Despectivament he sentit a dir de
Mark Rothko que només pintava colors, que no era capaç d'oferir res més enllà d'una discutida estética... En moments en que la buidor és plausible, l'obra de Rothko torna a mi amb gran força, s'instal·la en l'ànima i la regira; em fa sentir especial, fent-me veure on els altres no veuen, sentint-me una mica únic per fí, deixant de ser un número per integrar-me en un univers que avui, ja em permetreu, tan sols jo puc entendre.
Rothko va abandonar tota figuració per abordar el més complexe: l'essència (digueu-li pretenciós si voleu). Exigia una correcta exposició de la seva obra, fent col·locar seients a una distància concreta per a que l'observador "entrés" dins el quadre.
No sóc ningú per analitzar l'obra de Rothko més enllà de la meva pròpia experiencia com a observador de la mateixa, així que millor serà llegir-lo a ell mateix:
"
Sólo estoy interesado en expresar las emociones humanas más elementales: tragedia, éxtasis, perdición... ¡Y si piensas que se manifiestan sólo como relaciones de color, entonces no has entendido nada!"
"
El arte es una aventura hacia un mundo desconocido, que sólo pueden explorar quienes estén dispuestos a correr el riesgo"
"
Y si he de depositar mi confianza en algún sitio, la otorgaría a la psique del observador sensible y libre de las convenciones del entendimiento. No tendría ninguna aprensión respecto al uso que este observador pudiera hacer de estas pinturas al servicio de las necesidades de su propio espíritu; porque, si hay necesidad y espíritu al mismo tiempo, seguro que habrá una auténtica transacción"
No sé si el fet que es diguin barrets de bruixa desperta en mí l'ambient de castanyada i provoca que no pari d'escoltar-los, o senzillament que la primera cançó que penjo és brutal.
