12 de març 2013

LA REBEL·LIÓ DELS GRANS


Em començo a preguntar si això de fer-se gran té a veure amb el fet que ja no trobo jovenets que facin ombra als grans noms. M'explicaré:

En els últims mesos he notat com entre la majoria dels meus discs preferits hi trobava els d'artistes amb una certa edat i ben pocs de músics joves. Així de sobte em vénen al cap les últimes joies de Scott Walker, Neil Young, Patti Smith, Bob Dylan, Leonard Cohen, Swans, Nick Cave o David Bowie.

Sí, és cert, que em podeu rebatre amb alguns noms i alguns discs que em facin dubtar del que dic, potser em faig gran i la música que fan els més joves no m'emociona tant, però, potser ens hauríem de començar a plantejar certes qüestions. Han surgit tendències musicals noves en els darrers 15 anys que hagin fet que gent jove les abanderi i s'hagin oblidat del que s'ha creat? És evident que els que millor dominen "l'ofici" de la música popular anglosaxona (llegiu-hi pop, rock, folk o variacions d'aquests) són els que porten més de 20 anys treballant-hi. El boom de la música electrònica porta també uns quants anys d'existència i ja no la podem considerar nova. Caldrà esperar.

Respecte als avis de tot això: El Sr. Scott Walker. Signa un disc dens i força experimental, com no podia ser d'altra manera. Avisats estàvem els que l'hem seguit les dues últimes dècades. "Bish Bosch" és aspre, difícil, però que ens du a grans dosis de plaer desprès d'unes quantes escoltes. Nou temes de diversa durada; n'hi ha un de més de 20 minuts i un altre de 10 compaginant-se amb temes que no superen els 3 minuts. Més guitarres, silencis i la majestuosa veu del geni ens porten de viatge a uns paratges dels que no sortirem igual.



Neil Young torna amb el seu millor acompanyament, els Crazy Horse, per aconseguir uns nivells de qualitat que feia un parell de dècades no ensumavem. Dos discs, un de versions de clàssics americans ("Americana", of course) i un altre simplement increïble ("Psychedelic Pill"). Guitarres poderoses, desenvolupaments instrumentals habituals, temes llargs i hipnòtics, himnes per a tota una vida. Un disc que torna el millor Neil Young als seus fans.



Què dir de Patti Smith? Doncs que segueix aportant clàssics a la historia del rock. "Banga" és l'onzè disc de la nord-americana. Cançons inspirades en la literatura ("Banga", "April Fool", aquesta amb la col·laboració del màgic Tom Verlaine), en el cinema ("Tarkovsky") o cançons tributs ("This is the girl", "Fuji-san"), conformen totes elles un disc sòlid i disfrutable al màxim. Acabar de rematar-ho amb una versió d'"After the gold rush" de Neil Young. Dempeus.



Bob Dylan i Leonard Cohen ressorgeixen amb força i copen llocs en les llistes dels millors de l'any. Els seus discs "Tempest" i "Old Ideas" són dignes de menció. Dues de les veus més importants i personals de la història de la música moderna les quals ens aporten els que, esperem, no siguin els seus últims discs (el títol de "Tempest" de Bob Dylan juga amb aquest fet, doncs porta el mateix títol que la última obra de Shakespeare).

El Sr. Michael Gira ja ens va avisar amb el seu retorn amb Swans, "My Father Will Guide Me Up A Rope To The Sky", que alguna cosa seriosa s'estava gestant. I aixi va ser. "The Seer" és la monumental obra que posa a Swans en el lloc que els pertoca. És el seu millor treball, un disc polièdric, que dona alguna pincellada del que és el seu so en directe però també ens presenta el Michael Gira més reposat, tal com el vam escoltar amb Angels Of Light. "The Seer" ha estat ocupant llocs destacadíssims en les llistes de mig món, ocupant el número 1 en alguna famosa revista d'aquest país.



I aquest any, seguim el mateix camí. Nick Cave and The Bad Seeds. Em permeto dir que jo no les tenia totes. Després de la marxa de Blixa Bargeld, els Bad Seeds van aguantar bé el temporal, però l'anunci de Mick Harvey d'abandonar la nau em feia témer el pitjor, de fet, no tenía gaires esperances que fessin un bon disc. Afortunadament em vaig equivocar de ple i Nick Cave and The Bad Seeds firmen un disc monumental, un prodigi a l'alçada dels millors treballs de l'australià, que ha aconseguit posar a (gairebé) tothom d'acord. "Push the sky away" ja té un lloc destacat a qualsevol prestatgeria melòmana com cal.



Arribem al final del repàs. El duc blanc, David Bowie, trenca el silenci de deu anys i se'n riu del passat (o no). Agafa la portada de "Heroes" hi ratlla sobre el títol i hi posa un gran quadrat blanc sobre la seva pròpia fotografia. Ja tenim portada. El disc ens porta un Bowie eclèctic, capaç de posar-hi guitarres i dinamisme ("The Next Day", "The Stars (are out tonight)"), així com calma i records del Berlín que ell coneixia ("Where are we now"). Acaba el disc amb dos temes magnífics: "You Feel So Lonely You Could Die", que podria formar part d'una nova banda sonora de Rocky Horror Picture Show, un tema que ens porta a Ziggy de nou entre nosaltres i "Heat", per a mi el tema més gran del seu últim treball, una cançó que podría haver estat inspirada per Scott Walker, simplement meravellosa.



Podríem seguir xerrant de grans (en els dos sentits, grans de tamany musical i grans d'edat), encara falten força noms, per exemple els genis de Yo La Tengo. Grans? Sí. Ja porten 29 anys de carrera musical. Com passa el temps... Però això serà un altre dia.