MAX RICHTER

Poques coses queden a dir ja de Max Richter, un dels compositors contemporanis indispensables. Si no el coneixeu, passeu-vos pel seu myspace per escoltar algun tema, val la pena l'estona que hi dediqueu ;)
Acaba de treure disc, "24 Postcards In Full Colour" i ho vull celebrar amb aquest video del seu disc "The Blue Notebooks" (2004).
Espero que us emocioni tant com a mi.

"The Nature of Daylight":

ELS DISCS DE L'OBSCURA. "CATHEDRAL"

No se quan durarà, però tinc la intenció de comentar certs discos que m’han travessat de tal manera que es podria dir que formen part de la meva positiva obscuritat, discos que els portes dins teu tota la vida, que son capaços de crear unes atmosferes i uns sentiments determinats, que superen qualsevol sensació primerenca que havien produït en mi, per convertir-se en part de la banda sonora de la meva vida.
Vull començar parlant del disc de Castanets, “Cathedral”. Castanets és el projecte personal de Raymond Raposa, un joveníssim músic de San Diego i Cathedral va ser la seva segona obra.

33,33 minuts realment esfereïdors. Com parlar-se a un mateix a la nit, mentre la lluna no apareix al cel i la foscor ens envaeix.
Vull remarcar sobre tot l’entrada del quart tema “You are the blood”, que transforma el disc d’una forma excepcional i ens transporta a un món únic, amb els temes “No light to be found”, “Three days, four nights”, “As you do”...Leonard Cohen, Black Heart Procession, el folk més fosc...

El vídeo que us he posat em sembla adient, malgrat no es veu la cara de Raymond, ja que exemplifica perfectament el que vull transmetre del disc.

"No Light to be Found/You are the Blood":


Lletres:
"No Light to be found":
I've got something that my baby wants
And I've got something that my baby wants
And she's got something that I want too
Baby and I are through

I've been down to the bottom
With a bad, bad man
Down to the bottom babe
With a bad, bad man

Lay me down with your gentle hand

Well he said this darkness, it was untrue
And first he said this darkness, darlin',
It was untrue
And that there was no light to be found in you

But I know, darlin', that that's not true

And I had a dream so black
That I could not tell
Oh, honey, I had a dream so dark
That I could not tell

But I know that's just as well

And I don't know, babe,
Just where you've been
I don't know, darlin',
Just where you've been

But I've hung myself heavy here
Babe, I don't know where the hell I am

I thought that man, babe,
He might have something that I need
I thought that man, darlin',
He might have something that I need

But he had no anger
For you or for me
And, babe, I swear
That man never even knew I was here

Some of these friends of mine
How I miss them so
Good Lord, these sweet friends of mine
How I miss them so

But some of these, others beg
Well they're driving me around
On some cold, dark, and strange
And deathly roads

Take me down to your river
I want to see how it runs
Down to your river, darlin',
I want to know just how it runs

But if that man
Waits on the path
Then I know for good
That I'm done

And I got a feeling
That man, he's just begun

"You are the blood":
You are the blood
Flowing through my fingers
All through the soil
Up in those trees

You are electricity
And you are light
You are sound itself
And you are flight

CASA AZUMA

Intentaré posar-me en situació. 1976. Un barri humil d’Osaka, ple de cases tradicionals de fusta, on segons es deia, la visió del carrer no era la més agradable. Un petit solar, poca llum. Un arquitecte jove, Tadao Ando, afronta el projecte de construir-hi una casa.


Aquesta obra sempre m’ha fascinat: es tracta d’un prisma rectangular, amb una façana cega respecte al carrer. El prisma queda partit en tres, amb un patí en la seva part central i per on entra tota la llum de l’habitatge.



Em fascina la solució de Tadao Ando, donant-li l’esquena al barri i centrant-se en l’interior, com una mena d’introspecció, aconseguint crear un món propi dins una societat determinada, que és el que, en el fons, alguns volem respecte a nosaltres mateixos, un món propi, ple de llum.


Reflexiono sobre el concepte de llum a “l’obscura”, la llum que ens dona vida i que d’alguna forma també ha estat sinònim de saviesa, però que necessita d’aquest contrari, de l’obscuritat, per tenir valor. Busco petites escletxes per a que la llum passi dins meu, tal com va fer Ando amb la seva Casa Azuma, oferint-li una gran obertura per on hi entrava.

Aquest és un vídeo en el que, a més de la Casa Azuma, se'ns presenten dues obres més, també fascinants: L'Esglesia de la Llum i el Museu d'Art Modern de Fort Worth.


"La arquitectura puede tener un carácter abierto y ser capaz de comunicarse con la sociedad siempre que provoque a ésta con interrogantes. Creo que el papel fundamental de la arquitectura es estimular activamente a la sociedad. En uno de mis primeros trabajos, la Casa Azuma, en Sumiyoshi, dividí en dos un espacio dedicado a la vida cotidiana -compuesto por una geometría austera- mediante la inserción de un espacio abstracto destinado al juego del viento y la luz. Mi objetivo fue introducir un interrogante en la inercia que ha invadido a la vivienda humana." (Tadao Ando).

“Pienso que la arquitectura se torna interesante cuando se muestra éste doble carácter: la máxima simplicidad posible y, a la vez, toda la complejidad de que pueda dotársela”. (Tadao Ando).

"La arquitectura sólo se considera completa con la intervención del ser humano que la experimenta. En otras palabras, el espacio arquitectónico sólo cobra vida en correspondencia con la presencia humana que lo percibe. En nuetra cultura contemporánea, en la que todos estamos sometidos a una intensa estimulación exterior, en especial por el medio electrónico, resulta crucial el papel del espacio arquitectónico como refugio del espíritu. Aquí, de nuevo, lo más importante son la imaginación y el elemento de ficción que contiene la arquitectura, más que lo sustantivo de ella. Sin adentrarnos en el ambiguo reino del espíritu humano -felicidad, cariño, tranquilidad, tensión-, la arquitectura no puede alcanzar ese contenido de ficción que pretende. Y éste es el reino auténticamente propio de la arquitectura, aunque sea imposible formularlo. Sólo después de contemplar ambos mundos, el actual y el de ficción, puede existir la arquitectura como expresión y elevarse al reino del arte". [Tadao Ando).

Recomano a qui no conegui la seva obra, que hi doni una ullada i disfruti d’ella i del pensament que hi podem trobar-hi reflectit. També us he de dir que jo mateix m’ho aplicaré ja que no sóc un estudiós de l’obra d’Ando, tot i que em fascini.

CLEAN

Per què és tan complicat que programin pel·lícules que et remoguin per dins?
Pel que jo sé, no se si estic mal informat, "Clean" d'Olivier Assayas, no ha estat estrenada al nostre país.
Ahir vaig poder disfrutar-la. I dic disfrutar-la per molts motius: pel seu guió, pel ritme, per com utilitza la música, per on ens posa la camara la visió del que està passant, i sobre tot, sobre tot, pels seus actors (immensa Maggie Cheung).