25 de gener 2010

OCELLETS

¿Derek Beiley?, ¿Stockhausen? ¿Satie? ... M'agrada saber que hi ha música i màgia fins i tot en els racons més insospitats...



21 de gener 2010

GIL SCOTT-HERON

Després de la decepció de no haver pogut veure'l de nou en directe, aquest cop en una petita sala de Barcelona, l'immens Gil Scott-Heron em dona una alegria en forma de nou disc. "I'm New Here" és la resposta d'un home de 70 anys als temps que corren, d'una forma privilegiada i lúcida, amb una base sonora fosca, arriscada, despullada d'artificis, concreta i alhora rica en matisos. Tant per les versions de Robert Johnson ("Me And The Devil") o Brooke Benton (espectacular "I'll Take Care Of You", que fa pocs anys va versionar també Mark Lanegan), com pels temes originals, el disc és una autèntica passada!!
Scott-Heron ens dona una nova lliçó, enlloc de mirar al passat, s'ha sabut envoltar de la gent adequada i ha sabut mirar el futur des del present, com aquells savis que sempre es guarden unes quantes lliçons.
Recomanable tant pels amants de la seva carrera, com pels fans de Burial o el trip-hop més incòmode.
Que ens duri molts anys més!!!



10 de gener 2010

JIM JARMUSCH

Recordo el primer cop que vaig veure una película de Jim Jarmusch. Em trobava en plena nit, sense poder dormir, vaig engegar el televisor i em van apareixer unes imatges captivadores, uns intervals en negre que reclamaven la meva atenció... em va enganxar. Al final de la película, els crèdits i un nom, Jim Jarmusch. Al dia següent descobreixo que és tractava d'"Extraños en el paraiso".
És matinada, entro als cinemes Casablanca, als jardinets de Gràcia, han passat unes setmanes des de la descoberta, i ara em disposo a veure "Night On Earth". A partir d'aquí el Sr. Jarmusch pasa a formar part de la meva vida.
La seva filmografia em té boig, "Down By Law", "Dead Man", "Year of the Horse" i ara... ara "The Limits Of Control".
He d'admetre que la seva nova obra em va sorprendre i em va descol·locar, sobre tot perquè veniem de "Flores Rotas" una película que estava molt al servei de Bill Murray, i que particularment no la trobo entre el millor de la seva filmografia.
Hores després de veure-la, em trobo pensant-hi, cada cop més... i admirant-la. Admirant les lectures amagades que s'hi troben, admirant el ritme, els personatges, una història que semblava un esborrany es transforma en quelcom profund. Reflexió sobre l'art, la cultura i la llibertat, sobre la lluita contra l'establert. I la banda sonora...
Podria passar-me hores xerrant d'ella, però qui em coneix sap que no m'agrada donar massa claus, així que us convido a descobrir-la.

Qui no vulgui descobrir masses coses, que no vegi el següent trailer