya oficialmente una vergüenza nacional. A la cantante canadiense Allison Crowe le tomaron las huellas, la retuvieron seis horas y fue deportada por un simple detalle burocrático". Bajo la nueva ley británica, para que un artista extranjero de un país que requiere visado pueda actuar legalmente hace falta que la sala donde se celebra el concierto compre un "certificado de esposorización" que puede costar cientos de libras" (Crowe). No es la única. "La lista de rechazados (continúa Doctorow) incluye a la poeta Dorothea Rosa Herliany (Indonesia) y una delegación marroquí que incluía dos poetas y al director del departamento de publicaciones del ministerio de cultura de ese país". Los cuatro estaban invitados al festival de poesía de Ledbury en julio de 2009.

A ellos les queda el consuelo de que la sociedad inglesa ha sido más beligerante que la española. Destaca la creación de una web (www.manifestoclub.com/visitingartists) que busca reunir 10.000 firmas contra la hiperrregulación migratoria. Muestran un rechazo frontal al documento de 158 páginas del Ministerio de Interior británico que obliga a todos los artistas a mostrar que disponen de ochocientas libras ahorradas desde tres meses antes de la visita. El promotor está obligado a guardar en todo momento copias de los pasaportes y datos biométricos, así como informar al instante a la policía si el artista no llega a su hora a los ensayos o los espectáculos.

Entre las cancelaciones recientes mencionan al pianista Grigory Sokolov o el desmembramiento de una compañía de ballet en Swansea al no poder obtener visados para sus miembros extranjeros. Por supuesto, si esto es lo que tiene que pasar un artista de primer nivel, podemos imaginarnos los problemas de uno que comienza. El manifiesto lamenta también medidas restrictivas y de control contra estudiantes, profesores y conferenciantes extranjeros."

LA CARRETERA

2009-11-08T00:42:00.004+01:00

Recordo que de ben jovenets, un dels llibres que ens van fer llegir a l'escola (a quí no?) va ser "El mecanoscrit del segón origen" de Manuel de Pedrolo. No pretenc fer paral·lelismes entre l'obra de Pedrolo i "La carretera" de Cormac McCarthy, però si és cert que aquesta història d'un pare i un fill enmig d'un món devastat i sense esperança, em transportaba tangencialment a aquella història.
Aquí, McCarthy, no dóna peu a l'esperança. Tot valor moral queda submergit en l'oblit, excepte en la figura del nen, un personatge que qualsevol que llegeixi l'obra l'hi tindrà un afecte especial. L'angoixa i les dificultats dels protagonistes en aquest viatge ens són transmeses de manera magistral i, a pesar d'algunes crítiques que es queixaven d'un final bonic, ple d'esperança, servidor no s'hi pot sumar. Per a mí el final (no el desvetllaré), és un dels més pessimistes i desoladors que hi pot haver...qué m'expliqui algú on hi veu un granet d'esperança!!
Resumint, un llibre fosc, una gran crítica a l'ésser humà, a la seva condició i a una actualitat que ens podria "regalar" un futur com aquell. Una obra que amb el pas dels dies, creix dins d'un per fer-se un racó en l'espai de reflexió que tots tenim dins nostre.

WITCH HATS

2009-10-29T16:49:00.006+01:00

No sé si el fet que es diguin barrets de bruixa desperta en mí l'ambient de castanyada i provoca que no pari d'escoltar-los, o senzillament que la primera cançó que penjo és brutal.
Witch Hats són un quartet australià de rock, amb certes reminiscències post-punk. De moment els hi he localitzat tres discos: l'últim es diu "Solarium down the causeway", gravat a California i del qual tan sols he escoltat "Check The Center", del 2008 és "Cellulite Soul" i del 2006 "Wound of a Little Horse".

Witch Hats - Check the Center

Witch Hats | MySpace Video

SCOTT WALKER

2009-10-20T10:13:00.003+02:00

Ajuda'm Scott, en aquests moments de ràbia i impotència.
T'escolto

(Dedicat a la personeta que m'aguanta)
"A Lover's Love":

MARK ROTHKO

2009-10-12T22:51:00.009+02:00

Despectivament he sentit a dir de Mark Rothko que només pintava colors, que no era capaç d'oferir res més enllà d'una discutida estética... En moments en que la buidor és plausible, l'obra de Rothko torna a mi amb gran força, s'instal·la en l'ànima i la regira; em fa sentir especial, fent-me veure on els altres no veuen, sentint-me una mica únic per fí, deixant de ser un número per integrar-me en un univers que avui, ja em permetreu, tan sols jo puc entendre.
Rothko va abandonar tota figuració per abordar el més complexe: l'essència (digueu-li pretenciós si voleu). Exigia una correcta exposició de la seva obra, fent col·locar seients a una distància concreta per a que l'observador "entrés" dins el quadre.
No sóc ningú per analitzar l'obra de Rothko més enllà de la meva pròpia experiencia com a observador de la mateixa, així que millor serà llegir-lo a ell mateix:

"Sólo estoy interesado en expresar las emociones humanas más elementales: tragedia, éxtasis, perdición... ¡Y si piensas que se manifiestan sólo como relaciones de color, entonces no has entendido nada!"

"El arte es una aventura hacia un mundo desconocido, que sólo pueden explorar quienes estén dispuestos a correr el riesgo"

"Y si he de depositar mi confianza en algún sitio, la otorgaría a la psique del observador sensible y libre de las convenciones del entendimiento. No tendría ninguna aprensión respecto al uso que este observador pudiera hacer de estas pinturas al servicio de las necesidades de su propio espíritu; porque, si hay necesidad y espíritu al mismo tiempo, seguro que habrá una auténtica transacción"

LA MUNTANYA DE L'ÀNIMA

2009-10-06T11:24:00.004+02:00

Ja fa temps que tinc ganes de parlar d'aquest monumental llibre de l'escriptor xinès Gao Xingjian.
La historia ens narra el viatge d'un home a través de la (per nosaltres) desconeguda Xina, obsessionat per trobar l'enigmàtica muntanya de l'ànima.
El que és una búsqueda del desconegut li serveix a l'autor per a mostrar milenaries tradicions, llegendes que semblaven perdudes, anècdotes, records, etc. Tot un mosaic que ens apropa la autèntica i inabastable Xina, sense defugir les referències a l'ordre politic actual, que es present constantment, per exemple en les rigides jerarquitzacions que se'ns mostren.
"La Muntanya de l'ànima" no és tan sols un viatge del protagonista en la búsqueda d'aquestes llegendes i tradicions, sino també ho és en l'ànima de l'esser humà, de la relació amb un mateix i amb els altres.
Us recomano fermament aquesta obra universal, una autèntica oda a la vida.

Entrevista amb Gao Xingjian i fragment del llibre

TRES PROPOSTES DE CINE

2009-10-04T16:55:00.006+02:00

Per no carregar l'entrada de propostes del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, poso els ulls sobre aquestes tres:

"The Imaginarium of Doctor Parnassus":

"Moon":

"9":

A part, "Enter the Void", "The Road", "Thirst", "Metropia" i moltes altres.

VIC CHESNUTT

2009-09-23T01:49:00.005+02:00

Increïble nou disc de Vic Chesnutt. De nou a Constellation i acompanyat de la gent de Godspeed You! Black Emperor i de Guy Picciotto. Es diu "At The Cut". Sobren les meves paraules...

IIII...IIIIII..I AM A COWARD!!!

THE BLACK HEART PROCESSION

2009-09-17T23:04:00.007+02:00

L'arribada del fred, la tardor, l'hivern, els blocs de gel sota la font, l'aire humit i la foscor del nord... The Black Heart Procession m'inunden de records i m'aporten tristors noves amb "Six", el seu darrer disc que, com molt be deia el meu amic Tio Einar, és el més Bad Seeds dels que han fet.
Si algú que llegeixi això encara no els coneix, hi hauria de posar remei.

"Witching Stone":

DAVID SYLVIAN

2009-09-10T00:25:00.004+02:00

Ja se n'ha parlat en altres blogs germans, on la informació la trobareu ampliada, però no puc evitar que aquest geni surti a L'Obscura, encara que sigui molt breument.
David Sylvian ha tret nou disc, "Manafon", i això per a mi ja és motiu de celebració.

Fantàstic!!

"Small Metal Gods":

"Amplified Gesture" (trailer):

MI AND L'AU

2009-09-01T23:41:00.003+02:00

Fa uns anys, de teloners en un concert de Josephine Foster es van presentar una parella que, segons tenia ben entès, havien fitxat per Young God Records, segell del grandiós Michael Gira. Eren Mi and L'Au i el seu concert em va deixar al·lucinat.
Temps després em vaig fer amb el seu primer disc que em va agradar força. Una mena de folk obscur (jeje, com no) dirigit per les veus de la finesa Mira Romantschuk (Mi) i el francès Laurent Leclère (L'Au).
Ara acaba d'apareixer el seu segón disc, titulat "Good Morning Jokers", on han fet un salt brutal, d'arrenjaments i composició, un disc que de ben segur els aportarà nous fans a la seva música.
Jo particularment quedo desarmat per la veu de Laurent, que em sembla única, molt especial, fins i tot per sobre de la veu de Mira, que de tant perfecte em sembla massa coneguda.
Animeu-vos a aconseguir el disc com sigui i, si ja els coneixieu, en sortireu encara més contents.

"Up In The Building":

MI AND L'AU - Up In The Building -
por cochizze

"Bingo":

MI AND L'AU - Bingo -
por cochizze

COLD CAVE

2009-08-16T00:23:00.002+02:00

Aquesta banda de Philadelphia em porten uns anys enrera, quan els sons de Joy Division, New Order o Soft Cell, eren el més habitual.
A la seva música hi predominen els sintetitzadors... melodies pop, ritmes nocturns i una mena d'actitud que em diu que son aquí per fer-nos xerrar molt.
Hi prenen part al projecte Wesley Elsold, Caralee McElroy (Xiu-Xiu), Dominick Fernow (Prurient) i J. Benoit.
El seu disc es titula "Love Comes Close" i hi trobem temes fantàstics com "Life Magazine" o el que us he posat al video "The Laurels Of Erotomania".

DANNY NORBURY

2009-08-09T13:07:00.007+02:00

Poca informació he trobat a la xarxa respecte Danny Norbury, violoncelista britànic que acaba de treure un disc que m'encanta i molt apropiat per les dates que estem: Light In August.
Norbury es mou en el classicisme...música sosegada, tranquila, plena d'aire, i que a mi em recorda a gent com Rachel's.
Segurament, més d'un de vosaltres ja l'heu escoltat sense saber-ho, ja que Norbury participa a la banda sonora de The Fountain, la peli de Darren Aronofsky.

"Love Woke Me Up":

KRENG

2009-07-18T01:05:00.010+02:00

Fa unes quantes setmanes vaig anar a donar amb un disc titulat "L'Autopsie Phénoménale De Dieu". El publicaba el fantàstic segell Miasmah records i l'autor (un belga anomenat Pepijn Caudron) s'amagava darrera el nom de Kreng.
El disc és un autèntic viatge, entre oniric i fantasmal, completament obert a tot tipus d'influències. Com diu el seu autor: "I'm influenced by everything that's ever been done, everything I ever heard, but anyway... this is the stuff I gave repeated listenings: Bernard Herrmann, Ennio Morricone's 70's period in Italy, J.S. Bach, Morton Feldman, Sun Ra, Mick Harris (Scorn), Alan Lomax, Dmitri Shostakovich, Burnt Friedman & Nonplace Urban Field, John Zorn (almost all his work from Masada to Naked City), Radian, John Cage, Badawi, early Mo Wax & Ninja stuff, Charles Mingus, Alice & John Coltrane, ESP Records, early Four Tet, late period Talk Talk & Mark Hollis' solo record, Dictaphone, John Barry, Tom Waits, Diamanda Galas, Max Steiner, The Necks, Kammerflimmer Kollektief, Tied + Tickled Trio, Nina Simone, Duke Ellington, Coil, Lightning Bolt , Pan Sonic, Mike Patton, composers of 50's 'till 70's sci-fi & horror movies, people with tape-recorders everywhere... etc.". Quasi res. El disc a mi em té completament seduït, i estic segur que encantarà a oïdes obertes.
Kreng ha col·laborat frecuentment amb les inquietants produccions del grup teatral Abbatoir Fermé, sobre els que us recomano aprofundir.
Concretament, el video promocional que us poso és d'una de les creacions d'Abbatoir Fermé amb música de Kreng.

"Nimmermeer":

NILS FRAHM

2009-06-22T20:43:00.006+02:00

Sembla que hi ha una mena de resurgiment del classicisme dins d'uns parametres pop i electrònics, més o menys evidents, a traves de gent com Max Richter, William Basinski, Nico Muhly, Greg Haines o Hauschka, entre d'altres.
L'últim que he conegut és un jove músic i pianista berlinès de nom Nils Frahm, que recentment ha editat dos discos emocionants: "Wintermusik" i "The Bells".
Si t'agraden els noms citats anteriorment, crec que no et defraudarà.

Aquí el podeu veure amb Peter Broderick, un altre personatge a qui he de dedicar unes linies...tot al seu temps.

SHSK'H

2009-06-20T00:56:00.006+02:00

Espectacular!!
Amb tan sols tres referències disponibles i dues a punt d'apareixer en els pròxims mesos, SHSK'H es perfila com un dels netlabels a tenir en compte. Va ser creat l'any 2007 pels músics Jody Pou i Igor Ballereau per promoure la seva pròpia música i la d'altres artistes afins.
La seva web és d'un disseny senzill pero alhora deliciós. Us podeu descarregar el disc, fer alguna aportació, o si no voleu carregar de memoria el vostre ordinador, el podeu escoltar directament.
Molt aviat els tindreu a La Gramola, paraula!

RACHEL'S

2009-06-12T20:25:00.007+02:00

L'anterior entrada de Balmorhea em porta a pensar en un dels grups que més he disfrutat mai, Rachel's, de qui Paymon us en va fer cinc cèntims.

Aquest és un video fantàstic de Greg King a partir de la música del grup de Rachel Grimes, Jason Noble i companyia.

"Sustain" (recomano veure'l a pantalla completa):

Sustain from Greg King on Vimeo.

BALMORHEA

2009-06-07T19:46:00.006+02:00

Gràcies a hollín y a Paymon vaig poder coneixer aquest exquisit grup.
Poso aquest vídeo perquè em sembla ple d'imatges d'una delicadesa extraordinaria...i la música...Poseu-lo a pantalla completa i disfruteu-lo.

"Remembrance":

KRONOS QUARTET

2009-06-01T17:03:00.005+02:00

És hora de retrobar-nos amb els mites, que continuen tant oberts com sempre. Meravellòs!

"Tashweesh":

NOU BLOG

2009-05-09T01:24:00.003+02:00

Amb l'objectiu de ser coherent amb els continguts de L'Obscura, he cregut convenient traslladar tots els discos que he anat penjant a un nou blog: La Gramola.
Allí podreu trobar, a més dels que ja he penjat, nous treballs sota la llicència Creative Commons.
Espero que la proposta us agradi i que pogueu descobrir algun músic o grup que us doni bons moments. Ens veiem!!

ENTERTAINMENT FOR THE BRAINDEAD - SEVEN (+1) (2009)

2009-05-08T16:40:00.008+02:00

Troba'l a La Gramola!

ODAWAS

2009-05-03T23:42:00.004+02:00

M'agraden molt Odawas. I m'agrada força aquest video...no se ben be perqué, però m'agrada...Em semblen interessants, sensibles i originals. Crec que tenen un parell de discos, "Raven and White Night" i "The Blue Depths" que és l'últim. A veure qué us transmeten a vosaltres...

"Harmless Lover's Discourse":

MAGICAL UNICELLULAR MUSIC - KAMEN (2008)

2009-04-25T17:52:00.006+02:00

Troba'l a La Gramola!

DISKOTEKET - DISKOTEKET (2009)

2009-04-25T00:05:00.004+02:00

Troba'l a La Gramola!

MÀGIA

2009-04-18T17:07:00.005+02:00

Fa uns anys era gairebé impensable, per a qualsevol de nosaltres, aconseguir amb facilitat un antic exemplar d'algun d'aquells llibres que ens havien acompanyat durant la nostra vida. Ara és tan simple com entrar a internet, buscar una d'aquelles maravelloses pàgines que li donen sentit i fer-nos amb ells.
Antigues publicacions i edicions com la que us presento de "The Wonderful Wizard Of Oz" ja estan a l'abast de qualsevol que tingui certa inquietud en recuperar i disfrutar d'aquestes joies del nostre patrimoni cultural com a essers humans. Evidentment tots (o la gran majoria) prefeririem tenir a les mans l'exemplar original, olorar els seus fulls i sentir el seu tacte, però considerant que abans tan sols els imaginavem... no em direu si això no és màgia!!

Descarrega'l clicant aquí

PAAVOHARJU - TUOTE-AKATEMIA / UNIEN SAVOLINNA EP (2006)

2009-04-10T00:13:00.005+02:00

Troba'l a La Gramola!

INDECENT

2009-04-08T13:53:00.003+02:00

Berlusconi als supervivents del terratrèmol: "Es como un cap de setmana d'acampada".

Sense comentaris.

MADELAINE HART - EP2 SILENT TYPE (2009)

2009-04-05T00:12:00.011+02:00

Troba'l a La Gramola!

SOPHIE CALLE

2009-04-02T23:57:00.008+02:00

Recordo fa anys, en una exposició, em vaig enfrontar per primer cop a l’obra de Sophie Calle i em vaig quedar sorprés. El treball en qüestió recollia una sèrie de fotografies on es mostraven objectes personals (roba, complements, llibres, etc) de clients d'un hotel. Al llegir el text que acompanyava les fotografies, Sophie explicava que havia entrat a treballar a un hotel per a tenir accés als objectes personals dels clients i, mitjançant aquests, fer un retrat indirecte.

L’obra de Sophie Calle sempre ha flirtejat amb aquest voyeurisme, però també amb l’exhibicionisme, tal com podreu veure (si teniu temps) en el vídeo que us proposo (Link extret de la fantàstica pàgina Ubuweb). És una mena de road-movie o diari de viatge filmat l’any 92 amb Gregory Shephard, un homenatge al cineasta Chris Marker. La música? Pascal Comelade, Tom Waits, Roy Orbison, Taj Mahal, Jackson Browne, Cowboy Junkies, Mozart, entre d’altres.

Double-Blind
(de Sophie Calle i Gregory Shephard)
1992, 75:58 min, color, so

HERMELIN (2008)

2009-03-31T23:34:00.006+02:00

Troba'l a La Gramola!

ATANAS ARKESTRA (2008)

2009-03-26T22:55:00.005+01:00

Troba'l a La Gramola!

THE HUMAN ELEPHANT - "LITTLE MOSAIC WORLDS" (2008)

2009-03-24T23:25:00.011+01:00

Troba'l a La Gramola!

CALLEU!

2009-03-19T00:07:00.009+01:00

Prou! La meva dignitat no em permet seguir escoltant tanta mentida, tantes bajanades....i que a sobre ho diguin com si tots fossim tontos. Veig les imatges de la càrrega policial d'avui a Barcelona contra els estudiants que protestaven pel pla Bolonya i m'entra un calfred, una indignació febril... em venen imatges d'altres èpoques. I escolto el cap de la policia, dient coses que m'indignen, perque només les pot dir una persona que creu que tots som imbècils i que no tenim ulls. I escolto el rector, vomito. I escolto l'Ernest Maragall, em poso les mans al cap. I escolto el Govern, això em representa? I escolto l'oposició, no tinc on agafar-me...Que callin! Calleu! Feu fàstic! Em repugneu!
(Consti que en aquesta entrada no vull valorar el pla Bolonya, ni si els estudiants que estaven tancats a la UB feien el que calia. Crec que la càrrega policial i les justificacions posteriors per part dels alts càrrecs és un fet que per si sol no es pot tolerar, independentment d'allò que ho provoqui).
Per si hi havia poc: Clica aquí (el link corresponia a una noticia que apareixia a El Periódico de Catalunya, sorprenentment ja no la trobo...).

Vull dedicar aquesta entrada a tots aquells que son víctimes dels abusos del poder.
"Kronos Quartet - Lux Aeterna":

ERICA IL CANE

2009-03-11T18:22:00.013+01:00

Gràcies al meu amic Miki he descobert la interessant obra d'Erica Il Cane. Entre el que és grotesc i enigmàtic, un cert aire retro, animals i esquelets, tot plegat crea un imaginari que no deixa pas indiferent a qui el contempla.

Artista multidisciplinar, Erica no tan sols es dedica a la pintura i a les il·lustracions, també es mou en el terreny del vídeo, escultura i instal·lació. De fet buscant videos seus vaig anar a parar a aquest "Il Galeone" que va fer pel grup de Milà Ronin, una altra descoberta fantàstica i que us animo a descobrir

JACASZEK

2009-03-09T00:17:00.004+01:00

Músic nascut a Polonia l'any 1972, Jacaszek va crear un disc l'any passat que va ser d'impacte immediat: "Treny" (Miasmah Records). La seva música clàssica, a la manera d'Arvo Pärt, Satie o Max Richter, està recolzada amb subtils elements electonics i sense ús de samplers.
A part de "Treny" ha editat en solitari "Lo-Fi Stories" i "LEM konzept"
La seva és una de les músiques més boniques que podreu trobar avui en dia, creieu-me!

"Zal":

HIPOCRESIA

2009-03-04T23:11:00.003+01:00

La hipocresia del primer món en forma de noticia. Si el que s'explica és tal com s'explica , aleshores crec que sobren comentaris, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Jo de moment us animaria a que piratejeu aquesta pel·lícula tant com pogueu, que no us gasteu un duro en ella, que la compreu als immigrants del top-manta que malviuen buscant un somni.
Raó: aquí.

LA QUESTION HUMAINE

2009-03-03T21:17:00.004+01:00

Aquesta pel·lícula de Nicolas Klotz em va deixar profundament impressionat. Transcriuré una ressenya que crec molt acurada:

"La cuestión humana, del director francés Nicolas Klotz (Paria, La Herida) tiene muchas semejanzas y contrastes con películas de la misma calaña como: Recursos humanos, del reciente ganador de la Palma de Oro en Cannes, Laurent Cantet, La corporación de Costa-Gavras o El método de Marcelo Piñeyro, pero no cabe la menor duda de que esta va mucho mas allá, con un desarrollo argumental tan impactante como perturbador.

El film estructurado en formato de thriller psicológico narra el punto de vista Simon Kessler, (Mathieu Amalric) un psicólogo contratado por la filial francesa de una multinacional petroquímica de origen alemán para liderar el departamento de recursos humanos .Su trabajo consistirá en afinar los criterios de selección de personal, reducir el personal ineficiente, y llevar hasta sus límites a los cargos ejecutivos para reconducir su energía hacia el centro del aparato productivo. Simon desarrolla siniestros juegos de rol y raves empresariales, en las que los jóvenes mandamás de la empresa, empujados hasta el agotamiento, son observados y evaluados según criterios de rendimiento. Este es el mundo, oscuro, impávido y alucinógeno que pone en escena Klotz, adentrándonos en un laberinto ambiguo, a través de pasillos impersonales, oficinas vidriadas, y noches electrónicas con cuerpos encorbatados. La inmersión es fuerte, y la trama desvía como un narcótico eficaz.
La realización, por momentos, evoca algunos pasajes del nazismo como una justificación de las conductas excluyentes actuales que pasan desapercibidas y son aceptadas de manera acrítica por la gente y que para el director tienen una relación de "causa y efecto". El modo en que Klotz compara los idiomas fríos, técnicos, de los informes nazis y los manuales laborales de las grandes corporaciones dejan al espectador sorprendentemente mudo.

La cuestión humana es una película sobre el lenguaje, sobre sus trampas, sobre el poder indirecto para ocultar las atrocidades cometidas por el totalitarismo capitalista. El film emana constantemente una atmósfera de conjuro y satanismo en una estética que inmortaliza al cine clásico alemán como un símbolo de un lenguaje visual propio de la estigmatización.

Sin duda la película de Klotz no es una historia factible de desentrañar, son casi 2 horas y 20 minutos de metraje de un mundo tan fuerte como afable, una trama tan intrépida como inquieta, tan inteligente en su construcción dramática como contradictoria en su forma. Una gran película que vale la pena ver." (Juan Pablo Russo. www.escribiendocine.com.ar)

HAUSCHKA

2009-02-27T00:15:00.008+01:00

El de Hauschka va ser un dels discos més bonics de l'any passat. Es titula "Ferndorf" i el podem situar al costat d'altres de compositors clàssics contemporanis, com Goldmund, Nico Muhly o el mateix Max Richter.

Hauschka és el pseudònim de Volker Bertelmann, compositor i pianista alemany que treballa en la tècnica del piano preparat a la manera de John Cage. Ara acaba de treure un E.P. titulat "Snowflakes and Carwrecks".
El podeu escoltar en aquest maravellós video en tres parts realitzat per Overture, on trobem els temes "Eltern", "Heimat" i "Freibad" del seu disc "Ferndorf".

"Eltern":

"Heimat":

"Freibad":

INTERNET ARCHIVE

2009-02-24T00:00:00.006+01:00

Si la filosofia d'internet. tal com molts la veiem, es pogués resumir en una sola pàgina l'escollida per un servidor seria Internet Archive. Qué hi trobem? de tot, de tot, és inabarcable...imatges, literatura, música en directe, segells discogràfics que operen des de la xarxa i tot des de la més absoluta llibertat, pots llegir, veure i escoltar, descarregar-t'ho lliurement i acabar boig per tanta oferta.
Jo ja he trobat curioses filmacions antigues, segells discogràfics força interessants, fins i tot una pàgina dedicada a la música dels Grateful Dead.
El funcionament és ben simple i respecte la música no tan sols pots escoltar i descarregar els discos sino que també els pots insertar en el teu blog.
M'agradaria compartir un tast (ínfim) del que hi podeu trobar. El disc que us proposo és un e.p. del grup Sepia Hours, del segell Sundays In Spring, i és diu "Five Thousand Steps".

Aquí el podeu escoltar:

I aquí el podeu descarregar

Us convido a capbussar-vos en aquest enorme racó de la xarxa i que perdeu l'oremus descobrint joia rera joia.

ÆON

2009-02-19T20:12:00.003+01:00

Dedicat a tots aquells que malgrat voler no podran veure Antony and The Johnsons al Palau de la Música.

SOAP & SKIN

2009-02-02T23:42:00.003+01:00

Fa poc he pogut escoltar "Lovetune For Vacuum" i m'he quedat completament maravellat. Es tracta d'un disc de l'austríaca Anja Plaschg, que amb 18 anyets i sota el nom de Soap & Skin ens ha donat un dels discos més fascinants que podrem escoltar en el 2009, no en tinc cap dubte.
Desconec si anteriorment aquesta extraordinaria dona havia editat res. Si és així i algú ho sap, que m'ho digui, si us plau.
Com és la seva música? Térbola, fosca, lírica, t'abraça i et fa mal, et dona aire i te'l treu, un contrast de llums negres i ombres blanques, violí, piano, electrònica, gens pretenciós, contingut i grandilocuent alhora. Ara que hi penso, potser és millor que ho escoltis tú:

"The Sun":

UNA IMATGE DE BELLESA

2009-02-02T18:28:00.005+01:00

Fa molts anys, quan vaig veure aquesta fotografia de Greta Garbo, vaig quedar completament encisat per ella. La seva mirada, la forma com posava les seves mans sobre el seu cap, la seva bellesa infinita, hipnotitzant la meva ànima fins aconseguir que no pugui creure que la bellesa sigui quelcom subjectiu...no, no pot ser-ho.

Al cap dels anys, descobreixo que l’autor del “miracle” es deia Edward Steichen. Pels profans en la matèria, com jo, dir-vos que aquest fotògraf luxemburguès va començar dins l’anomenat corrent pictorialista on va assolir un gran prestigi.
Després de participar com a fotògraf a la primera guerra mundial (no ho poso en majúscules conscientment), comença a treballar com a fotògraf de moda en revistes com Vogue o Vanity Fair, cosa que serà molt criticada pels membres del corrent pictorialista.
També cal destacar-lo com a director de fotografia del MOMA.
La seva exposició itinerant “The Family Of Man”, ara establerta a Clervaux, Luxemburg, és fins ara l’exposició més vista a la història de la fotografia.

FLEET FOXES

2009-01-21T12:48:00.004+01:00

El disc de debut dels meus "cosins" Fleet Foxes em persegueix positivament, ja ha arribat aquell moment que els pèls es posen de punta quan escoltes els primers compassos d'aquestes cançons. M'agradaria compartir-ho amb qui vulgui, posant aquestes versions en directe de dos temes que aconsegueixen el que abans deia... "gallina de piel"...

"White Winter Hymnal" i "Ragged Wood":

CALLERS

2009-01-12T18:01:00.005+01:00

Agulles de seda que es claven a l'ànima.
Callers i el seu màgic disc "Fortune".

Això es diu "More than right":

FILLS DE PUTA

2009-01-03T18:53:00.003+01:00

Terrorisme Vs. terrorisme d'estat. Al final qui paga els plats trencats és la gent humil, la gent que tan sols vol viure en pau. Ara els hi toca patir a la gent de Gaza un càstig que cap ésser humà hauria de viure. No vull entrar a valorar qui va tirar la primera pedra o si uns tenen més culpa que els altres, però qualsevol que tingui dos dits de front pot veure la desproporció del que està succeïnt.

Bob Dylan. "Masters of War" (Dedicat al govern d'Israel):

ANTONY AND THE JOHNSONS

2008-12-27T21:09:00.005+01:00

Vull celebrar l'arribada del nou disc d'Antony & The Johnsons, "The Crying Light", amb un petit homenatge a aquest geni.
Serveixi aquesta maravellosa versió que va fer el mateix Antony del tema "Mysteries of Love", escrit per David Lynch i Angelo Badalamenti per a Blue Velvet.

MICAH BLUE SMALDONE

2008-12-21T17:55:00.003+01:00

Membre de Fire on Fire, Micah Blue Smaldone ens ofereix un folk intimista i emotiu, interpretat de manera sentida però gens excesiva. Gran vocalista i molt bon guitarrista, la seva obra està plena de bones cançons. El seu últim disc es diu "The Red River".

Us convido a seure i disfrutar en bona companyia d'aquest moment de calma.

"The Red River":

PENA DE MORT

2008-12-21T17:21:00.002+01:00

Seguim recordant a la gent que mor al món assassinats pels estaments judicials i els governs de gairebé un centenar de paísos.
Per fer-ho us proposo els temes que Nusrat Fateh Ali Khan i Eddie Vedder van incloure a la banda sonora de la maravellosa película de Tim Robbins, "Dead Man Walking", un contundent alegat en contra de la pena de mort.
En aquesta ocasió, Eddie Vedder està acompanyat pel nebot de Nusrat, Rahat Fateh Ali Khan.

"The Long Road":

"Face Of Love":

GANA

2008-12-18T17:35:00.004+01:00

És habitual, ara que ve el Nadal, recordar els pobres que passen gana, com si en tot l'any no haguessin estat passant-la, com si no haguessin existit. Bé, potser hi ha un dia internacional de la gana on totes les televisions es fan ressò...

(Goya - Mendigo ciego con un perro)

La gana, la lacra que sembla no podrem vencer... i a mi em ve al cap un llibre: "Sult" de l'escriptor noruec Knut Hamsun, traduït aquí com "Hambre".
En aquest llibre, datat de l'ant 1890, Hamsun retrata el que és passar gana, però ho fa en un entorn encara més terrible: una ciutat benestant, on el protagonista ha de veure i viure envoltat de luxe i despreci per la seva pròpia miseria.
Ja fa temps que vaig llegir el llibre (en una edició de Ediciones de la Torre, amb traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo, desconec si n'hi han més) però el recomano fermament, doncs crec que el que retrata Hamsun es totalment vigent i colpidor.

"Fue en aquella época cuando yo vagaba pasando hambre por Christiania, esa extraña ciudad que nadie abandona hasta quedar marcado por ella..."

Ara, seguirem mirant anuncis i comprant pels sopars que venen...

THE DIRTY THREE

2008-12-02T23:22:00.003+01:00

Quan es tracta de parlar d'un concert en directe que m'hagi marcat a la meva vida sempre recorro a un parell o tres. Un d'ells és el que van oferir fa uns anys els australians The Dirty Three a la sala razzmatazz 3.
Pels qui els coneixiem va ser una sorpresa trobar-nos aquella mena de tifó sonor que ens va apabullar d'una manera brutal, acostumats com estavem a la melancolia i pau dels seus discos. El que era calma esdevenia furia i tots els que estavem a les primeres files només podiem obrir la boca i de tant en tant deixar anar algun crit d'aprovació.
Rememoro aquells moments amb dos videos, en un trobareu la calma i en l'altre el directe. Amb vosaltres Warren Ellis, Jim White i Mick Turner.

"The Restless Waves" (video dirigit per Braden King):

"One Thousand Miles":

GOLDMUND

2008-11-28T18:11:00.003+01:00

"The Malady of Elegance" ha estat una de les sorpreses de l'any.
Sota el nom de Goldmund, Keith Kenniff ens ha ofert un disc ple de racons on refugiar-nos de les tempestes del cel i de l'ànima.
Us convido a descobrir-lo.

"In a Notebook":

BYE BYE BUSH!

2008-11-17T23:23:00.002+01:00

Hem hagut d'esperar massa i gairebé ens enfonsa el planeta.
Celebrem la seva marxa i convidem a l'esperança, tal com ho deu fer Neil Young qui li va dedicar aquest "Let's Impeach The President"

MARK LANEGAN

2008-11-15T01:12:00.005+01:00

Per a la meva "noia del divendres", a qui li dec tota la llum de la meva vida.

"I'll Take Care of You":
I know you've been hurt
By someone else
I can tell by the way
You carry yourself
But if you'll let me
Here's what I'll do
I'll take care of you

I loved and lost
Same as you
So you see I know
Just what you've been through
So if you'll let me
Here's what I'll do
I got to take care of you

You won't ever have to worry
You won't ever have to cry
I'll be there beside you
To dry your weeping eyes

So darlin' tell me
That you'll be true
'Cause there's no
doubt in my mind
I know what I want to do
And just as sure as
One and one are two
I just got to take care of you
I'll take care of you
I'll take care of you

EDUARDO GALEANO

2008-11-14T00:14:00.003+01:00

És del tot necessari escoltar o llegir a persones que, com Eduardo Galeano, fan reflexions tan lúcides, ens ajuden a comprendre millor el món i a fer-nos determinades preguntes. Més que necessari!
L'entrevista que he penjat li va fer Jesús Quintero a "Ratones Coloraos", programa de televisió de Canal Sur.

FRANCIS BACON

2008-10-25T20:50:00.013+02:00

L'obra de Francis Bacon sempre m'ha perturbat i emocionat d'una forma contundent. Les seves imatges poc tenen de còmodes i amables. Ens mostrava la figura humana d'una forma que em transporta al Crit de Munch, m'ofereix unes sensacions similars.
El passat mes de setembre es va inaugurar a la Tate Britain una exposició retrospectiva que és una enorme temptació. Afortunadament la temptació s'aproparà una miqueta i, a partir del mes de febrer del 2009, la podrem visitar al Museu del Prado de Madrid.
Estar davant de les seves obres serà un d'aquells moments que em quedaran gravats a la memòria de per vida. Segur.

MATT ELLIOTT

2008-10-20T20:22:00.004+02:00

El músic britànic Matt Elliott està a punt d'editar el seu nou disc titulat "Howling Songs". He tingut la sort d'escoltar-lo i us puc dir que és de lo milloret que he disfrutat aquest any.
Segueix la línia que ja va marcar amb els últims treballs, barrejant música de cambra, electrònica i música folklorica de l'est d'Europa, i resultant-hi melodíes plenes d'evocació, melancolia i tristesa.
Mentre no arribi un nou vídeo posaré aquesta maravella del disc "Drinking Songs" filmada per Sandrine Romet-Lemonne.

"The Kursk":

STEVE JANSEN

2008-10-18T16:40:00.004+02:00

Potser ha arribat tard a calar dins el meu cor aquest disc de Steve Jansen, pero us puc dir que ho ha fet d'una forma més intensa del normal.
"Playground Martyrs" s'ha convertit en una de les meves cançons preferides, la genialitat de Steve Jansen, els pèls de punta, l'ànima del revés...
Al disc la trobem en dues versions, una amb el seu germà David Sylvian exercint de vocalista, i l'altre amb la dolça veu de Nina Kinert, i us les vull presentar en forma de dos vídeos (un primer poc encertat, tot i les imatges boniques, i un segón que serveix de protesta per uns crims amb arma blanca succeïts a Londres)
Un incís: Samadhi Sound, possiblement un dels millors segells de música del món.

"Playground Martyrs (amb David Sylvian)"

"Playground Martyrs (amb Nina Kinert)"

ABEL FERRARA

2008-10-09T17:13:00.007+02:00

Aquest passat dilluns vaig tenir la sort de poder assistir a la projecció de "Chelsea on the rocks", documental d'Abel Ferrara sobre el mític Chelsea Hotel novaiorqués.

Al finalitzar la projecció, es va situar al mateix nivell que el públic i va demanar que li fessim preguntes. Per mi va ser un moment molt emotiu, tenia davant un dels directors que més m'ha impactat mai en una sala de cinema. Entre els seus títols, els meus preferits son "Bad Lieutenatnt", "The Addiction" i "The Funeral".
Si Woody Allen representa una cara de NY, Ferrara n'és l'altra, la fosca, la dura, la mítica...
Vull posar una escena esfereidora de "Bad Lieutenant" on veiem un monstruós Harvey Keitel en el seu millor paper.

MAX RICHTER

2008-09-30T23:57:00.003+02:00

Poques coses queden a dir ja de Max Richter, un dels compositors contemporanis indispensables. Si no el coneixeu, passeu-vos pel seu myspace per escoltar algun tema, val la pena l'estona que hi dediqueu ;)
Acaba de treure disc, "24 Postcards In Full Colour" i ho vull celebrar amb aquest video del seu disc "The Blue Notebooks" (2004).
Espero que us emocioni tant com a mi.

"The Nature of Daylight":

ELS DISCS DE L'OBSCURA. "CATHEDRAL"

2008-09-22T11:05:00.010+02:00

No se quan durarà, però tinc la intenció de comentar certs discos que m’han travessat de tal manera que es podria dir que formen part de la meva positiva obscuritat, discos que els portes dins teu tota la vida, que son capaços de crear unes atmosferes i uns sentiments determinats, que superen qualsevol sensació primerenca que havien produït en mi, per convertir-se en part de la banda sonora de la meva vida.
Vull començar parlant del disc de Castanets, “Cathedral”. Castanets és el projecte personal de Raymond Raposa, un joveníssim músic de San Diego i Cathedral va ser la seva segona obra.

33,33 minuts realment esfereïdors. Com parlar-se a un mateix a la nit, mentre la lluna no apareix al cel i la foscor ens envaeix.
Vull remarcar sobre tot l’entrada del quart tema “You are the blood”, que transforma el disc d’una forma excepcional i ens transporta a un món únic, amb els temes “No light to be found”, “Three days, four nights”, “As you do”...Leonard Cohen, Black Heart Procession, el folk més fosc...

El vídeo que us he posat em sembla adient, malgrat no es veu la cara de Raymond, ja que exemplifica perfectament el que vull transmetre del disc.

"No Light to be Found/You are the Blood":

Lletres:
"No Light to be found":
I've got something that my baby wants
And I've got something that my baby wants
And she's got something that I want too
Baby and I are through

I've been down to the bottom
With a bad, bad man
Down to the bottom babe
With a bad, bad man

Lay me down with your gentle hand

Well he said this darkness, it was untrue
And first he said this darkness, darlin',
It was untrue
And that there was no light to be found in you

But I know, darlin', that that's not true

And I had a dream so black
That I could not tell
Oh, honey, I had a dream so dark
That I could not tell

But I know that's just as well

And I don't know, babe,
Just where you've been
I don't know, darlin',
Just where you've been

But I've hung myself heavy here
Babe, I don't know where the hell I am

I thought that man, babe,
He might have something that I need
I thought that man, darlin',
He might have something that I need

But he had no anger
For you or for me
And, babe, I swear
That man never even knew I was here

Some of these friends of mine
How I miss them so
Good Lord, these sweet friends of mine
How I miss them so

But some of these, others beg
Well they're driving me around
On some cold, dark, and strange
And deathly roads

Take me down to your river
I want to see how it runs
Down to your river, darlin',
I want to know just how it runs

But if that man
Waits on the path
Then I know for good
That I'm done

And I got a feeling
That man, he's just begun

"You are the blood":
You are the blood
Flowing through my fingers
All through the soil
Up in those trees

You are electricity
And you are light
You are sound itself
And you are flight

CASA AZUMA

2008-09-06T16:26:00.035+02:00

Intentaré posar-me en situació. 1976. Un barri humil d’Osaka, ple de cases tradicionals de fusta, on segons es deia, la visió del carrer no era la més agradable. Un petit solar, poca llum. Un arquitecte jove, Tadao Ando, afronta el projecte de construir-hi una casa.

Aquesta obra sempre m’ha fascinat: es tracta d’un prisma rectangular, amb una façana cega respecte al carrer. El prisma queda partit en tres, amb un patí en la seva part central i per on entra tota la llum de l’habitatge.

Em fascina la solució de Tadao Ando, donant-li l’esquena al barri i centrant-se en l’interior, com una mena d’introspecció, aconseguint crear un món propi dins una societat determinada, que és el que, en el fons, alguns volem respecte a nosaltres mateixos, un món propi, ple de llum.

Reflexiono sobre el concepte de llum a “l’obscura”, la llum que ens dona vida i que d’alguna forma també ha estat sinònim de saviesa, però que necessita d’aquest contrari, de l’obscuritat, per tenir valor. Busco petites escletxes per a que la llum passi dins meu, tal com va fer Ando amb la seva Casa Azuma, oferint-li una gran obertura per on hi entrava.

Aquest és un vídeo en el que, a més de la Casa Azuma, se'ns presenten dues obres més, també fascinants: L'Esglesia de la Llum i el Museu d'Art Modern de Fort Worth.

"La arquitectura puede tener un carácter abierto y ser capaz de comunicarse con la sociedad siempre que provoque a ésta con interrogantes. Creo que el papel fundamental de la arquitectura es estimular activamente a la sociedad. En uno de mis primeros trabajos, la Casa Azuma, en Sumiyoshi, dividí en dos un espacio dedicado a la vida cotidiana -compuesto por una geometría austera- mediante la inserción de un espacio abstracto destinado al juego del viento y la luz. Mi objetivo fue introducir un interrogante en la inercia que ha invadido a la vivienda humana." (Tadao Ando).

“Pienso que la arquitectura se torna interesante cuando se muestra éste doble carácter: la máxima simplicidad posible y, a la vez, toda la complejidad de que pueda dotársela”. (Tadao Ando).

"La arquitectura sólo se considera completa con la intervención del ser humano que la experimenta. En otras palabras, el espacio arquitectónico sólo cobra vida en correspondencia con la presencia humana que lo percibe. En nuetra cultura contemporánea, en la que todos estamos sometidos a una intensa estimulación exterior, en especial por el medio electrónico, resulta crucial el papel del espacio arquitectónico como refugio del espíritu. Aquí, de nuevo, lo más importante son la imaginación y el elemento de ficción que contiene la arquitectura, más que lo sustantivo de ella. Sin adentrarnos en el ambiguo reino del espíritu humano -felicidad, cariño, tranquilidad, tensión-, la arquitectura no puede alcanzar ese contenido de ficción que pretende. Y éste es el reino auténticamente propio de la arquitectura, aunque sea imposible formularlo. Sólo después de contemplar ambos mundos, el actual y el de ficción, puede existir la arquitectura como expresión y elevarse al reino del arte". [Tadao Ando).

Recomano a qui no conegui la seva obra, que hi doni una ullada i disfruti d’ella i del pensament que hi podem trobar-hi reflectit. També us he de dir que jo mateix m’ho aplicaré ja que no sóc un estudiós de l’obra d’Ando, tot i que em fascini.

CLEAN

2008-09-01T12:38:00.003+02:00

Per què és tan complicat que programin pel·lícules que et remoguin per dins?
Pel que jo sé, no se si estic mal informat, "Clean" d'Olivier Assayas, no ha estat estrenada al nostre país.
Ahir vaig poder disfrutar-la. I dic disfrutar-la per molts motius: pel seu guió, pel ritme, per com utilitza la música, per on ens posa la camara la visió del que està passant, i sobre tot, sobre tot, pels seus actors (immensa Maggie Cheung).

ANTONY AND THE JOHNSONS

2008-08-27T13:32:00.006+02:00

El gran Antony, amb els seus inseparables Johnsons, editarà el proper 7 d’octubre un nou EP “Another World”. Aquest disc serà el preludi al nou llarg que veurà la llum a principis del 2009 i que sembla que durà per títol “The Crying Light”.

En motiu del llançament d’”Another World”, Antony and the Johnsons faran una mini-gira on presentaran nous temes, acompanyats per una orquestra que comptarà amb els arranjaments de, ni més ni menys, Nico Muhly.
Entre les ciutats que veuran l’esdeveniment es troba Saragossa (“culpeu” a la expo), on hi actuarà el 12 de setembre. No se que hi penseu, però un concert com aquest mereix ben be, com a mínim, plantejar-se el viatge, no?

"River of Sorrow" (amb Marc Almond)

LA PESTA (FRAGMENT)

2008-08-27T09:43:00.003+02:00

.
W.Eugene Smith. "Sense Títol" (1.945)

"Oyendo los gritos de alegría que subían de la ciudad, Rieux tenía presente que esta alegría está siempre amenazada. Pues él sabía que esta muchedumbre dichosa ignoraba lo que se puede leer en los libros, que el bacilo de la peste no muere ni desaparece jamás, que puede permanecer durante decenios dormido en los muebles, en la ropa, que espera pacientemente en las alcobas, en las bodegas, en las maletas, los pañuelos y los papeles, y que puede llegar un día en que la peste, para desgracia y enseñanza de los hombres, despierte a sus ratas y las mande a morir en una ciudad dichosa."

Albert Camus. "La Pesta" - Fragment - (1.947)

TIGER LILLIES & ALEXANDER HACKE

2008-08-12T09:31:00.005+02:00

Aquest tema es diu "The Mountaintops" i correspón a l'obra inspirada en H.P. Lovecraft que van crear el grup britànic The Tiger Lillies conjuntament amb el músic alemany Alexander Hacke (Einstürzende Neubauten)i Danielle de Picciotto, que va crear les il·lustracions per a l'espectacle.
La raó per la qual poso aquesta entrada és simplement perquè des que he vist el dvd no em puc treure del cap la cançó, la veu de Martyn Jacques...

WILLIAM BASINSKI

2008-07-23T00:07:00.002+02:00

No se que dir. Quan m'he topat amb aquest senzill video m'he quedat estorat. Conec William Basinski des dels seus indispensables "Disintegration Loops". També ha esta col·laborador de Current 93 i d'Antony and The Johnsons entre d'altres.
Crec que la seva música és fascinant, doneu-li un temps!

"Melancholia":

NICO MUHLY

2008-07-19T12:25:00.005+02:00

Vaig conèixer Nico Muhly a través del seu disc "Speaks Volume". Quan el va editar tenia 26 anys i no era precisament la seva primera obra. Compositor nascut a Vermont, a col·locar al costat de la larga llista de nous valors de musics clàssics contemporanis, com ara Max Richter o Johann Johannsson.

Col·laborador de Björk i Bonnie "Prince" Billy, entre d'altres, està a punt de treure el seu nou disc "Mothertongue".
Us recomano fermament el seu "Speaks Volume", estic segur que el disfrutareu.

Aquest és un vídeo fet per Una Lorenzen, crec que val la pena veure'l tot i que ja tingui un anyet.
"It Goes Without Saying":

MICHAEL CASHMORE

2008-07-12T19:50:00.014+02:00

La música, instrument idoni per ilustrar sentiments.
Buscava imatges per "The Snow Abides", cançó del maravellós e.p., del mateix títol, de Michael Cashmore que Antony canta com si l'hagués creada ell.

"The Snow Abides":

Through the towering streets
Grey flecked with the Sun
I am fallen and tumble
Endomed in snow glass orbed Alice eyes
America is dreaming of a restless Autumn
Snow abides
When I saw you
My heart arose

Royal black and blue I am not lost
Yet little star
In the doorway I catch a sign
Shuddering still
Oh there is too much, there is too much
And can I? And I cannot, cannot...
Snow abides
When I saw you
My heart arose - ecstatic butterfly

Slipping away
Waving goodbye
Leaving quicksilvered fire
In pools on your way

When I exit and I recall your eyes
Leaden depth and dark
Hinting at space
Oh the richness
Too much of everything
And unborn uncreate

To be unborn, to be unborn
To be unborn, to be unborn

Like an Angel fallen whilst I saw your eyes
Leaking lights
Follow the clouds drifting like comets
Ten twenty years, where will you sleep?
You move for the Sun lie down in blossom
But a body can scarcely hold in
And man may not bear
The goldform Angelic
I heard someone whisper
As you ran by me
Waving goodbye

A youtube res oficial, fins que em trobo amb aquestes imatges amateurs. No sé qui és aquest noi, però... a vegades les imatges s'acosten molt al que pot inspirar la música, no creieu?

MORI EUROPA!

2008-06-20T12:55:00.007+02:00

"El Parlament Europeu dóna avui el sí definitiu a la llei per expulsar sensepapers.
Populars i liberals imposaran el vistiplau a la directiva que permet internar fins a 18 mesos immigrants clandestins. Els repatriats no podran tornar a la UE en cinc anys..." (Diari Avui)

"La Unió Europea tira pel dret. Els membres de la UE reunits a Brussel·les han arribat a un principi d'acord per continuar el procés de ratificació del Tractat de Lisboa malgrat el "no" al referèndum irlandès." (www.3cat24.cat)

"Europa niega el visado al grupo congoleño Konono n° 1. El grupo congoleño Konono n°1 no actuará hoy en el Sónar porque sus integrantes no han podido obtener el visado para entrar en la Unión Europea (UE). La actuación formaba parte de una gira de 23 conciertos en diferentes países europeos, de los que ya se han tenido que suspender seis. En un comunicado, los responsables del Sónar aseguraron que los componentes de Konono n° 1 llevan más de un mes "bloqueados" en Kinshasa sin poder viajar a Europa, "mientras los cuerpos diplomáticos británicos, franceses, belgas y suecos son incapaces de atender los trámites necesarios" para otorgarles el visado." (El Periódico)

"La UE aprueba la directiva que permite una semana laboral de 60 horas. De la mano de Berlusconi y Sarkozy, Europa se dispone a asestar un duro golpe al derecho social poniendo fin a la jornada laboral máxima de 48 horas semanales aprobada por la Organización Internacional de Trabajadores en el año 1917.Los ministros de Trabajo de la Unión Europea aprobaron a primera hora de la madrugada de hoy en Luxemburgo la propuesta de la presidencia eslovena que permitirá elevar la semana laboral vigente, de 48 horas, hasta 60 en casos generales y 65 para ciertos colectivos como los médicos." (El País)

EUROPA: VES-TE'N A LA MERDA!!

LOW

2008-06-10T00:04:00.005+02:00

M'agradaria poder compartir amb qui em llegeix un concert de Low, música que considero defineix molt be qué és aquest blog...i així ho faré!
Aquest concert va ser enregistrat al Paradiso d'Amsterdam, el 22 de febrer de l'any 2005.

SUBLIME FREQUENCIES

2008-06-04T15:16:00.002+02:00

Sublime Frequencies és un col·lectiu d’exploradors dedicats a treure a la llum els sons moderns i tradicionals de països que estan fora dels circuits comercials habituals. Ho fan a través de cinema, vídeo, gravacions de camp, ràdio, transmissions d’ona curta i qualsevol forma humana d’expressió no suficientment documentada a través de canals com la investigació acadèmica, mitjans de comunicació o industria discogràfica, entre d'altres.
Hi podem trobar música de minories ètniques de Cambodja, la música que sona a la ràdio algeriana, músiques del Níger, el Nepal, etc.
Una meravellosa forma de viatjar pel món tal com és i no tal com el volem veure.

RICHARD KERN & SASHA GREY

2008-05-25T18:51:00.013+02:00

Se que pels habituals de L'Obscura els serà extrany trobar-se un reportatge sobre un dels fotografs novaiorquesos més "perillosos" i una de les porn-stars més controvertides de l'actualitat.

Richard Kern, nascut l'any 1954 a North Carolina (EE.UU.) és fotògraf, director de cinema i escriptor. Va ser un dels personatges claus de l'explosió cultural underground de l'East Village de NYC als anys 80; de fet podem veure en els seus curtmetratges gent com Lydia Lunch o Jim Thirlwell (Foetus). Ha dirigit videos per a Sonic Youth, Cop Shoot Cop o The Breeders, per posar tres exemples. Podria arriscar-me a dir que és al camp de la fotografia eròtica on Kern aconsegueix els seus treballs més importants, destacant "New York Girls" o l'actual "Action" (totes dues obres a Taschen Books)

Sasha Grey, nascuda a Sacramento (EE.UU.) l'any 1988, és actriu porno. Com deia abans, molt controvertida degut a la seva capacitat de poder amb tot, sent capaç d'alternar sexe extrem amb coses més "habituals". Adorada per molts i repudiada per altres, no ens trobem pas davant la típica nena mona amb un cervellet buit. Sasha és admiradora de la filosofia de Sartre; del cinema de Fassbinder, Herzog o Cassavetes; i de la música de Joy Division, Velvet Underground o Current 93. També ha participat en videos musicals de grups més famosets com Smashing Pumpkins o The Roots.

Era lògic que finalment aquestes dues personalitats acabessin treballant juntes. Aquest és el "making-off" de la sessió dividit en tres parts:

Part 1

Part 2

Part 3

El resultat de les sessions (tres exemples):

IMPLICACIÓ?

2008-05-23T11:30:00.004+02:00

En els temps antics, els líders es caracteritzaven per ser capaços de moure a tot un poble envers un ideal. Actualment, qui mana o vol fer-ho ens allunya amb fets de les urnes, que segons diuen és el lloc on es pot canviar el món.
No descubreixo res quan dic que les diferencies entre pobres i rics son cada dia més grans. El mateix que en els moments històrics que precedien grans canvis.
Reaccionarem?

Fotografia de Sebastião Salgado

GLOOMY SUNDAY

2008-05-09T18:43:00.006+02:00

La meva cançó preferida, en versió de la meva deessa Billie Holiday. Ideal per un dia com avui, tan plujós i tan melancòlic:

I ara en versió de la grandísima Diamanda Galás:

COME

2008-05-07T20:46:00.004+02:00

Durant els anys 90 determinades bandes de rock independent o alternatiu es van beneficiar de cert boom, gent com Nirvana, Sonic Youth o els Pixies. Com sempre passa, molts grups van anar quedant en l'oblit del gran públic, entre ells Come, els meus preferits de l'època.
Navegant per youtube m'he trobat una sorprenent reunió el novembre de l'any passat.
Se'm posa la pell de gallina quan torno a veure junts a Thalia Zedek i Chris Brokaw, amb la seva maravellosa estructura melòdica de guitarres, que es van enllaçant una amb l'altra, juguen, s'amaguen; la veu de Thalia, desgarradora com sempre, les lletres...
Qui no els va coneixer en el seu moment, que hi posi remei i m'ajudi a difondre que aquesta va ser LA BANDA DELS 90.

"Hurricane":

LA FONT

2008-04-30T09:12:00.002+02:00

El 1917, Marcel Duchamp firmava, amb el nom de R. Mutt, un urinari de porcelana col·locat en una posició diferent a la habitual. El presentà a l'exposició de la Society of Independient Artists on, després de pagar 6 dolars, l'artista tenia el dret d'exposar. Li van rebutjar.
Poc després, a la revista The Blind Man, hi aparegué una editorial que tractava el succés:
"El Asunto Richard Mutt.
Dicen que cualquier artista que pague seis dólares puede exponer.
El señor Richard Mutt envió una fuente. Sin dicusión este artículo desapareció y nunca fue expuesto.
Ha aquí las razones para rechazar la fuente del señor Mutt:
1. Algunos arguyeron que era inmoral, vulgar.
2. Otros que era un plagio, una simple pieza de fontanería.
Pero la fuente del señor Mutt, al igual que una bañera, no es inmoral, eso es absurdo. Se trata de un accesorio que se ve a diario en los escaparates de los fontaneros.
Si el señor Mutt hizo o no hizo la fuente con sus propias manos carece de importancia. Él la ELIGIÓ.
Cogió un artículo de la vida diaria y lo colocó de tal manera que su significado habitual desapareció bajo el nuevo título y punto de vista: creó un pensamiento nuevo para ese objeto.
En cuanto a la fontanería, eso es absurdo. La únicas obras de arte que ha producido América han sido sus productos de fontanería y sus puentes."

PARIS, TEXAS

2008-04-29T22:55:00.005+02:00

Si algú que llegeix aquestes línies no ha vist "París, Texas", no hauria de continuar llegint, i molt menys veure el vídeo que he posat. Es tracta de l'escena de la cabina, un dels moments més emocionants i emotius de la història del cinema.
Cada cop que el veig se'm fa un nus a l'estòmac i em costa contenir les llàgrimes. Qui l'hagi vist ja sap de qué parlo.
Un altar per Harry Dean Stanton, Nastassja Kinski i Wim Wenders.

QUADRE I POEMA

2008-04-29T17:22:00.007+02:00

(Jackson Pollock, "Full Fathom Five")

SOL Y CARNE
¡Si volviera el tiempo, el tiempo que fue!
Porque el hombre ha terminado, el hombre
representó ya todos sus papeles.
En el gran día, fatigado de romper los ídolos,
resucitará, libre de todos sus dioses,
y, como es del cielo, escrutará los cielos.
El ideal, el pensamiento invencible, eterno,
todo el dios que vive bajo su arcilla carnal
se alzará, se alzará, arderá bajo su frente.
Y cuando le veas sondear el inmenso horizonte,
vencedor de los viejos yugos, libre de todo miedo,
te acercarás a darle la santa redención.
Espléndida, radiante, del seno de los mares,
tú surgirás, derramando sobre el Universo
con sonrisa infinita el amor infinito,
el mundo vibrará como una inmensa lira
bajo el estremecimiento de un beso inmenso...

El mundo tiene sed de amor: tú la apaciguarás,
¡oh esplendor de la carne! , ¡oh esplendor ideal!
¡Oh renuevo de amor, triunfal aurora
en la que doblegando a sus pies los dioses y los héroes,
la blanca Calpigia y el pequeño Eros cubiertos con
nieve de las rosas
las mujeres y las flores sus bellos pies cerrados!

(Arthur Rimbaud)

TUPELO

2008-04-28T16:41:00.003+02:00

Homenatge a un dia inesborrable

"Looka yonder! Looka yonder!
Looka yonder! A big black cloud come!
A big black cloud come!
O comes to Tupelo. Comes to Tupelo

Yonder on the horizon
Yonder on the horizon
Stopped at the mighty river
Stopped at the mighty river and
Sucked the damn thing dry
Tupelo-o-o, O Tupelo
In a valley hides a town called Tupelo

Distant thunder rumble. Distant thunder rumble
Rumble hungry like the Beast
The Beast it cometh, cometh down
The Beast it cometh, cometh down
Wo wo wo-o-o
Tupelo bound. Tupelo-o-o. Yeah Tupelo
The Beast it cometh, Tupelo bound

Why the hen won't lay no egg
Can't get that cock to crow
The nag is spooked and crazy
O God help Tupelo! O God help Tupelo!
O God help Tupelo! O God help Tupelo!

Ya can say these streets are rivers
Ya can call these rivers streets
Ya can tell ya self ya dreaming buddy
But no sleep runs this deep
No! No sleep runs this deep
No sleep runs this deep
Women at their windows
Rain crashing on the pane
Writing in the frost
Tupelos' shame. Tupelo's shame
O God help Tupelo! O God help Tupelo!

O go to sleep lil children
The sandmans on his way
O go to sleep lil children
The sandmans in his way
But the lil children know
They listen to the beating of their blood
listen to the beating of their blood
listen to the beating of their blood
listen to the beating of their blood
They listen to the beating of their blood
The sandman's mud!
The sandman's mud!
And the black rain come down
the black rain come down
the black rain come down
Water water everywhere
Where no bird can fly no fish can swim
Where no bird can fly no fish can swim
No fish can swim
Until The King is born!
Until The King is born!
In Tupelo! Tupelo-o-o!
Til The King is born in Tupelo!

In a clap-board shack with a roof of tin
Where the rain came down and leaked within
A young mother frozen on a concrete floor
With a bottle and a box and a cradle of straw
Tupelo-o-o! O Tupelo!
With a bottle and a box and a cradle of straw

Well Saturday gives what Sunday steals
And a child is born on his brothers heels
Come Sunday morn the first-born dead
In a shoebox tied with a ribbon of red
Tupelo-o-o! Hey Tupelo!
In a shoebox buried with a ribbon of red

O ma-ma rock you lil' one slow
O ma-ma rock your baby
O ma-ma rock your lil' one slow
O God help Tupelo! O God help Tupelo!
Mama rock your lil' one slow
The lil one will walk on Tupelo
The lil one will walk on Tupelo
Black rain come down, Black rain come down
Tupelo-o-o! Yeah Tupelo!
And carry the burden of Tupelo
Tupelo-o-o! O Tupelo! Yeah!
The King will walk on Tupelo!
Tupelo-o-o! O Tupelo!
He carried the burden outa Tupelo!
Tupelo-o-o! Hey Tupelo! [Repeat]
You will reap just what you sow"
(Nick Cave & The Bad Seeds))

CONEIXEMENT

2008-04-23T13:11:00.001+02:00

Apabullant:

"En algún apartado rincón del universo centelleante, desparramado en innumerables sistemas solares, hubo una vez un astro en el que animales inteligentes inventaron el conocimiento. Fue el minuto más altanero y falaz de la Historia Universal: pero, a fin de cuentas, sólo un minuto. Tras breves respiraciones de la naturaleza, el astro se heló y los animales inteligentes hubieron de perecer. Alguien podría inventar una fábula semejante pero, con todo, no habría ilustrado suficientemente cuán lastimoso, cuán sombrío y caduco, cuán estéril y arbitrario es el estado en el que se presenta el intelecto humano dentro de la naturaleza. Hubo eternidades en las que no existía; cuando de nuevo se acabe todo para él no habrá sucedido nada, puesto que para ese intelecto no hay ninguna misión ulterior que conduzca más allá de la vida humana. No es sino humano, y solamente su poseedor y creador lo toma tan patéticamente como si en él girasen los goznes del mundo. Pero, si pudiéramos comunicarnos con la mosca, llegaríamos a saber que también ella navega por el aire poseída de ese mismo pathos, y se siente el centro volante de este mundo. Nada hay en la naturaleza, por despreciable e insignificante que sea, que, al más pequeño soplo de aquel poder del conocimiento, no se infle inmediatamente como un odre; y del mismo modo que cualquier mozo de cuerda quiere tener su admirador, el más soberbio de los hombres, el filósofo, está completamente convencido de que, desde todas partes, los ojos del universo tienen telescópicamente puesta su mirada en sus obras y pensamientos."

Friedrich Nietzsche: "Sobre Verdad y mentira en sentido extramoral"

HUMAN BELL

2008-04-15T23:48:00.002+02:00

El sol s'està posant, cau el dia. El so provocat pel sotragueig del tren es confón amb les notes de les guitarres de Nathan Bell i Dave Heumann. La banda sonora del final del dia, dels espais oberts i del mar que observo des de la finestra del tren.
Deixeu-vos portar, com jo ho he fet, per Human Bell. Música de qualitat, incorruptible i honesta. Un viatge.

"Splendor and Concealment":

BRIGHT EYES (de nou)

2008-04-07T09:00:00.001+02:00

No calen comentaris.

"First Day of My Life":